Back

ⓘ Ésser humà



                                               

Presa

"Presa" té aquests significats: Presa daigua, construcció que subica sobre la llera dun riu per a retenir-ne laigua Presa múltiple, dispositiu per endollar diversos elements Presa de decisions procés mitjançant el qual es realitza una elecció entre les alternatives Presa de terra, dispositiu per a reduir el pas del corrent per lusuari duna instal lació elèctrica en cas de fallada dalgun dels aïllants dels conductors actius Cinema: Presa cinema Actuació enregistrada de forma continuada Presa de caça ésser viu capturat per un depredador en làmbit humà és lanimal capturat per lactivitat de la ...

                                               

Raymond Damadian

Raymond Damadian és un metge nord-americà dorigen armeni, i una de les primeres persones que va descobrir una relaxació diferencial de la RMN entre el teixit normal i el patològic. Les seves investigacions sobre sodi i potassi en cèl lules vives el van portar als seus primers experiments amb ressonància magnètica nuclear RMN que el van fer proposar per primera vegada l’escàner corporal de relaxació RMN el 1969. Va observar que els tumors i el teixit normal es poden distingir in vivo per ressonància magnètica nuclear RMN a causa dels seus temps de relaxació prolongats, tant T 1 relaxació sp ...

                                               

Gueorgui Beregovoi

Gueorgui Beregovoi, nom complet amb patronímic Gueorgui Timoféievitx Beregovoi o Heorhiï Timofíiovitx Berehoviï fou un cosmonauta soviètic,que va comandar la missió espacial Soiuz 3 el 1968. En el moment que va comandar el vol, Beregovoi era l’ésser humà més vell que orbitava la Terra, ja que havia nascut tres mesos i tres dies abans que John Glenn, però després de Joe Walker que havia fet vols espacials suborbitals amb un X-15 el 1963 i havia mort el 1966, abans del vol de Beregovoi. Havent fet un vol espacial als 47 anys, Beregovoi fou durant diversos anys la persona més gran que mai hav ...

Ésser humà
                                     

ⓘ Ésser humà

Els éssers humans o homes són una espècie de primats bípedes de la família dels homínids. H. sapiens és lúnic representant vivent del gènere Homo i, alhora, només té una subespècie vivent, H. s. sapiens. Diverses proves basades en la comparació de lADN fan pensar que els éssers humans moderns soriginaren a lÀfrica fa aproximadament 200.000 anys.

Actualment, els algorismes genètics determinen una diferència dun 0.2% del material genètic entre els diferents individus daquesta espècie, que té com algunes de les característiques més destacades la seva intel ligència, el desenvolupament del llenguatge i la cultura. Els humans tenen un cervell altament desenvolupat, capaç de realitzar un tipus de raonament abstracte, de consciència i democions complexes. Aquesta capacitat mental, combinada amb una posició erecta del cos que allibera els braços i les mans, li dóna una gran capacitat de manipular objectes i utilitzar eines amb més efectivitat que qualsevol altra espècie que també en faci un ús puntual.

Com la majoria de primats, els éssers humans són socials per naturalesa, però també són capaços dutilitzar sistemes de comunicació molt elaborats per fer possible lexpressió i intercanvi didees, així com lorganització social. Creen estructures complexes de convivència, des de famílies fins a nacions i han establert una enorme varietat de tradicions, rituals, ètiques, valors, normes i lleis que formen la base de la societat humana. També tenen una predisposició destacada per lestètica i la bellesa, que ha conduït a fenòmens com són la cultura, lart, la literatura i la música.

Els éssers humans destaquen pel seu desig dentendre el món que els envolta, sobre el qual influeixen i que volen comprendre. També intenten conèixer i controlar els fenòmens naturals, que tracten a través de la ciència, la filosofia, la mitologia i la religió. Aquesta curiositat natural ha permès el desenvolupament deines i, en un sentit més general, la tecnologia. Els humans són lúnica espècie coneguda capaç dencendre foc, coure els aliments i vestir-se; a més, transmeten les seves habilitats i coneixements a les següents generacions a través de leducació.

A vegades es fa servir el terme "home" per designar tots els éssers humans de manera genèrica, tot i que en el seu sentit més específic aquesta paraula saplica als individus de sexe masculí. Així, el terme "homes" es pot aplicar tant a tots els individus de lespècie com als del sexe masculí, mentre que els del sexe femení tenen la denominació exclusiva de "dona".

                                     

1. Nom científic

Carl von Linné encunyà el nom científic dels éssers humans lany 1758. En donar-li el nom sapiens savi o perceptiu, Linné es referia al caràcter més destacat dels éssers humans en comparació amb els altres animals, que és la seva capacitat mental.

Linné classificà els éssers humans i els grans primats en un grup que anomenà "antropomorfs", com a subconjunt del grup dels quadrúpedes, car no veié cap signe orgànic que li permetés situar els éssers humans en un lloc privilegiat. Uns anys més tard, al prefaci de Fauna Suecica, manifestà que havia classificat lésser humà com a quadrúpede perquè no era ni una planta ni una pedra, sinó un animal, tant pel seu tipus de vida com per la seva locomoció. A més, no havia estat capaç de trobar cap caràcter que el diferenciés dun simi. A partir de la desena edició de Systema Naturae canvià els quadrúpedes pels mamífers. El primer ordre daquests fou el dels primats, entre els quals ubicà els éssers humans. El 1758 es definí l Homo sapiens linneà com a espècie diürna que canviava per leducació i el clima.

                                     

2.1. Història Orígens

Lestudi científic dels orígens dels éssers humans abasta levolució del gènere Homo, però també estudia altres homínids com per exemple laustralopitec. Tots els éssers humans actuals pertanyen a lespècie Homo sapiens i a lúnica subespècie existent avui en dia, H. s. sapiens. H. s. idaltu, home savi més antic nés una altra subespècie coneguda que ja sha extingit.

El primer membre dels catarrins, linfraordre al qual pertany H. s. sapiens, existí durant lestatge faunístic Rupelià Oligocè, fa 34-28 milions danys. Els primers catarrins presents al registre fòssil són el propliopitec i legiptopitec, possibles avantpassats comuns dels hominoïdeus incloent-hi els éssers humans i els cercopitecoïdeus, anomenats vulgarment "micos del Vell Món".

El procés de bipedització té els seus orígens en certs primats de principis del Miocè, quan es troben les primeres espècies bípedes, com Oreopithecus bambolii. Tanmateix, lanatomia dels peus daquesta espècie era bastant diferent de la daltres primats. El bipedisme era aparentment una característica comuna d Orrorin i lardipitec. El procés que conduí al bipedisme representava un avantatge evolutiu perquè permetia tenir les mans lliures per fabricar eines simples, perquè els homínids gasten molta menys energia caminant a dues potes que a quatre i perquè permet portar objectes durant la marxa i veure-hi més lluny.

El fet de tenir característiques arborícoles, com les mans prènsils o els ulls frontals, han fet possible levolució. Les mans han estat essencials per construir eines i treballar-hi durant milers danys, un avantatge per sobreviure i perdurar. Els ulls frontals han ajudat els éssers humans a sobreviure en poder rotar el cap, visualitzar coses que estan més llunyanes i que la informació arribi com més aviat millor al cervell. Tota aquesta conjunció complexa però perfecta, que funciona bé tota junta, dóna peu a levolució de lésser humà.

Aquest procés evolutiu ha estat influït per esdeveniments, a vegades subtils, però molt importants. Per exemple, quan les selves que cobrien el món a principis del Cenozoic començaren a retrocedir i, a causa del creixement demogràfic, els hàbitats quedaren superpoblats, els grups dhumans i altres homínids es veieren forçats a recórrer distàncies importants per trobar noves fonts daliment. Un altre exemple és la pèrdua de la capacitat de metabolitzar certs nutrients, com la vitamina C a causa duna mutació que impedeix als simis generar aquesta vitamina per si sols. Aquesta pèrdua hauria estat compensada per una mutació favorable que permeté a Homo sapiens una metabolització òptima del midó, absent en altres primats, accedint així a una ràpida i econòmica font denergia especialment necessària per al cervell.

Segons el registre fòssil, els éssers humans danatomia moderna aparegueren a lÀfrica fa aproximadament 130.000 anys, encara que els estudis de biologia molecular indiquen que lavantpassat comú de totes les poblacions humanes modernes visqué fa uns 200.000 anys.

Els parents vius més propers de Homo sapiens són les dues espècies de ximpanzés: el ximpanzé comú Pan troglodytes i el bonobo Pan paniscus. La seqüenciació completa del seu genoma ha revelat que, després de 6.5 milions danys devolució independent, les diferències entre el ximpanzé i lésser humà són només deu vegades superiors a les que hi ha entre dues persones no relacionades i deu vegades menors de la que hi ha entre rates i ratolins. La coincidència suggerida entre les seqüències de DNA dels éssers humans i els ximpanzés sestén entre un 95% i un 99%.

Per reflectir el fet que els éssers humans i els ximpanzés comparteixen gran part de la seva herència genètica i que humans i ximpanzés són més propers entre ells que amb qualsevol altra espècie actual, sha proposat inclourels en un mateix tàxon, fins i tot amb propostes que han tingut un determinat ressò mediàtic, com la dincloure els ximpanzés dins el gènere Homo, o la dincloure els éssers humans en el gènere Pan ximpanzés, de manera que lespècie humana sanomenaria Pan sapiens, com ho proposà lantropòleg i divulgador Jared Diamond. Lopció més acceptada per la comunitat científica ha estat la de formar la tribu dels homininis, que inclou humans i ximpanzés, però no els goril les, que en són els parents més propers.

Un crani dhomínid descobert a Txad lany 2001, descrit com a Sahelanthropus tchadensis, fou datat pel paleontòleg Michel Brunet fa aproximadament set milions danys, cosa que podria indicar una divergència anterior. Tanmateix, el descobridor daquest fòssil, Alan Beauvilain, ha posat en dubte aquesta datació, adduint que el mètode utilitzat per Brunet per estimar lantiguitat del crani podria haver donat resultats incorrectes.

                                     

2.2. Història Desenvolupament de la civilització

El punt de vista més acceptat entre els antropòlegs actuals és que Homo sapiens sorgí la sabana africana fa uns 200.000 anys com a descendent de Homo erectus. Fa 40.000 anys sestengué per Euràsia i Oceania migracions humanes prehistòriques i, finalment, arribà a Amèrica fa uns 14.500 anys. Homo sapiens desplaçà Homo neanderthalensis i altres espècies descendents de Homo erectus, que havia habitat Euràsia fa uns dos milions danys. El domini de Homo sapiens es fonamentà probablement en un major èxit reproductiu i la seva superioritat a lhora de competir pels recursos naturals. Malgrat la seva intel ligència, lactual Homo sapiens té una capacitat craniana menor que la de lantic neandertal H. neanderthalensis. Els antropòlegs dedueixen que els Homo sapiens tenien una bona qualitat de vida, perquè van ser capaços d’expandir-se en tots els àmbits, i una espècie no es pot expandir si primer no s’assegura sobreviure; a més, es pot confirmar gràcies a l’anàlisi de les seves dents, ja que tenien una bona alimentació.

Lésser humà ha canviat poc anatòmicament al llarg de la història, de manera que la seva evolució és, fonamentalment, de tipus cultural. Fins fa uns 10.000 anys, la majoria dhumans eren caçadors i recol lectors. Generalment vivien en petits grups nòmades coneguts com a societats de bandes. Ladveniment de lagricultura impulsà la revolució neolítica, car produí un excedent alimentari que possibilità la creació dassentaments permanents, la domesticació danimals i lús deines de metall. Lagricultura també fomentà el comerç i la cooperació i, progressivament, contribuí a crear una societat més complexa.

Fa aproximadament 6.000 anys, es desenvoluparen els primers protoestats a Mesopotàmia, Egipte i la Vall de lIndus. Es crearen les forces militars per la protecció, i burocràcies governamentals per ladministració. Els estats cooperaven o competien pels recursos i, en alguns casos, feien la guerra. Fa uns 2.000-3.000 anys, alguns estats, com Pèrsia, lÍndia, la Xina, Roma i Grècia, aconseguiren crear els primers grans imperis mitjançant la conquesta militar. En el mateix període, diverses religions com el judaisme, originada a lOrient Mitjà i lhinduisme del sud-est dÀsia, començaren a estendres entre els pobles.

A lacabament de ledat mitjana cal destacar larribada duna sèrie didees innovadores i avenços tecnològics. la Xina, amb una economia força avançada, sinventà la impressió i la brúixola, mentre que durant ledat dor de lIslam tingueren lloc progressos científics destacables. A Europa, al segle xiv, la redescoberta del saber dels clàssics i dinnovacions com la impremta propiciaren larribada del Renaixement. Durant els següents cinc-cents anys, lexploració i el colonialisme permeteren que grans parts dAmèrica, Àsia i Àfrica, caiguessin sota control europeu, fent possible lexplotació de tota mena de recursos i, posteriorment, provocant conflictes perquè els pobles explotats aconseguissin la independència dEuropa. Daltra banda, cal destacar diverses revolucions i innovacions, com la revolució científica del segle xvii, la Revolució Industrial del xviii i diverses grans innovacions al xix, com el ferrocarril i lautomòbil, elements essencials en el desenvolupament del transport i la comunicació; també cal destacar el desenvolupament de noves fonts denergia, com el carbó i lelectricitat. Pel que fa a les formes de govern, sobresurt la consolidació de la democràcia representativa i, en un altre context, el comunisme.

Com a resultat daquests canvis, actualment els éssers humans viuen en un món cada vegada més globalitzat i interconnectat. Tot i que això ha fomentat el creixement de la ciència, lart i la tecnologia, també ha donat lloc a conflictes molt violents, amb lexistència i ús darmes de destrucció massiva i un gran poder dimpacte mediambiental, que afecta els mateixos humans i moltes altres formes de vida del planeta.



                                     

3. Hàbitat i població

Els primers assentaments humans depenien de la proximitat de laigua i altres recursos naturals, com ara terra de conreu i pastura del bestiar o la temporada de caça de determinades preses. Tanmateix, els éssers humans sempre han tingut una gran capacitat de modificar el seu hàbitat amb activitats i accions com ara el regadiu, la construcció, el transport, la manufactura, la desforestació i la desertització. Amb la construcció a gran escala dinfraestructures que faciliten el comerç i el transport, la proximitat a aquests recursos ha esdevingut menys necessària, de manera que aquests factors no condicionen el creixement duna població. Tot i això, la manera com es canvia i saltera un hàbitat sovint és un determinant essencial en els canvis poblacionals que es produeixen.

Amb una població duns 6.700 milions dindividus al juliol del 2008, els éssers humans són una de les espècies més nombroses de grans mamífers. La majoria dhumans viuen a Àsia 61%; la resta viuen a Amèrica 14%, Àfrica 14%, Europa 11% i Oceania 0.5%. Els humans poden viure de manera permanent a tots els continents de la Terra tret de lAntàrtida i actualment també tenen una presència contínua a lespai, en òrbites baixes al voltant de la Terra. Hi ha hagut una presència contínua déssers humans a lespai des del 31 doctubre del 2000, amb les estades dastronautes a lEstació Espacial Internacional.

Al llarg de les últimes dècades, els éssers humans han explorat lAntàrtida, les profunditats dels oceans i lespai exterior, tot i que encara no els ha estat possible colonitzar indefinidament aquests ambients. La vida dins dhabitacles que protegeixen dels ambients hostils, com a lAntàrtida o lespai exterior, té un preu elevat que limita la durada de lestada i, per tant, són accions que queden restringides a expedicions científiques, militars o industrials. La vida amb naus a lespai ha estat molt ocasional, amb un màxim de tretze persones vivint-hi alhora en un moment donat. Entre el 1969 i el 1972, dotze humans trepitjaren la Lluna en el marc de sis missions. A gener del 2020, cap altre cos celestial no havia estat visitat pels éssers humans, tot i que shi han pogut enviar sondes.

Des del 1800, la població humana ha passat de 1.000 milions a més de 6.000 milions dhabitants. Amb dades de lany 2004, es calcula que 2.500 dels 6.300 milions de persones un 39.7%, viuen en àrees urbanes i sespera que aquest percentatge augmenti durant el segle xxi. Al febrer del 2008, lONU calculà que en acabar lany la meitat de la població mundial viuria en àrees urbanes. Els problemes dels individus que viuen en ciutats inclouen la contaminació i el crim, especialment a linterior de les ciutats i els suburbis urbans. Els beneficis de la vida urbana inclouen un augment de lalfabetització, un accés més fàcil al coneixement i una disminució del risc de patir fam.

Lactivitat humana ha tingut un efecte dramàtic sobre el medi ambient. Sha hipotetitzat sobre el paper de la predació humana en lextinció de nombroses espècies déssers vius. Els humans es troben a làpex de la cadena alimentària i rarament són caçats; per aquest motiu sels considera superdepredadors. Actualment es creu que són els principals contribuïdors al canvi climàtic i es creu que seran un contribuïdor essencial a lextinció de lHolocè, una extinció que, en cas de continuar en la seva proporció actual, es calcula que destruirà la meitat de totes les espècies al llarg del segle vinent.

                                     

4.1. Biologia Anatomia i genètica

El cos humà varia de manera substancial. Tot i que la mida del cos és determinada en gran part pels gens, també rep una influència significativa de factors ambientals com la dieta i lactivitat física. Lalçada normal dun ésser humà adult és dentre 1.5 i 1.8 metres, tot i que varia segons la població i de la zona geogràfica, entre altres factors. El pes normal està entre 76 i 83 kg pels mascles i entre 54 i 64 kg en les femelles. El pes també pot variar geogràficament.

Les poblacions que viuen a làrtic, com els inuits, tenen una capa de greix sota la pell que els ajuda a conservar millor la calor del cos. A més, tenir una silueta rodona redueix la pèrdua de calor corporal, cosa que contribueix la supervivència de les poblacions que viuen en latituds fredes. En canvi, altres poblacions que han acabat vivint en climes més càlids han perdut aquest greix innecessari.

A diferència de la majoria daltres primats, els éssers humans tenen una locomoció bípeda completa i, per tant, poden tenir els braços lliures per manipular objectes amb les mans, acció en què té un paper fonamental lexistència de polzes oposables.

Tot i tenir poc pèl en comparació amb altres primats, cal destacar el creixement de cabells especialment la part superior del cap, les aixelles i la zona púbica. El cos dun ésser humà té normalment més fol licles pilosos que el dun ximpanzé. La principal diferència és que els pèls humans són més curts i fins i menys pigmentats que els del ximpanzé, cosa que els fa menys visibles.

Les diferències en el cabell i en la pell humana vénen determinades per la presència dun pigment anomenat melanina. La variabilitat de la pell va des dun marró molt fosc a un rosa molt pàl lid, mentre que els cabells, a més del negre força habitual, varia al voltant del ros, el marró i el vermell, sempre en funció de la quantitat de melanina, un pigment protector molt eficaç contra la radiació solar. Molts investigadors creuen que una pell més fosca és una adaptació evolutiva que proporciona una millor protecció contra la radiació ultraviolada.

Tanmateix, recentment sha proposat que els diferents colors de la pell són una adaptació que pretén equilibrar la quantitat de folats substàncies que són destruïdes per la radiació ultraviolada i de vitamina D, substància que necessita llum solar per formar-se. La pigmentació de la pell dels éssers humans presenta una estratificació dacord amb la situació geogràfica i, sovint, es relaciona amb el nivell de radiació ultraviolada. La pell humana també es pot bronzejar en resposta a lexposició al sol.

Els humans tenen el paladar proporcionadament més curt i les dents molt més petites que la dels altres primats; són els únics amb dents canines curtes. Sha observat que estan perdent gradualment els queixals del seny i alguns individus ja no en tenen de manera congènita.

La necessitat de son oscil la entre set i vuit hores al dia en els adults i entre nou i deu per un infant. Els individus vells dormen normalment de sis a set hores. Dormir menys hores és comú la societat actual, una privació de son que pot tenir efectes negatius. Sha demostrat que una restricció sostinguda del son de quatre hores al dia en un adult provoca canvis en lestat fisiològic, cansament, agressivitat i neguit corporal.

Els humans són una espècie deucariota. Cada cèl lula diploide té dos conjunts de 23 cromosomes i cada conjunt és transmès per un dels progenitors. Hi ha 22 parells dautosomes i un parell de cromosomes sexuals. Sestima que els éssers humans tenen aproximadament 20.000 o 25.000 gens. Com la majoria daltres mamífers, els éssers humans tenen un sistema XY de determinació de sexe; les femelles tenen els cromosomes sexuals XX i els mascles tenen XY. El cromosoma X més gran i transmet molts gens, mentre que el cromosoma Y més petit. Això possibilita lexistència de malalties recessives associades amb els gens associats al cromosoma X, com lhemofília, que afecten els mascles més sovint que les femelles.

                                     

4.2. Biologia Cicle vital

El cicle vital humà és similar al dels altres mamífers euteris. Loòcit fertilitzat es divideix dins lúter femení per esdevenir un embrió, que durant un període de trenta-vuit setmanes nou mesos de gestació es converteix en un fetus humà. Després daquest període, el fetus deixa de créixer, neix del cos de la dona i respira independentment com a infant per primera vegada. En aquest punt, la majoria de cultures modernes reconeixen la criatura com a persona que gaudeix de la màxima protecció de la llei, però algunes jurisdiccions lestenen als fetus humans que encara són a lúter.

El part humà és perillós en comparació amb el daltres espècies. No són rars els parts de vint-i-quatre hores o més, que sovint resulten en la mort de la mare o el fetus. Això és degut al fet que el cap del fetus és relativament gran car el cervell es desenvolupa significativament durant la gestació i la pelvis de les dones relativament petita un caràcter necessari per al bipedisme. La probabilitat dun part reeixit augmentà significativament durant el segle xx als països més desenvolupats amb ladveniment de noves tecnologies mèdiques. En canvi, lembaràs i el part natural són relativament perillosos a les regions subdesenvolupades, amb índexs de mortalitat maternals aproximadament 100 vegades més elevats que als països desenvolupats.

Als països desenvolupats, els infants solen pesar 3-4 kg i mesurar 50-60 cm al moment del naixement. Tanmateix, un pes baix en néixer és habitual als països en procés de desenvolupament i contribueix als nivells alts de mortalitat infantil en aquestes regions. Indefensos després del naixement, els éssers humans continuen creixent durant alguns anys i solen assolir la maduresa sexual a ledat de 12-15 anys. Les dones es continuen desenvolupant físicament aproximadament fins als 18 anys, mentre que el desenvolupament masculí continua fins al voltant dels 21 anys. La vida humana es pot dividir en una sèrie detapes: infantesa, adolescència, adultesa jove, adultesa i vellesa. Tanmateix, la durada daquestes etapes varia segons la cultura i períodes temporals. En comparació amb els altres primats, els éssers humans experimenten una embranzida de creixement particularment ràpid durant ladolescència, quan la mida del cos augmenta un 25%. Els ximpanzés, per exemple, només creixen un 14%.

L’esperança de vida dels primers Homo sapiens era de 20 o 25 anys, i en el millor dels casos de 40 o 50 anys. Actualment, hi ha diferències significatives en lesperança de vida arreu del món. El món desenvolupat presenta una tendència denvelliment, amb la mediana al voltant de 40 anys. Al món en desenvolupament ledat mitjana és dentre 15 i 20 anys. Lesperança de vida al naixement a Hong Kong i la Xina és de 84.8 anys per les dones i 78.9 pels homes, mentre que a Swazilàndia és de 31.3 anys pels dos sexes, principalment a causa de la sida. Mentre que un de cada cinc europeus tenen 60 anys o més, només un de cada vint africans superen aquest llindar. El 2002, les Nacions Unides estimà el nombre de persones centenàries al món en 210.000. Se sap que com a mínim una persona, Jeanne Calment, ha arribat a ledat de 122 anys. Shan proposat edats més avançades que no han estat demostrades. A escala mundial, hi ha 81 homes de 60 anys o més per cada 100 dones daquest grup dedat i entre els més vells hi ha 53 homes per cada 100 dones.

Els humans són una de les poques espècies en què la femella desenvolupa la menopausa durant lúltima etapa de la vida. Laparició de la menopausa es pot explicar a través de la hipòtesi de làvia, en què es proposa que hi ha un interès reproductiu de la mare per evitar el risc de mort en un naixement, invertint en la viabilitat més gran que suposa que la descendència sigui concebuda per dones més joves. També augmenta leficàcia reproductiva si sinverteixen recursos a criar els néts en lloc de criar els propis fills. Diversos estudis han indicat que a les societats de caçadors-recol lectors les dones postmenopàusiques desenvolupaven un paper fonamental com a recol lectores, car tenien més experiència i no es veien impedides per locupació que suposa la cria directa dels fills.

Les qüestions filosòfiques sobre el punt en què apareix la personalitat humana si persisteix després de la mort són objecte dun considerable debat. La perspectiva de la mort provoca desassossec o temor la majoria dels éssers humans, diferents de la consciència immediata duna amenaça real. Les cerimònies denterrament són característiques de les societats humanes, sovint acompanyades per creences en la vida després de la mort o la immortalitat.



                                     

4.3. Biologia Dieta

Els primers Homo sapiens vivien en societats caçadores-recol lectores, és a dir, que empraven un sistema per adquirir menjar que combinava la caça i la recol lecció daliments com ara fruits, grans, tubercles i bolets. Daltra banda, es creu que els éssers humans ja utilitzaven el foc com a recurs per preparar i coure el menjar des dels temps en què es diferenciaren d Homo erectus.

Els humans són omnívors, és a dir, són capaços de consumir tant productes vegetals com animals. Això ha estat confirmat per lobservació que, tant si segueixen una dieta exclusivament carnívora com una de totalment vegetal, poden patir determinades malalties causades per una carència de nutrients. Per exemple, una dieta completament carnívora pot provocar lescorbut deficiència de vitamina C, mentre que una dieta únicament vegetal pot provocar una manca de vitamina B12. Tanmateix, les dietes vegetarianes i veganistes ben dissenyades, sovint amb suplements de vitamina B12, poden satisfer completament les necessitats nutritives de totes les etapes de la vida.

La dieta humana queda ben reflectida la cultura i ha donat lloc al desenvolupament de la bromatologia ciència dels aliments. En general, una persona pot sobreviure de dos a vuit setmanes sense menjar, segons la quantitat de greix emmagatzemat al cos, mentre que la supervivència sense aigua es limita normalment a tres o quatre dies. La manca de menjar continua sent un problema seriós, amb unes 300.000 persones que cada any moren de fam. La desnutrició infantil també està molt estesa i contribueix a lelevat percentatge de malalties a les poblacions que pateixen fam.

A laltre extrem, una part de la població humana menja en excés i pateix obesitat, un tipus de desequilibri alimentari que ha augmentat fins a esdevenir gairebé una epidèmia i que pot provocar problemes de salut importants. Els Centers for Disease Control CDC dels EUA manifesten que un 32% dels adults americans de més de 20 anys són obesos, mentre que un 66.5% del total són obesos o tenen excés de pes. Lobesitat és provocada per un consum excessiu de calories que no són consumides, és a dir, una combinació de menjar massa i fer poc exercici físic.

Fa almenys 10.000 anys que els éssers humans desenvoluparen lagricultura, que ha canviat substancialment el tipus daliments consumits pels éssers humans. Això ha provocat un increment de la població, el desenvolupament de les ciutats i un increment de la densitat de la població, que també afavoreix un augment de lextensió de malalties contagioses. Els tipus de menjar que es consumeix i la manera en què es preparen ha variat molt en funció de lèpoca, la zona geogràfica i la cultura.

                                     

5. Psicologia

El cervell humà és lelement central del sistema nerviós central, mentre que actes com el control primari són dirigits pel sistema nerviós perifèric. El cervell controla tant les activitats fonamentals per la vida autònomes, com la respiració o la digestió com les activitats conscients, com el pensament i labstracció. Aquests processos cognitius constitueixen la ment i són lobjecte destudi de la psicologia juntament amb la conducta.

El cervell humà és el més intel ligent de totes les espècies conegudes. Tot i que molts animals són capaços de crear estructures i utilitzar eines simples, principalment a través de linstint i la imitació, la tecnologia humana és molt més complexa i es troba en un procés constant de desenvolupament i millora. Fins i tot les eines i estructures humanes més antigues són molt més avançades que qualsevol que hagi estat creada pels altres animals. Lantropologia moderna ha corroborat la proposició de Darwin: "la diferència en la ment entre els éssers humans i els animals més intel ligents rau, naturalment, en el grau".

                                     

5.1. Psicologia Consciència i pensament

La capacitat de pensament de lésser humà és única entre els éssers vius. Els humans són una de les poques espècies juntament amb els ximpanzés, orangutans i dofins que superen el test del mirall, prova que estudia si un animal és capaç de reconèixer el seu propi reflex com una imatge de si mateix. Loctubre del 2006, tres elefants del Bronx Zoo també superaren aquest test. Molts nens superen la prova a ledat de 18 mesos. Tanmateix, la utilitat daquest test com a prova fiable de lexistència de consciència ha estat discutida, car pot ser més una qüestió de grau que una clara divisió de capacitats. Sha entrenat mones perquè apliquin regles abstractes a determinades tasques.

El cervell humà percep el món exterior a través dels sentits. Cada individu rep una influència profunda de les seves pròpies experiències, les visions subjectives de la seva existència i el pas dels temps. Els humans són autoconscient i tenen una ment que possibilita el pensament. Cal destacar que és capaç de percebre la relació entre si mateix i lentorn. Labast daquestes capacitats, així com les definicions i la validesa dalguns daquests termes, són força discutits. Per exemple, el filòsof del camp de la ciència cognitiva Daniel Dennett sosté que no hi ha un centre narratiu anomenat "ment", sinó simplement una recollida dentrades i sortides sensorials inputs i outputs, és a dir, diferents classes de "programes" executant-se en paral lel. El psicòleg B. F. Skinner ha adduït que la ment és una ficció explicativa que desvia latenció de les causes mediambientals del comportament, mentre allò que sobserva en forma de processos mentals es pot entendre millor com a formes de comportament.

Els diferents aspectes fisiològics i anatòmics del sistema nerviós són estudiats per la neurologia, així com la psicologia del comportament i la psiquiatria quan es tracta de malalties mentals i trastorns de conducta. La psicologia no se centra necessàriament en lestudi del cervell o del sistema nerviós, sinó que pot analitzar simplement qüestions fenomenològiques o teories sobre el tractament de la informació mental. Tanmateix, cada vegada més, sinclou una comprensió de les funcions del cervell en la teoria i la pràctica psicològica, especialment en àrees com la intel ligència artificial, la neuropsicologia i la neurociència cognitiva.

La naturalesa del pensament és una qüestió central en la psicologia i altres disciplines properes. La psicologia cognitiva estudia la cognició i els processos mentals subjacents al comportament i utilitza el processament de la informació com a mecanisme bàsic per comprendre la ment. La percepció, laprenentatge, la resolució de problemes, la memòria, latenció, la llengua i lemoció també són camps ben estudiats.

La psicologia cognitiva està relacionada amb una escola de pensament coneguda com a cognitivisme, que advoca un model de processament de la informació de la funció mental, que rep el suport del positivisme i la psicologia experimental. De manera generalitzada, sapliquen tècniques i models de la psicologia cognitiva que formen el pilar de les teories psicològiques en moltes àrees, tant en investigació com en psicologia aplicada. Latenció se centra en el desenvolupament de la ment humana al llarg de la vida; la psicologia del desenvolupament intenta entendre com lindividu percep, comprèn i actua dins del món i com canvien aquests processos amb lenvelliment. De manera més específica, estudia el desenvolupament intel lectual, cognitiu, neuronal, social i moral de lésser humà.

                                     

5.2. Psicologia Motivació i emoció

La motivació és la força que impulsa el desig que existeix darrere totes les accions deliberades de lésser humà. La motivació es fonamenta en lemoció i, més específicament, en la recerca de satisfacció, experiències emocionals positives i una actitud devitar el conflicte. La consideració positiva o negativa de lacció és definida per lestat mental de lindividu, que pot estar influït per normes socials; una persona es pot autolesionar o tenir un comportament violent perquè el seu cervell ha estat condicionat amb una resposta positiva a aquestes accions. La motivació és important perquè està present en totes les respostes apreses. En la psicologia, la prevenció del conflicte i la libido són motivacions primàries. La motivació sovint concerneix incentius econòmics, morals, o coactius. Daltra banda, les religions generalment postulen influències de tipus diví o demoníac.

La felicitat és una condició emocional i la mateixa definició de la felicitat és un tema filosòfic. Alguns la defineixen com la millor condició que un ésser humà pot assolir; una condició de plena salut física i psíquica, mentre que altres la descriuen com la llibertat de decidir el plaer o el dolor; una consciència del bon ordre de coses; una garantia de trobar un lloc dins lUnivers o dins la mateixa societat.

Lemoció té una influència significativa sobre la conducta humana i en alguns casos fins i tot la controla- Tanmateix, al llarg de la història moltes cultures i filosofies han qüestionat aquesta influència per diverses raons. Les experiències emocionals agradables o plaents, com lamor, ladmiració o lalegria, contrasten amb aquelles que es perceben de manera desagradable, com lodi, lenveja o la tristesa. Sovint es fa una distinció entre les emocions apreses socialment i les relacionades amb la supervivència, que es creu que són innates. Cal destacar que existeixen tradicions on sobserven i estudien les emocions de manera aïllada daltres fenòmens neurològics, especialment en cultures en què es considera que lemoció no forma part de lestat fisiològic. En algunes teories mèdiques sobre lemoció es creu que està tan relacionada amb la salut física que ambdues formen una unitat. Els estoics creien que lemoció excessiva era nociva, mentre que alguns mestres sufís, en particular el poeta i astrònom Omar Khayyam, consideraven que les emocions intenses poden produir una perfecció conceptual, sovint anomenada "èxtasi".

En el pensament científic actual es considera que certes emocions més refinades són un caràcter neuronal innat complex habitual en diversos mamífers, siguin domesticats o salvatges. Les emocions es desenvolupen habitualment com a reacció a mecanismes de supervivència superiors i dins una interacció intel ligent amb els altres individus i lentorn. Tanmateix, quan els individus funcionen de manera civilitzada, sobserva que els actes de desinhibició en situacions emotives extremes poden provocar desordre social i crim.



                                     

5.3. Psicologia Sexualitat i amor

A més de la seva utilitat reproductiva, la sexualitat humana té diverses funcions socials de molta transcendència, com ara la necessitat dintimitat o les relacions i jerarquies entre individus. Segons algunes tradicions, pot tenir una determinada dimensió espiritual, mentre que des duna òptica hedonista forma part de les activitats que cerquen la gratificació personal. El desig sexual, o libido, és un impuls corporal sovint acompanyat per emocions intenses com lamor, lèxtasi i la gelosia.

La gran importància de la sexualitat pels éssers humans es reflecteix en una sèrie de caràcters físics, com ara lovulació oculta, el dimorfisme sexual molt més diferenciat que en els ximpanzés, els caràcters sexuals secundaris permanents, les relacions de parella basades en latracció sexual i lactivitat sexual de les dones fora del període dovulació. Aquestes adaptacions diferencien els éssers humans clarament dels altres primats i animals i expliquen un complex comportament sexual amb una llarga història evolutiva.

Sha atribuït la gran intel ligència dels éssers humans i la complexitat de la seva societat el fet que existeixin conductes sexuals més elaborades que en qualsevol altre animal, incloent-hi moltes pràctiques que no estan relacionades directament amb la reproducció.

Lelecció sexual es fa normalment basant-se en normes culturals molt variades. Les restriccions sovint vénen determinades per creences religioses o normes socials. Un investigador pioner en aquest camp fou Sigmund Freud, que creia que els éssers humans neixen amb una perversitat polimòrfica, terme que fa referència a lhabilitat per obtenir gratificació sexual més enllà de les normes socials. Segons Freud, les persones passen per cinc etapes del desenvolupament psicosexual. Lindividu pot patir fixacions en qualsevol daquestes etapes a causa de la vivència de traumes. Per Alfred Kinsey, un altre influent investigador sexual, la gent pot situar-se a qualsevol punt duna escala contínua dorientació sexual, amb només una petita minoria plenament heterosexual o homosexual. Estudis recents en neurologia i genètica suggereixen que la gent pot néixer amb un tipus determinat dorientació sexual, però no existeix un consens entre els especialistes sobre la qüestió.

Lespècie humana és pràcticament lúnica que manté un zel sexual continu, tot i que en els ximpanzés i sobretot els bonobos sobserva una conducta sexual similar. Tanmateix, a causa de la dificultat de viure practicant relacions sexuals constantment, existeix un mecanisme evolutiu compensatori, la sublimació, associada a lexistència del llenguatge i del pensament simbòlic. La sublimació pot comportar lexistència de la repressió, en el sentit freudià del terme, una oposició que sorigina a linconscient. En aquest sentit, lésser humà és un animal pulsional.

Amb laparició de la teoria de la intel ligència emocional, des de la psicologia sistèmica, es considera que lésser humà no sha de reduir a les seves pulsions, que sublima o reprimeix, sinó que sel veu com a ésser sexual que viu aquesta dimensió en relació amb leducació rebuda en el si de la família i la societat. Així doncs, la sexualitat es conforma des dels primers anys de vida i es desenvolupa com a procés vivencial dependent del seu cicle vital i el context sociocultural.

                                     

6. Cultura

La cultura es defineix com el conjunt de característiques materials, intel lectuals, emocionals i espirituals dun grup social, en qualsevol de les seves expressions de làmbit de lart, la literatura, lestil de vida, els sistemes de valors, les tradicions, els ritus i les creences. El vincle entre la biologia, el comportament i la cultura dels éssers humans és molt estret i es fa difícil separar-los clarament; per això, la ubicació dun tema en una àrea determinada es basa habitualment en una convenció. La cultura consta de valors, normes socials i objectes. Els valors duna cultura defineixen el que es considera important o ètic i connecten les normes socials, les expectatives sobre el comportament la gent i la tradició. Els objectes culturals sobtenen dels valors de la cultura, les normes i la comprensió del món. La principal visió antropològica de la cultura implica que molts experimenten una gran resistència quan es recorda que dins la natura humana existeix lanimal al costat de la part espiritual.

                                     

6.1. Cultura Llenguatge

Els éssers humans tenen una manera de comunicar-se única que els distingeix de les altres espècies, permetent-los referir-se a nocions no presents en lespai i en el temps. El llenguatge humà no serveix únicament per comunicar un esdeveniment de la realitat física immediata sinó que pot ser utilitzat per expressar pensaments sobre altres estats, fins i tot possibles o imaginaris. Això permet, per exemple, un aprenentatge basat en lexplicació o lestudi i no sols la imitació, ampliant el repertori dhabilitats que es poden dominar i la cultura que es desenvolupa.

El llenguatge és un caràcter universal utilitzat per naturalesa en les persones i en els animals. Tanmateix, tot i que pot designar totes les comunicacions basades en la interpretació, el terme es refereix majoritàriament al que els éssers humans utilitzen per comunicar-se. Filòsofs com Martin Heidegger consideren que el llenguatge com a tal és una característica única de lésser humà. Aquest criteri és similar al dErnst Cassirer que ha definit Homo sapiens com lanimal simbòlic per excel lència, duna manera tan ferma que resulta gairebé impossible concebre un pensament humà sense lús de símbols, particularment dels significants subjacents com a fonaments elementals per qualsevol pensament complex i que transcendeix linstint.

La capacitat dels éssers humans de transmetre conceptes, idees i nocions mitjançant la parla i lescriptura és un fet excepcional entre els éssers vius. A diferència dels sistemes de comunicació daltres primats, que són molt tancats, el llenguatge humà és molt obert i flexible i guanya en varietat en funció de les necessitats. Així, té la qualitat del desplaçament, és a dir, pot utilitzar paraules per representar coses i esdeveniments que no es troben en el mateix moment i el mateix lloc. A més, la tecnologia ha possibilitat la transmissió de vastos volums de dades a grans distàncies a través de xarxes de dades i programes com la Internet. Les xarxes de transmissió de dades són importants per continuar desenvolupant la comunicació humana, com passà al segle xv amb la invenció de la impremta.

La facultat de la parla és un caràcter que defineix als éssers humans i que possiblement precedeix la separació filogenètica de la població actual. El llenguatge és un element central de la comunicació humana i és el nucli que dóna un sentit didentitat que uneix nacions, cultures i grups ètnics. La invenció de sistemes descriptura, fa com a mínim uns 5.000 anys, permeté la conservació del llenguatge en objectes materials i fou un pas essencial en levolució cultural. El llenguatge té un vincle estret amb els rites i la religió. La lingüística és la ciència que descriu lestructura del llenguatge i la relació entre les diverses llengües. Hi ha aproximadament 6.000 llengües diferents actualment en ús, incloent-hi llenguatges de signes, a més de milers de llengües considerades extintes.

                                     

6.2. Cultura Espiritualitat i religió

El llenguatge dels éssers humans els permet experimentar la transcendència, és a dir, sortir de si mateixos. Lésser humà investiga lorigen del que lenvolta i de la seva pròpia existència. Igual que pot parlar sobre entitats no lligades al món físic immediat, també admet la possibilitat que hi hagi un vessant del món espiritual i immaterial, cosa que dóna origen la religió i els cultes associats, que adopten una forma concreta a cada cultura.

La religió és un sistema de creences referides a qüestions sobrenaturals, sagrades o divines, així com els codis morals, les pràctiques, els valors, les institucions i els rituals associats. Durant el seu desenvolupament, la religió ha adquirit moltes formes que varien segons la perspectiva cultural i individual.

Algunes de les qüestions principals que tracta giren al voltant de la vida i la mort, amb creences sobre el que hi ha després de mort: la vida després de la mort, lorigen de la vida font de nombrososmites sobre la creació, la naturalesa de lunivers, el destí final i el que és moral o immoral. En moltes religions, un element comú per trobar resposta a aquestes preguntes són les divinitats, o bé un únic Déu o bé diverses deïtats; tot i això, no totes les religions són teistes, sinó que nhi ha que tracten el tema amb més ambigüitat, particularment les religions orientals.

Lespiritualitat, creença o implicació en qüestions de lànima o de lesperit, és un dels enfocaments que intenten respondre a qüestions fonamentals sobre el paper de la humanitat dins lunivers, el sentit de la vida i la manera ideal de viure-la. Tot i que aquests temes també han estat tractats per la filosofia i, en certa manera, per la ciència, lespiritualitat ho fa des duna dimensió única, car se centra en conceptes místics o sobrenaturals, com el karma i Déu.

Tot i que la majoria dhumans professen una varietat de creences religioses o espirituals, alguns no ho són i rebutgen o ignoren les idees sobrenaturals o espirituals. Daltra banda, tot i que la religió i lespiritualitat es desenvolupen en un nivell molt diferent del de la ciència, tant en làmbit de pensament com en làmbit metodològic, no se les considera mútuament excloents i moltes persones tenen una combinació didees científiques i religioses. La distinció entre filosofia i religió, daltra banda, pot ser menys clara, car sencavalquen en camps com ara la filosofia de la religió i la teologia. Hi ha individus que no tenen cap creença religiosa i són ateus, escèptics científics, agnòstics o simplement no religiosos.

                                     

6.3. Cultura Filosofia

El llenguatge permet a lésser humà associar conceptes a totes les coses, incloent-hi ell mateix. Això origina lautoconsciència, en què la persona pot ser objecte destudi, de pensament i de comunicació, igual que les realitats externes. Lautoconsciència porta a formular-se preguntes relacionades amb el sentit de lexistència o la causa que la realitat sigui com és i dóna naixement la filosofia, que intenta formular i resoldre els grans interrogants de la vida.

La filosofia és la disciplina que estudia la investigació, lanàlisi i el desenvolupament didees a un nivell general, abstracte, o fonamental. El seu objectiu és buscar una comprensió general dels valors i de la realitat principalment per mitjà de lespeculació. El nucli de les disciplines filosòfiques són la lògica, lontologia o metafísica, lepistemologia i laxiologia, que també inclou les branques de lètica i lestètica. La filosofia cobreix un ventall molt ampli denfocaments i també sutilitza per referir-se a una cosmovisió, una perspectiva sobre un assumpte i les posicions argumentades per un filòsof en particular o una escola de filosofia.

Lhumanisme és una filosofia que defineix una doctrina sociopolítica que no se centra en aspectes concrets de cultures locals, excepte si formen part dun pensament global i plantegen qüestions comunes a tots els éssers humans. Les creences espirituals duna comunitat sovint es manifesten en forma de doctrina religiosa, amb una història formada tant per petits grups facciosos com per grups nombrosos i fortament units. Lhumanisme secular sha desenvolupat com a resposta la necessitat duna filosofia comuna que pretén superar els límits culturals dels codis morals i les religions locals. Molts humanistes són religiosos i veuen la seva doctrina simplement com a expressió madura duna veritat comuna present la majoria de religions. Els humanistes afirmen que existeix la possibilitat duna veritat objectiva i accepten que la percepció humana daquesta veritat sigui imperfecta. Els principis més bàsics de lhumanisme són que els éssers humans materialitzen i poden resoldre problemes humans i activitats i conceptes com la ciència, la llibertat dexpressió, el pensament racional, la democràcia i la llibertat artística, que són propòsits o objectius dignes per qualsevol població humana. Lhumanisme es fonamenta principalment en la raó i la lògica, sense considerar el que és sobrenatural.

                                     

6.4. Cultura Art, música i literatura

Les obres artístiques han acompanyat el desenvolupament cultural humà, formant part del seu patrimoni des de la prehistòria fins avui en dia. Lart és un dels aspectes més peculiars de la conducta humana i un dels trets que distingeixen els éssers humans de les altres espècies, Està molt relacionat amb la capacitat de simbolitzar que caracteritza els éssers humans.

Com a forma dexpressió cultural, es pot definir lart com a recerca de la diversitat i lús de narratives dexpressió i exploració –com en la història de lart, la crítica i la teoria artística–, per anar sempre més enllà. Aquesta distinció es pot aplicar a objectes o actuacions actuals o històriques i el seu prestigi sestén a tot allò que es fa, es descobreix o sexhibeix. En lús actual del terme, lart sentén habitualment com el procés o resultat de fer obres que, des de la seva concepció fins la realització final, es regeix per l"impuls creatiu", amb la capacitat de creació pròpia dels éssers humans. Lart es distingeix de les altres produccions humanes en part perquè no sorgeix duna necessitat pràctica concreta.

La música és un fenomen natural i intuïtiu basat en tres estructures diferents i interrelacionades: el ritme, la melodia i lharmonia. Escoltar música és possiblement el lleure més comú i universal. Hi ha una gran varietat de tipus de música, que sha anat enriquint amb el temps i la geografia.

Etimològicament, la literatura és lart descriure del llatí littera, lletra. El terme fa referència al conjunt dobres escrites, tot i que cal no oblidar la tradició oral. Aquest conjunt dobres escrites o orals duna llengua determinada han de tenir una dimensió estètica, a diferència, per exemple, de les obres científiques o didàctiques. La literatura inclou, especialment, la prosa, la poesia i el drama, de ficció i no-ficció. També inclou gèneres com lèpica, la llegenda, el mite, la balada i el folklore.

                                     

6.5. Cultura Ciència i tecnologia

Lhome actual fonamenta part del seu control de lentorn en la ciència i la tecnologia. Duna banda, la ciència té com a objectiu ladquisició de coneixements sobre el món per mitjans verificables. De laltra, la tecnologia tracta sobre els objectes que els éssers humans han fabricat per servir els seus propòsits.

Les diferents cultures humanes es poden diferenciar pels objectes que fabriquen i utilitzen, entre altres factors. Gràcies a larqueologia, la ciència que estudia les cultures del passat analitzant els objectes que han creat, es pot conèixer com eren i com es desenvoluparen. Els primers humans deixaren diferents tipus deines de pedra, ceràmica i joieria que són particulars de cada regió geogràfica i de cada període. Les millores tecnològiques passaren duna cultura a laltra. Així, per exemple, el desenvolupament dels conreus sorgí en diferents zones, però ben aviat fou una activitat que sestengué per convertir-se en un tret generalitzat de la vida humana. De manera similar, els avenços en la fabricació darmes, larquitectura i la metal lúrgia passaren duna cultura a laltra.

Encara que aquestes tècniques podien ser transmeses per la tradició oral, el desenvolupament de lescriptura un altre tipus de tecnologia féu possible transmetre la informació de generació en generació i duna regió a laltra, amb una quantitat i precisió més grans. Aquest conjunt dinnovacions possibilitaren linici de les civilitzacions amb les seves corresponents normes i acords socials, cada vegada més complexes. Finalment, això comportà la institucionalització de la tecnologia, acompanyada duna millor comprensió del funcionament del món.

La ciència ocupa actualment un espai central dins la cultura humana. En temps més recents, la física i lastrofísica han trobat un àmbit comú en el qual es coneix com la cosmologia física, la branca del coneixement que intenta comprendre lUnivers mitjançant lobservació i lexperimentació. Aquest procés ha permès elaborar teories com la que considera que lUnivers sinicià amb una gran explosió, el Big Bang, ara fa ~13.700 ±0.2 milions 10 9 danys. Des daquest moment inicial i fins al seu mateix final, els científics creuen que tota la història de lUnivers segueix una progressió ordenada governada per les lleis de la física.

                                     

6.6. Cultura Races i ètnies

Els humans sovint es classifiquen en races i ètnies, tot i que la validesa de les races humanes com a veritables classificacions biològiques és discutible. Les categories racials es basen tant en el llinatge com en característiques visibles, especialment en el color de la pell i en determinats trets facials. Aquestes categories també poden transmetre informació sobre caràcters biològics no visibles, com per exemple el risc de desenvolupar malalties específiques.

Actualment, lanàlisi del material genètic disponible i la descoberta de noves proves arqueològiques afavoreix un únic origen recent dels actuals humans a lÀfrica Oriental. Existeixen estudis que demostren que els éssers humans del continent africà estan més diferenciats des del punt de vista genètic. Malgrat aquesta diversitat evident, les seqüències de gens humanes són extraordinàriament homogènies en comparació amb les de molts altres animals. Ha quedat corroborat que la variació genètica dins de "grups racials" raneja entre un 5 i un 15% de la variació total existent entre grups racials. Tanmateix, encara hi ha un intens debat sobre aquest tema. Daltra banda, sovint sha constatat que els grups ètnics estan més connectats per lligams lingüístics, culturals, ancestrals i nacionals o regionals. Lautoidentificació amb un grup ètnic es basa principalment en el parentiu. La raça i letnicitat poden conduir a un tractament social diferencial i causar un impacte en la pròpia identitat social i, fins i tot, arribar al racisme.

                                     

6.7. Cultura Societat, govern i política

La societat és el sistema dorganitzacions i institucions que sorgeixen de la interacció entre individus. Dins la societat, un estat és una comunitat política organitzada que ocupa un territori definit, amb un govern organitzat i una sobirania interna i externa. És fonamental el dret dun estat a reivindicar la independència respecte a altres estats, que fan possible establir acords internacionals, entre daltres. Lestat també es pot definir en altres termes com, per exemple, els que féu servir Max Weber el 1918: "Un estat és una comunitat humana que satribueix el monopoli de lús legítim de la força física dins dun territori".

Les societats es regulen per lleis. Un govern és el mitjà polític que existeix per poder crear i fer-les complir, habitualment mitjançant una jerarquia burocràtica. En una altra dimensió es desenvolupa lactivitat política, que és el procés pel qual es prenen decisions dins de determinats grups. Encara que el terme saplica generalment al comportament dins dels governs, la política també sobserva en molts nivells dins les interaccions de grups humans, incloent-hi àmbits tan diversos com són els grups corporatius i les institucions acadèmiques i religioses.

Existeixen diferents sistemes polítics i formes de govern, sovint amb diversos nivells dencavalcament; també hi ha diferents maneres de definir-los i de comprendren el funcionament, però tots tenen una relació directa amb leconomia. A escala mundial, la república és una forma de govern molt estesa; tanmateix, existeixen altres models, entre els quals cal destacar la monarquia, la dictadura militar i la teocràcia.

                                     

6.8. Cultura Guerra

La guerra és una situació de conflicte armat entre estats, organitzacions o grups relativament grans de persones, que es caracteritza per lús intens de la violència, amb morts entre els combatents o els civils. Sestima que durant el segle xx moriren entre 167 i 188 milions de persones com a resultat de les guerres. Una característica comuna de les guerres és lexistència duna sèrie de campanyes militars entre almenys dos bàndols contraposats, que combaten per diversos motius possibles: la sobirania, el territori, recursos naturals, idees religioses i altres raons. La guerra dalliberament o dindependència ve impulsada per un bàndol que lluita per la llibertat dun país ocupat. En canvi, quan la guerra és entre membres dun mateix estat sanomena guerra civil.

Les grans guerres amb adversaris molt poderosos dotats de forces comparables semblen haver desaparegut del panorama mundial. El darrer conflicte daquests tipus succeí la regió del Congo: Lanomenada Segona Guerra del Congo o Guerra Mundial Africana, que es perllongà fins a lacabament de la dècada del 1990. La majoria de guerres actuals són guerres asimètriques amb campanyes de sabotatge, guerra de guerrilles i, de vegades, actes terroristes; aquests actes intenten interrompre el control dunes forces docupació, habitualment molt més poderoses, i ocasiona un tipus de guerres de llarga durada però baixa intensitat.

La guerra és un dels principals catalitzadors davenços tecnològics. Al llarg de la història ha existit una confrontació constant entre sistemes dofensius i defensius. Sempre sintenta incloure les darreres millores tecnològiques en armament i sistemes de protecció dissenyats per vèncer ladversari. Un exemple modern daquesta confrontació és la invenció dun tipus de bomba, la bunker buster, dissenyada per destruir búnquers. Alguns avenços importants en els camps de la medicina, la navegació, la metal lúrgia, la producció en sèrie, lenergia nuclear, els coets militars i la informàtica han sorgit completament o parcial de la recerca militar.

Hi ha hagut una gran varietat de canvis en les tàctiques militars al llarg de la història, amb diferents models bastant generalitzats: la guerra convencional, la guerra no convencional, la guerra asimètrica i la guerra total. Les tècniques inclouen el combat cos a cos, lús de míssils i la neteja ètnica. La intel ligència militar i lespionatge han tingut sovint un paper clau en el desenllaç dels conflictes. La propaganda, que sovint inclou la informació objectiva, lopinió esbiaixada i la desinformació, poden resultar molt importants per aconseguir la unió o la discòrdia en els grups combatents.

En les guerres contemporànies, els soldats i els vehicles blindats de combat intenten controlar la terra, els vaixells de guerra actuen al mar i la força aèria combat per assolir la supremacia aèria. Tanmateix, també existeixen formes mixtes que han donat lloc a cossos com la infanteria de marina, els paracaigudistes, els portaavions i els míssils terra-aire, entre daltres. Lexistència de satèl lits militars situats en òrbita ha afegit un nou aspecte la guerra contemporània, el control de lespai exterior, tot i que fins ara no hi ha tingut lloc cap conflicte militar.

                                     

6.9. Cultura Economia i comerç

Leconomia és la ciència social que estudia la producció, la distribució, el comerç i el consum de recursos, béns i serveis. Leconomia se centra en variables perceptibles i es divideix en dues branques principals:

  • la macroeconomia, que considera leconomia en conjunt i té en compte loferta agregada i la demanda de diners, capital i mercaderies.
  • la microeconomia, que tracta els agents individuals, com llars i negocis;

Els principals objectes destudi de leconomia són lassignació de recursos, la producció, la distribució, el comerç i la competència. La lògica econòmica saplica cada vegada més a qualsevol problema que impliqui una elecció entre escassos valors. Pel que fa a leconomia principal, se centra en la manera de la qual els preus reflecteixen loferta i la demanda i fa servir equacions i model matemàtics per pronosticar les conseqüències de les decisions.

El comerç és lintercanvi voluntari de recursos, béns serveis i forma part de leconomia. Un tipus molt primitiu de comerç era la permuta, és a dir, lintercanvi directe. Els comerciants contemporanis, en canvi, negocien habitualment a través dun sistema de canvi, com és el diner. Com a resultat daixò, la compra pot quedar separada de la venda o el benefici. La invenció dels diners i, posteriorment, del crèdit, el paper moneda i el diner immaterial simplificà el procés i promogué encara més els intercanvis comercials. A causa de lespecialització i la divisió del treball, la majoria de persones es poden concentrar en un aspecte concret de la fabricació o del servei i intercanviar el seu treball per productes. El comerç entre diferents regions pot existir perquè cadascuna té un avantatge absolut o comparatiu en la producció dalguna mercaderia, o perquè la mida de les diferents regions permet diferents tipus de beneficis gràcies la producció en massa. Finalment, cal destacar un mecanisme que possibilitat lactivitat comercial, denominat mercat i que es fonamenta, entre altres coses, en el comerç de mercaderies.

                                     

7. Bibliografia

  • Corbella, Josep. Sapiens: el llarg camí dels homínids cap la intel ligència en català. 3a. Barcelona: labutxaca, 2017. ISBN 9788499301006.
  • Morris, C. Academic Press Dictionary of Science and Technology en anglès. Academic Press, 1992. ISBN 9780122004001.
  • Soler, J.; Soler "Els primers Homo sapiens de Catalunya, caçadors i recol lectors del Paleolític superior antic". Catalan Historical Review, 9, 2016, pàg. 117–127. DOI: 10.2436/20.1000.01.124.
                                               

Domèstic

"Domèstic" té aquests significats: Film domèstic o vídeo domèstic, pel lícula realitzada per gent no professional Domèstic, ésser viu que ha sofert i adaptat al procés de domesticació, és a dir, que visqui al costat de lésser humà i es criï a casa Elf domèstic, criatura fictícia de la saga Harry Potter escrita per JK Rowling Domèstic títol, càrrec de lImperi Romà Treballador domèstic o servei domèstic

Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →