Back

ⓘ Patrimoni cultural



Patrimoni cultural
                                     

ⓘ Patrimoni cultural

El Patrimoni cultural es defineix com el conjunt de béns, materials o immaterials, dimportant valor pel coneixement, missatge, diàleg cultural o creences, en definitiva, pels valors que vehiculen sobre la identitat col lectiva dun poble, transmesos duna generació a laltra.

El patrimoni cultural està constituït per tots els béns i valors culturals que són expressió de la nacionalitat o identitat dun poble, com ara la tradició, els costums i els hàbits, així com el conjunt de béns immaterials i materials, mobles i immobles, que tenen un especial interès històric, artístic, estètic, plàstic, arquitectònic, urbà, arqueològic, ambiental, ecològic, lingüístic, sonor, musical, audiovisual, fílmic, científic, testimonial, documental, literari, bibliogràfic, museològic, antropològic i les manifestacions, els productes i les representacions de la cultura popular".

Existeix perquè la societat hi dona valor. Hi ha tota una construcció social al seu voltant. Si tota una col lectivitat aprecia en un objecte o en uns balls valor de patrimoni cultural, és perquè lésser humà és cultural. La construcció individual de cada ciutadà es veu contaminada obligatòriament pel seu entorn. Lentorn és cultural perquè cada individu de lentorn és al seu torn cultural. Daquesta forma es construeix una identitat col lectiva que es transmet de generació a generació.

En tant que éssers culturals, les societats fabriquen béns materials i immaterials culturals. Els transmet a cada generació com a forma de superació de les adversitats. Linterès de tota societat és doncs de transmetrels, daquí el sorgiment del concepte de patrimoni cultural. La presa de consciència de tot plegat es fa a partir de laparició de lanomenada sociologia de la memòria. Lésser humà també posseeix memòria col lectiva i és daquesta que apareix el patrimoni cultural.

El patrimoni cultural es classifica dhàbit:

  • Patrimoni dit "material" que es constitueix sobretot dels paisatges construïts, de larquitectura i de lurbanisme, de jaciments arqueològics i geològics, de documents, manuscrits o objectes dart, mobiliari, industrial o manufacturer, etc.
  • Patrimoni dit "immaterial" que pot adoptar diverses formes com ara el cant, els costums, balls, tradicions gastronòmiques, jocs, mites, contes i llegendes, testimoniatges, oficis xiquets, captació de tècniques i savoir-faire, etc

La transmissió del patrimoni cultural és al vell centre del seu debat i la seva mirada. El seu valor és subjectiu i moltes vegades es determina com a patrimoni culturla segons el seu capital simbòlic.

La seva conservació total no és pragmàticament parlant possible. El valor que hi pugui atorgar una societat concreta determina que puguin haver-hi espolis, saquejos, destruccions, etc. Dença la Revolució Francesa que es construeix tota una noció de necessitat de conservar el patrimoni cultural.

                                     

1.1. Quant la noció de patrimoni cultural Etimologia i definició

Lexpressió de patrimoni cultural es compon de dos vocables, patrimoni i cultura. El mot patrimoni prové del llatí patrimonium que al seu torn és un derivat de pater. Pater vol significar pare en català.

Inicialment, el terme patrimoni vol doncs dir "conjunt de béns materials o immaterials de valor heretat dels avantpassats". Els aspectes que el defineixen són la transmissió, lherència, la passassió, les seves característiques materials i les immaterials.

En afegir-hi el qualificatiu de "cultural", el patrimoni adquireix un altre sentit. El patrimoni cultural és doncs lherència dun conjunt de béns materials o immaterials de valor cultural, històric o artístic deixat pels avantpassats duna societat. Representen la identitat llegada a una societat. Des daquesta perspectiva, el patrimoni cultural es determina per la seva capacitat de parlar sobre un poble, sobre la identitat col lectiva duna societat. La gent shi identifica.

                                     

1.2. Quant la noció de patrimoni cultural Concepte i gènesi

El concepte de patrimoni cultural fa referència al conjunt de bens materials i immaterials heretats públicament, els quals permeten identificar el poble la seva identitat. Partint daixò mateix, es considera que els béns objecte désser patrimoni cultural presenten tot una sèrie de requisits. Els requisits són ben sovint maneres diferents de definir "patrimoni cultural".

Repassem-los:

  • Béns culturals com a generadors deconomia i progrés
  • Béns culturals com a transmissors dideologies i creences
  • Béns culturals com a generadors de patrimoni
  • Béns culturals com a transmissors dun missatge
  • Béns culturals com a transmissors de coneixement
  • Béns culturals com a generadors de diàleg entre cultures

Convé comprendre que el patrimoni no és inherent a lobjecte, sinó que el seu valor és una construcció social pròpia dun determinat moment.

Efectivament, no tothom atorga el mateix valor als béns culturals. Les societats són canviants perquè els seus valors també canvien. Un exemple daixò mateix són les destruccions destàtues assíries al Llevant per part dEstat Islàmic durant la Guerra contra el Terrorisme. La jihad islamista destruïa estàtues considerades per les societats occidentals com a valuoses. En canvi, els protagonistes de les destrosses, les rebutjaven perquè no hi trobaven cap mena de valor. Lexemple fa evident que el valor que satorga a un bé cultural és subjectiu, fruït de la construcció social de cada societat. Per aquest motiu es considera que no es pot pragmàticament conservar tot el patrimoni cultural. Pot haver estat objecte de destrucció per espolis, robatoris, saqueigs, etc.

La noció de patrimoni cultural es genera de mica en mica durant tot el segle XIX arran de la Revolució Francesa. La Revolució és la responsable dhaver difós el concep de Nació. La nació rau sobre una memòria col lectiva. Sentén des daquesta que existeixen uns valors, unes actituds, uns comportaments i uns records que són propis a una societat concreta que sidentifica a ella mateixa com a Nació. La conservació de béns culturals esdevé llavors prioritària perquè són patrimoni que serveix per transmetre aquest missatge, el coneixement de la nació concernida, les seves creences, tot generant de la mateixa manera patrimoni, economia, progrés i diàleg cultural amb altres nacions.

Cap a finals del segle xix, es gesta tota una reflexió sobre la memòria col lectiva. El sociòleg francès Maurice Halbwachs, deixeble dHenri Bergson, dona una mirada sociològica la memòria i degut a això, es construeix el concepte de patrimoni cultural. La memòria col lectiva publicada el 1925, hi exposa que la memòria és un procés social, no pas individual. Cada individu de la societat recorda perquè pot col locar els records en un conjunt espacial i temporal col lectiu, és a dir, pot aportar-hi context. El context el proporciona la cultura col lectiva. Reprèn les conclusions del sociòleg Émile Durkheim segons el qual la consciència col lectiva es compon de les maneres dobrar, pensar i sentir de tot un col lectiu. I, això, segons Maurice Halbwarchs saprecia en el procés de formació de cada individu. Sen desprèn que les societats tenen la seva pròpia memòria col lectiva.

la resta del segle XX es gesta la presa de consciència sobre la necessitat de conservar tot allò que apel la a aquesta consciència col lectiva, materialitzant-ho en lanomenat patrimoni cultural.

                                     

1.3. Quant la noció de patrimoni cultural Memòria col lectiva i holocaust jueu

Al món francòfon, la noció de lultima de les últimes, darrera de les darreres o, dit en francès, "der des der", es cultivava des del final de la Primera Guerra Mundial. No és, però, fins el final de la segona que la noció sexpandeix a tot el món occidental, principalment. Lholocaust nazi que pretenia exterminar sistemàticament i de forma massiva a jueus, a més de gitans, discapacitats, dissidents polítics o homosexuals, va colpir considerablement la població, com també els seus governants.

Es va fer evident aleshores que calia construir un record col lectiu sobre lholocaust per tal devitar que allò tornés a reproduir-se en el futur amb altres pobles. Daquí torna a aparèixer la noció de lultima de les últimes. Al voltant daquest sentiment, de no voler reproduir mai més allò, es divulga el concepte de patrimoni cultural així com la necessitat de la seva conservació. A partir de llavors prenen molta rellevància els treballs den Halbwachs, mort en un camp dextermini nazi.

Dençà que els genocidis shan tornat a repetir. És el cas del genocidi de Ruanda, de lintent dextermini bosnià per part de Sèrbia, etc. Lestudi dels pobles indígenes pren molta rellevància i amb la descolonització es mira de fer difusió del significat que ha portat el domini imperialista europeu arreu del món. Als Estats Units shi va promoure abans de les dues guerres, un intent sistemàtic i calculat dextinció dels béns culturals dels pobles indígenes. Nació que es construeix sobre una base de nacionalisme ètnic, lestat estatunidenc procedeix la colonització de loest americà amb un genocidi física i moral de les seves poblacions. No és fins el final de la guerra que els Estats Units, com a imperi pren consciència de la necessitat de fer perviure la memòria col lectiva daltres pobles i, tanmateix, amb la Guerra Freda torna a posar-se en marxa processos de genocidis.

És el cas de les guerres a Síria, contra el poble kurd o la virulència contra el Tibet o el poble uigur. En aquest sentit cal destacar com els mateixos Estats Units, França, Anglaterra i Rússia fan la vista grossa davant de genocidis com aquell que la dècada dels 2010 es dibuixa a Birmània contra la població rohingya. Alhora, els estats europeus, servint-se de les seves eines habituals, continuen perpetrant genocidis de tota mena. A Espanya, per exemple, es mira dexterminar la cultura i llengua catalanes, que són patrimoni cultural del poble català, generadora de patrimoni, cultura i diàleg entre societats.



                                     

1.4. Quant la noció de patrimoni cultural Classificació del patrimoni cultural

La classificació dels béns culturals és subjectiva, variada i dispersa. Cada societat procedeix a classificacions pròpies. Tanmateix, es pot mirar de donar un marc general classificatori. És justament allò que es proposa tot seguit.

  • Patrimoni cultural
  • Moble
  • Immoble
  • Tangible
  • Capacitat de representació física
  • Intangible
  • Capacitat de generar significat simbòlic
  • Capacitat de codificació
  • Ecosistemes
  • Patrimoni natural

Aquesta classificació és en part el llegat deixat pel professor Pierre Nora, de lÉcole des Hautes Études en Sciences Sociales de París. En un recull publicat la dècada dels 70 del segle xx, classifica prop de 130 monuments de França en tres blocs, dos dels quals són "memòria immaterial" i "memòria material". Per a locasió elabora el concepte de lloc de memòria i així mateix titula el seu volum.

La immaterialitat del patrimoni genera tot un debat al si de la museïtzació. Inicialment era percebut com a quelcom de singular i amb la Declaració de la Haida de 1953 passa a ser pres en consideració. Tanmateix, saplica una visió molt colonialista als béns culturals immaterials de forma que progressivament sabandona aquesta visió que restringeix el patrimoni al simple folklore. És a partir daquest punt que ens apropem la classificació actual.

Un exemple evident de patrimoni cultural intangible són els Castellers. Declarats patrimoni immaterial de la humanitat després de candidatura, no recauen en res de pròpiament tangible, és a dir, en quelcom material. En canvi, és una mostra de patrimoni material el monestirs dels Jerònims a Lisboa. Es tracta duna construcció destil manuelinha que evoca la història dun poble, en aquest cas el portuguès. És un bé cultural tangible, per tant, material. Tots dos conformen el patrimoni cultural de dues nacions, la portuguesa i la catalana.

Així doncs en aquest mateix àmbit es pot classificar el Parc natural de la Vall del Madriu dAndorra com a patrimoni natural del poble andorrà. És així perquè representa el context memoriable de la història del poble andorrà. Es tracta dun paisatge natural i per això es col loca dins el patrimoni natural. Ara bé, ha estat declarat com a patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO, com ara els castellers. És doncs un bé cultural.

                                     

2.1. Protecció del patrimoni cultural La construcció social del patrimoni cultural

El patrimoni cultural és una construcció social. És a dir, el valor que hom hi dona és el reflex de la seva societat. Això esdevé especialment visible amb el final dun règim totalitarista. Lenderrocament destàtues nés la materialització. En enderrocar una estàtua, la societat responsable de la seva destrucció expressa valors diferents vers el be cultural. Valors que no sadiuen als que la societat que va construir lestàtua emetia. Quelcom que sexplica per dues visions oposades a les societats que en són protagonistes. La primera, que erigeix el monument, dona un valor diferent la segona, que mira denderrocar-lo. Lexemple serveix en aquest apartat per parlar de la construcció social del patrimoni cultural.

Es parla de construcció social per referir-se al valor cultural que sassocia als béns culturals. Parteix del constat que lésser humà és una espècie cultural de naturalesa. La cultura és dun punt de vista antropològic la manera de pensar, obrar i sentir duna societat. Conforma el seu sistema de valors. Cada societat la materialitza en forma de tradicions, a lidioma mateix, a les arts plàstiques, la música que produeix, la seva literatura, el seu cinema o els seus mèdia. Es parla delements que simbolitzen la cultura duna societat. La ideologia de cadascuna es transmet pel llenguatge que pot ésser material ex.: un artefacte o immaterial ex.: una llengua.

Dun punt de vista biològic, la cultura és una eina evolutiva per a lésser humà. Li permet fer front a les adversitats. Es tracta dun estri que modela el comportament duna societat amb lobjectiu de poder superar les adversitats. En no haver-hi mantera dinscriure als gens els canvis tan radicals del medi ambient, lhome ha trobat la forma dadaptar-se a través de la cultura Richard Dawkins, 1976. Per això mateix la transmet i dací també se nextreu la concepció de deure de memòria. A Macedònia del Nord, dençà la caiguda del mur de Berlín i el seu accés la independència, que serigeixen monuments la capital per tal de perllongar el deure de memòria de la cultura macedònica. És una mena dafrontar ladversitat que presenta els genocidis perpetrats per limperialisme rus.

Es conclou que el patrimoni cultural és una construcció social perquè és la societat que el construeix amb la seva pròpia cultura. La cultura no és quelcom dhereditari. Saprèn, perquè es divulga. Per tant, el patrimoni cultural és perquè la pròpia societat el construeix. Per tot això, tot sovint, els béns públics llegats són objecte destudi. Tècnics en vàries àrees determinen el seu valor i de les conclusions finals, sacaba considerant no com a patrimoni cultural. És a dir, és dhàbit que un be cultural no sigui percebut com a tal per tothom, per manca de coneixements sobre lartefacte. El deure de memòria és el que mira davaluar-ne el valor per tal de divulgar-lo entre la població, és a dir, dotar-lo valor, construir-hi socialment un cert valor. Aleshores es considera que cap objecte té valor, sinó que té "capital simbòlic" atès que el seu valor és constructiu.

                                     

2.2. Protecció del patrimoni cultural El procés de valoració del patrimoni cultural

Donat que el valor patrