Back

ⓘ Art romà



                                               

Brut

"Brut" té aquests significats: Brut, cognom romà Cala en Brut, cala de Menorca Art brut, art del pintor Jean Dubuffet Vegeu també: Brutus Luci Juni Brut, líder dels plebeus Dècim Juni Brut, notable romà Luci Juni Brut Damasip, polític romà Marc Juni Brut, notable romà Dècim Juni Brut, cònsol romà Tit Juni Brut, fill de Lluci Juni Brut Marc Juni Brut, magistrat romà Luci Juni Brut, cònsol romà Marc Juni Brut, senador romà Marc Juni Brut, cònsol romà Dècim Juni Brut Esceva II, cònsol romà Marc Juni Brut Acusador, jurista i orador romà Tiberi Juni Brut, fill de Lluci Juni Brut Marc Juni Brut, ...

                                               

Ad plurimas easque gravissimas

Ad plurimas easque gravissimas, o simplement Ad plurimas és una encíclica del Papa Lleó XII publicada el 25 de gener de 1825. Aquesta encíclica semmarca en lactivitat restauradora de la Basílica de Sant Pau Extramurs iniciada per aquest pontífex, i que va prosseguir després amb Pius VIII, Gregori XVI i Pius IX. En particular, aquesta construcció va patir un incendi entre el 15 i 16 de juliol de 1823 durant el pontificat de Pius VII, sent Lleó XII qui va iniciar les tasques de reconstrucció, convidant a través daquesta encíclica a bisbes, arquebisbes, mandataris i patriarques de la cristian ...

                                               

Vil·la romana de Pisões

La Vil la romana de Pisões és un jaciment arqueològic del municipi de Beja, a Portugal. Consisteix en una gran casa senyorial del període romà, que va ser habitada des del segle I fins a el domini visigòtic. És una de les principals i millor conservades villae romanes de tot el país, i està classificada com a Immoble dInterés Públic. És especialment coneguda per la riquesa dels seus mosaics, i per les termes, que són de les més importants del país.

                                               

Cultura de lAntic Egipte

La cultura de lantic Egipte es conforma a partir de la forma de vida, costums i tradicions existents en la societat egípcia de lantiguitat. Es va iniciar en el Neolític i evolucionar al llarg de 3.000 anys, fins la època romana, quan pràcticament va desaparèixer en adoptar la de lImperi Romà, i sobretot les costums cristianes. La història de lantic Egipte com a estat unificat comença al Neolític, cap a lany 3150 aC, i es divideix en tres imperis amb períodes intermedis de dominació per governants estrangers i conflictes interns. LImperi Antic es va caracteritzar per la florida de les arts ...

Art romà
                                     

ⓘ Art romà

Per art romà sentén lart de lantiga Roma, des de la fundació fins la caiguda de lImperi Romà dOccident, sigui la ciutat de Roma o en la resta dItàlia i en les províncies orientals i occidentals. Lart de la part oriental de lImperi, després de la caiguda dOccident, si bé està en continuïtat amb lImperi Romà, sanomena art romà dOrient.

Les formes artístiques autòctones en la fase de lorigen de Roma i de la Primera República Romana eren força elementals i poc refinades. Amb el contacte que Roma tindrà progressivament amb la civilització grega anirà apreciant-ne les formes, mentre menystindrà socialment els artistes grecs, en contraposició als conqueridors romans. Amb el pas dels segles, lart grec sanirà apreciant més, però no mancaran tendències autòctones anticlàssiques que seran un element de continuïtat amb lart romànic posterior.

Les primeres manifestacions de lart romà varen néixer sota linflux de lart etrusc, i de seguida es van contagiar de lart grec, amb el qual els romans varen entrar en contacte a les colònies de la Magna Grècia del sud dItàlia, que Roma va conquerir en el procés dunificació territorial de la península, durant els segles IV i III aC. La influència grega va augmentar quan, al segle II aC, Roma va ocupar Macedònia i Grècia.

Fins a cert punt es pot pensar que lart de Roma és una imitació i ampliació de lart grec, i per descomptat de lart etrusc, però lesperit que va animar els artistes romans és totalment diferent daquells. La Roma conqueridora i urbanista va tractar dunir al sentit estètic grec, el caràcter utilitari i funcional que les seves obres requerien.

Des del punt de vista cronològic, lart romà es va desenvolupar amb força homogeneïtat i autonomia des del segle iii aC fins al segle v de la nostra era. Seguint les etapes que el seu esdevenir històric marca, destaquen almenys la República, fins a lany 27 aC, i lImperi, que es va estendre des dels temps dAugust fins la caiguda de Roma en mans dels bàrbars lany 476 després de C.

A causa del profund centralisme exercit per Roma sobre les seves províncies en tots els aspectes de la vida, es va originar un art molt uniforme sense que es pugui parlar descoles provincials, almenys durant lèpoca imperial. No obstant això, donada lamplitud de lImperi i la seva constitució en diferents moments, no existeix una contemporaneïtat cronològica, ja que en zones on lart de lhel lenístic està més consolidat les seves formes artístiques estan molt més evolucionades que a les províncies més tardanament incorporades la cultura romana.

                                     

1. Art Romànic o art de lImperi Romà?

Parlar dart romà implica tractar de la producció artística de prop dun mil lenni amb confins geogràfics cada vegada més amplis.

A linici daquest desenvolupament el problema principal és identificar el moment del canvi entre la producció genèricament itàlica entesa com a les característiques comunes entre lart de la Campània, Etrúria i del Laci) i el naixement de lart romà pròpiament dit.

Una altra qüestió sorgeix amb lexpandiment romà i les influències de les províncies de limperi: Hel lenisme de Grècia, Egipte, Àsia Menor i també Hispània, la Gàl lia, etc.

Tot lart romà és producte dun intercanvi entre el centre i la perifèria. De Roma partien les indicacions ideològiques i de contingut que influenciaven la producció sense prohibir, però, una certa diversitat i autonomia dexpressió. En particular els romans arribaren a influir en lhel lenisme amb un nou concepte dart entès com a celebració de lindividu "dins lEstat" i de lEstat com a propulsor del benestar col lectiu.

                                     

2. Diferències amb lart grec

Vegeu també: Art grec

La victòria romana a Àsia Menor sobre els selèucides a Magnèsia el 189 aC i la conquesta de lantiga Grècia el 146 aC, amb la presa de Corint i de Cartago, són dates fonamentals per levolució artística romana. Ara el contacte amb el món grec passava a ser directe. La superioritat militar dels romans contrastava amb la superioritat cultural dels grecs. Després dun inicial menyspreu de lart grec per part dels romans es va passar a valorar-lo especialment a través del col leccionisme i leclecticisme i, en certa manera, lart romà passà a considerar-se una continuació de lart grec.

Però com reconeixen nombrosos especialistes, hi havia algunes diferències substancials entre lart grec i el romà en el tema principal de la mateixa representació artística: els grecs representaven un logos immanent, el romans la res. En altres paraules, els grecs transfiguraven en mitologia també la història contemporània la victòria sobre els perses o sobre els gàlates passaven a ser centauromàquia o lluita entre déus i gegants o fins i tot amazonomàquia, mentre els romans representaven lactualitat i els esdeveniments històrics.

La força moral i el sentit ètic de les representacions dels mites grecs, però, ja shavia donat en els tres segles dhel lenisme, quan lart era" subjectivat” per lexpressió comunitària, esdevenint així a voltes lexpressió del poder econòmic i polític dun sobirà, de la sofisticació dun col leccionista o de lenginy de lartista. En aquest sentit, els romans van arribar encara més lluny, arribant a representar la realitat dun esdeveniment històric específic: abans dells només alguns pobles del Pròxim Orient shavien endinsat en aquest camí, que havia estat rebutjat pels grecs.

Lús "personal" de lart en lart romà permet el desenvolupament de lart del retrat, que substituí labstracció formal dels caps en les estàtues gregues. El fet dafegir caps realistes a cossos idealitzats com en lestàtua del personatge romà de Delos, hauria fet estremir-se un grec de lèpoca clàssica, era però practicat ja pels artistes neoàtics de finals del II segle aC, per a clients sobretot romans.

                                     

3. Art etrusc

Lart etrusc és lart que més va influir en lart romà. Amb lexpressió art etrusc es fa referència a les manifestacions artístiques dels etruscs en els diversos camps. Shan trobat nombroses escultures etrusques a les tombes, especialment a Perusa, Volterra i Chiusi, que representen objectes o subjectes mitològics. En general, utilitzen la pedra calcària i la terra cuita i ignoren el marbre. Les estàtues de terracota procedeixen del temple de Veïs. Estàtues assegudes es van trobar a Chiusi. Els etruscs treballaven molt bé el bronze. A Volsinii, es van trobar centenars destàtues de bronze. Les figures més anomenades són la Lleona que és al Capitoli, la Quimera dArezzo la galeria de Florència lOrador també la galeria de Florència i una estàtua dun noi, que és a Leyden.

Les figures petites són innumerables, especialment amb bronze, i en general representen la Tyrrhena sigilla dels romans; també hi ha canelobres, i una gran varietat dobjectes dornament i utensilis. Els etruscs gravaven miralls de bronze anomenats erròniament Paterae dels quals també shan descobert centenars. Algunes copes dor i altres treballs de foneria i orfebreria shan trobat al llarg dels anys i mostren clares influències orientals. Lorfebreria nera, en general, molt rica i de formes complexes.

La ceràmica dimportació coríntia o àtica va influir en la de fabricació local, que és de dos tipus: la ceràmica llisa i negra la principal, la del bucchero nero o la dimitació de la grega de figures negres anomenades hídries ceretanes. Les ceràmiques trobades la tomba Regolini-Galassi en són les més importants. Els principals objectes provenen dArretium i Clusium, adornats aquests per figures en relleu, moltes grotesques i de caràcter oriental. Les gerres pintades shan trobar a Clusium, Tarquinii i Vulci i són conegudes com a" gots etruscs” i són clarament influïts per lart grec i quasi idèntics als trobats a Campània, sud dItàlia, Sicília i Grècia, i representen elements mitològics grecs.

Els etruscs van explotar les mines de ferro dElba i les de coure dEtrúria. Aquestes darreres van permetre els seus treballs de decoració en bronze tan reeixits, i també armes i elements per la flota. Amb bronze van fer les seves monedes, les quals eren grosses i estaven fetes amb motllos i no manualment.

Dorigen etrusc semblen objectes dús diari per la comoditat de la vida: entre aquests, el vestit ornamental per a les processons triomfals que semblen un invent etrusc i els vestits dels reis i magistrats de Roma. Els etruscs eren molt aficionats la gastronomia i la bona taula, i foren ridiculitzats pels romans perquè eren molts grossos, en general.

Lart etrusc va perdre la seva originalitat al segle iv aC i va esdevenir una prolongació del grec, al qual es va assimilar al segle iii aC.



                                     

4. Pintura romana

La pintura romana és la part de lart romà de la qual es conserven menys restes. Només excepcionalment ens han arribat mostres de les pintures romanes i de fet només han sobreviscut les pintures sobre materials resistents.

La pintura romana exercí una influència significativa en levolució de la pintura occidental. La seva tradició reemergí en diversos moments de la història durant molts segles essent especialment important en la gestació de lart paleocristià, romà dOrient i romànic, i donant moltes idees als pintors del Renaixement, del Neoclassicisme i del Romanticisme.

Lestil pompeià rep aquest nom precisament per pertànyer a les ciutats enterrades per les cendres del volcà Vesubi lany 79: Pompeia i Herculà principalment. Malgrat el nom d estil pompeià segurament el centre de la producció de la pintura romana va ser la ciutat de Roma.

Era típic duna casa senyorívola romana tenir tots els angles de les parets pintades i daixò sen deriva una gran riquesa quantitativa de decoracions pictòriques. En això també sapreciava la influència grega.

Hi ha quatre estils o esquemes decoratius pompeians:

  • Primer estil pompeià difós per tota la zona hel lenística dels segles II-II aC
  • Segon estil cap al 120 aC
  • Quart estil documentat a Pompeia lany 60.
  • Tercer estil que arriba fins la meitat del segle I amb lemperador Claudi
                                     

5. Mosaic romà

Els mosaics romans estaven fets amb petites peces anomenades tessel les, per aquest motiu es referissin a ells també com opus tessellatum. Les tessel les són peces de forma cúbica, fetes de pedra calcària o de vidre o ceràmica, molt cuidades i elaborades i de diferents mides. Lartista les disposava sobre la superfície, com un trencaclosques, distribuint el color i la forma i aglomerats amb una massa de morter.

El mosaic romà és considerat com una pintura feta de pedra. És un art que viu de la pintura pel que fa a temes es refereix. Els assumptes dun mosaic no tenen identitat pròpia, són els mateixos que poden trobar-se en la pintura, però es diferencia della en el fet que la perspectiva és falsa i forçada. La seva inspiració està en els dibuixos dels tapissos dels teixits i de lobra pictòrica.

Els mosaics romans són fàcils de descobrir per als arqueòleg si fins ara any 2004 el seu nombre és molt elevat, però presenten una gran dificultat de conservació. El lloc idoni sembla que està en els museus on la cura, la neteja, temperatura, humitat, etc., es troben la seva disposició, però el problema està en lespai que es necessitaria per emmagatzemar-los de manera mereixedora.

Al principi, quan lart del mosaic es va començar a desenvolupar a Roma, es feia sobretot per decorar els sostres o les parets i poques vegades els sòls perquè es tenia por que no oferís suficient resistència a les trepitjades. Però més tard, quan aquest art va arribar la perfecció, van descobrir que es podia trepitjar sense risc i va començar la moda de fer paviments de luxe. Els mosaics com a paviment eren per als romans com pot ser una catifa persa i dalta qualitat en els temps moderns.

Quan els romans van conquistant al llarg del segle ii aC les regions de Grècia i de lÀsia Menor, lobra de mosaic era ja comuna a tot el món de parla grega. Lart del mosaic va passar amb facilitat al món romà començant així un gènere artístic-industrial, del qual van fer una veritable especialitat. Es va estendre de manera que es pot dir que no hi va haver casa o vil la romana on no hi hagués mosaics.

Els mosaics eren per als romans un element decoratiu per als espais arquitectònics. Va arribar a ser un art tan apreciat i difós que al segle iii lemperador Dioclecià va promulgar un decret en el qual va establir el preu que els artistes podien donar a les seves obres, segons els graus de qualificació prèvia. Quan lany 330 lemperador Constantí va traslladar la capital de lImperi Romà dOrient a Constantinoble. lantiga Bizanci, va atorgar força facilitats i afavorir lèxode als mestres grecs i romans fabricants de mosaics. Aquí lart del mosaic es va unir amb la tradició oriental i va donar lloc a una evolució que es va distingir sobretot per lús molt generalitzat de grans quantitats dor.

                                     

6. Escultura romana

Lescultura romana comprèn lobra escultòrica que es va desenvolupar en tota làrea dinfluència de lImperi Romà, amb el focus central a Roma; això succeí entre el segle vi aC i el segle v. Originàriament derivà de lescultura grega, principalment per lherència de lescultura etrusca i, posteriorment, ja duna manera directa durant el període hel lenístic, per contacte amb les colònies de la Magna Grècia i de la mateixa Grècia.

La tradició grega va ser una referència constant al llarg de la història de Roma, però contradient una creença antiga i força estesa que afirma que els romans van ser més imitadors que creadors, actualment es reconeix que no sols van ser capaços dassimilar i desenvolupar les seves fonts amb mestratge, sinó que també van contribuir duna manera original a aquesta tradició. Aquesta afirmació és especialment rellevant en lart del retrat, gènere en el qual van aconseguir un gran prestigi i van deixar exemples singulars dun gran mestratge tècnic i expressivitat; i també, en làmbit de lescultura decorativa, obra present en els grans monuments públics, i en la qual van desenvolupar un estil narratiu de molta força i dun caràcter típicament romà.

Després de la consolidació de lImperi Romà, altres influències estrangeres, sobretot orientals, van determinar una progressiva separació del cànon grec, transformació dirigida a una simplificació formal de tendència més abstracta que serviria per establir les bases de lart romà dOrient, paleocristià i medieval. Aquest procés, tanmateix, es va intercalar amb diversos períodes de recuperació del classicisme, així com denfortiment del vincle simbòlic amb el passat, períodes que van ser útils per al manteniment de la cohesió cultural i política dun extens territori. Ni tan sols la cristianització de limperi va poder determinar lexclusió de referències a lescultura clàssica romana pagana, i fins al segle v, quan la unitat política es trencà definitivament, els models clàssics continuaren sent imitats, tot i que adaptats la temàtica del nou ordre social, polític i religiós que shavia instaurat.

Lestudi de lescultura romana ha demostrat ser un desafiament per als investigadors, ja que la seva evolució és qualsevol cosa menys lineal i lògica. Els intents dimposar un model de desenvolupament formal sobre la història de lescultura romana com un sistema orgànic resulten inexactes i poc realistes. Malgrat que en molts punts existeixen alguns desacords entre els especialistes, ja es té una idea més o menys clara sobre les característiques generals de cada etapa evolutiva; però, com es va produir el seu desenvolupament i el pas duna etapa a laltra ha demostrat ser un procés molt complex i que encara està lluny de ser ben comprès.

A més del mèrit intrínsec de la producció escultòrica romana, el fet que duna manera generalitzada copiessin obres gregues i fessin al lusions al classicisme grec va mantenir viva una tradició i una iconografia que duna altra manera podrien haver-se perdut; en aquest aspecte, també van fer la seva contribució els primers cristians. Gran part del coneixement de la cultura i lart de lantiga Grècia, amb lescultura romana al seu costat, va ser fonamental en la formulació de lestètica renaixentista i neoclàssica. Aquest fet confirma la vitalitat i significat que encara perviu en lactualitat, ja que és considerat com un dels moviments artístics més importants de la cultura occidental, com ho demostra el gran nombre destudis especialitzats del qual és objecte i de la fascinació que encara produeix en el públic en general.



                                     

6.1. Escultura romana Lescultura i la societat romana

Roma era una societat amb una gran sensibilitat visual. Les arts visuals actuaven com una espècie de literatura accessible a les grans masses, ja que una gran majoria de la seva població era analfabeta i incapaç de parlar el llatí erudit que circulava entre lelit; mitjançant aquestes, es reafirmava la ideologia imperant i era un mitjà de difusió de la imatge de les grans personalitats. En aquest context, lescultura va gaudir duna posició privilegiada que ocupava tots els espais públics i privats, omplint les ciutats amb una proliferació dobres de diverses tècniques artístiques.

Gran part de lescultura produïda a Roma pertany la temàtica religiosa, o dalguna manera nestà relacionada. I sovint, també els retrats estaven associats amb els temes sacres. Com en qualsevol altra cultura, Roma va produir imatges per al culte religiós i arreu neren presents, des dels grans temples públics fins als habitatges més modests. La seva presència es va convertir en un fet habitual en grans escultures en bronze i marbre –estàtues, grans sarcòfags, relleus arquitectònics, camafeus gravats en les pedres precioses–, en petites estàtues de terracota, senzilles plaques funeràries, màscares mortuòries en cera –el cost de les quals estava a labast de les classes més humils–; fins i tot en les monedes, que poden ser enteses com un relleu en miniatura i que eren accessibles la gran massa popular. Jaś Elsner exposa:

Quan el cristianisme es va convertir en la religió oficial, el paper de lart va canviar radicalment, tot i que no va perdre la seva importància central. El déu cristià no era conegut per imatges, sinó mitjançant les escriptures, els seus profetes i comentaristes. Tanmateix, lescultura i el seu repertori de representacions naturalistes convencionals va ser adoptada per la nova església, usada per la composició dal legories, i va continuar sent emprada com a decoració dins làmbit laic, públic i privat; fins al final de limperi, serví com un registre històric, per la pràctica del retrat, o com una forma demfasitzar lherència clàssica compartida per tots, per tal destablir la unitat cultural en un moment en què les perifèries començaven a desenvolupar la seva pròpia cultura amb un alt grau dindependència, i era cada cop més complicat mantenir unificat el territori.

                                     

7. Arquitectura romana

Larquitectura romana és probablement el testimoni més significatiu de la civilització romana. Larquitectura romana va esdevenir una de les expressions més visibles del poder de lImperi. A imatge romana, les ciutats provincials adopten un mateix model urbanístic i arquitectònic. Espais com el fòrum, edificis com el teatre o les termes públiques o la mateixa estructura urbana responen a les necessitats dels centres urbans que vertebraran lImperi a través duna extensa i ordenada xarxa viària. Els romans foren uns grans innovadors en el camp de larquitectura. La generalització de lús de nous materials com el formigó i el maó, juntament amb la introducció de larc i la volta, van permetre alçar edificis més sòlids i amplis. Només així es poden entendre edificis tan singulars com el Pantheon Roma on la combinació del maó i el formigó van permetre crear una amplitud inconcebible amb pedra. Basíliques, teatres, amfiteatres i altres equipaments públics van adquirir unes dimensions i proporcions adequades a les necessitats dun Imperi eminentment urbà. Aquestes millores i models, a menor escala, es tradueixen, també, a larquitectura domèstica. Algunes domus i vil les adquireixen en època imperial una monumentalitat que mostra el poder econòmic adquirit per les classes dirigents.

                                     

8. Construccions romanes

Els diferents tipus de construccions es poden classificar en:

  • Construccions funeràries: ediculs i cipos, túmuls i mausoleus
  • Arquitectura religiosa: temples
  • Arquitectura civil pública: basíliques, fòrums, urbanisme, edificis comercials
  • Monuments commemoratius: arcs de triomf, columnes commemoratives,

columnes rostrals, trofeus

  • Edificis per a espectacles: amfiteatres, circs, naumàquies, teatres i termes
  • Obres denginyeria: ponts
  • Arquitectura civil privada: domus, insula
  • Obres hidràuliques: termes, aqüeductes, fonts públiques
  • Obres militars: campament castrum, fossat, muralla, pretori
  • Vies públiques o calçades via romana

Al llarg de la història de limperi van desenvolupar els tres tipus principals dordres arquitectònics:

  • Jònic
  • Dòric
  • Corinti
                                     

9. Art paleocristià

Lart paleocristià és lart produït pels cristians o sota un patrocini cristià entre lany 200 i lany 500. Abans de lany 200, no queden produccions artístiques que puguin ser qualificades de cristianes amb certesa. Després de lany 500, lart paleocristià obre la via a lart romà dOrient, i a lart romànic.

Abans del 200, labsència de realitzacions artístiques o arquitecturals durables reflecteix la posició social desfavorida i perseguida dels primers cristians, el que es limitava el mecenatge. Daltra banda, lAntic Testament, anant en contra de la producció de tombes pintades, també pot explicar aquesta absència. Finalment, és possible que els primers cristians hagin utilitzat temes pagans per expressar temes cristians. Si tal fos el cas, aquest art cristià no és identificable com a tal immediatament.

Els primers cristians van utilitzar les mateixes formes artístiques que les de la cultura romana pagana en la qual evolucionaven: frescs, mosaics, escultures, i miniatures. En les seves realitzacions, els primers cristians no només van utilitzar les formes artístiques romanes de lantiguitat, sinó també lestil romà clàssic tardà, present en els primers frescs cristians, com a les de les catacumbes de Roma.

La història de lart paleocristià comprèn dues fases diferents, separades per ledicte de Milà de 313, que autoritza la llibertat de culte a lImperi. Així, abans de 313, lart és essencialment simbòlic i amagat; després de 313, es manifesta més explícitament i més lliurement per finalment fer-se un art vinculat a lEstat amb Teodosi I que farà del catolicisme la religió dEstat.



                                     

10. Art romà dOrient

LArt romà dOrient és com es denomina lart produït a lImperi Romà dOrient o també conegut com lImperi Romà dOrient entre el 476 fins la Caiguda de Constantinoble, el 1453, a mans dels turcs, que posaria fi a 1.000 anys dexistència. Aquell imperi va tenir com a centre la ciutat de Constantinoble, abans coneguda com a Bizanci, i actualment Istanbul.

Inspirat en els models clàssics del món pesímistic, lart paleocristià i en tradicions artístiques orientals provinents de Pèrsia, aquest estil suposà una fusió entre Orient i Occident i va exercir una poderosa influència sobre lart contemporani occidental. La seva petjada és visible en lart de zones tan llunyanes com ara Rússia i els Balcans. Lart romà dOrient està molt vinculat al poder polític i la religió; de fet, aquest art és profundament espiritual, lobjectiu del qual és transmetre la fe religiosa i consolidar el poder dun emperador divinitzat.

Larquitectura romana dOrient es va caracteritzar per lús de larc de mig punt de forma semicircular, la planta de creu grega amb braços de la mateixa longitud o planta basilical planta rectangular amb una o més naus, per lús de la cúpula coberta de forma semiesfèrica, així com pel luxe en la decoració dels interiors.

Les principals construccions en van ser palaus i coves, entre les quals destaquen la de Santa Sofia, a Constantinoble, i la de Sant Marc, a Venècia.

Els murs i les cúpules es van recobrir amb mosaics, que constitueixen la màxima expressió de lart romà dOrient. Els artistes, en el seu desig de ressaltar lespiritualitat dels personatges, els representaven de manera idealitzada sobre un fons de color daurat, tant en els mosaics com en les icones, pintures menudes sobre fusta. Les figures són rígides, apareixen disposades de front i no shi observava profunditat ni volum.

Des de començaments del segle xi, es va creant un llenguatge formal artístic propi i diferenciat del que es manté en lImperi oriental. Més tard, en lèpoca de Justinià I 527-565, sinicia la primera etapa específicament romana dOrient: és la Primera Edat dOr que comprèn els segles vi i vii, és letapa de formació de lart romà dOrient en els seus aspectes formals bàsics.

Després del període de la lluita dels iconoclastes, encara que pobre en monuments, comença, entorn de lany 850, lart romà dOrient mitjà o Segona Edat dOr, que perdura fins a lany 1204, quan Constantinoble és conquerida pels croats; en aquesta època, essencialment es consoliden els aspectes formals i espirituals de lart romà dOrient; és la veritable etapa creadora i definidora de lestètica romana dOrient.

Després del domini llatí, amb la dinastia dels Paleòleg, es dóna pas la Tercera Edat dOr que se centra en el segle xiv i que finalitza amb la presa de Constantinoble, lany 1453. Després, lart romà dOrient influeix poderosament en els països eslaus, Rússia i sud-est dEuropa, i es transmet fins als nostres dies a través de la muntanya anomenada Atos.

                                     

11. Bibliografia

  • Ranuccio Bianchi Bandinelli e Mario Torelli, Larte dellantichità classica, Etruria-Roma, Utet, Torino 1976.
  • Pierluigi De Vecchi ed Elda Cerchiari, I tempi dellarte, volume 1, Bompiani, Milano 1999
Ciència a lImperi Romà dOrient
                                               

Ciència a lImperi Romà dOrient

La ciència a lImperi Romà dOrient tingué un paper important en la transmissió del coneixement clàssic al mon musulmà i la Itàlia del Renaixement, així com en la difusió de la ciència islàmica a Itàlia. La seva rica tradició historiogràfica preservà coneixements antics que serviren de base per a grans fites en els àmbits de lart, larquitectura, la literatura i la tecnologia. Els romans dOrient feren tota una sèrie dinvents, així com nombrosos avenços en el camp de la medicina.

Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →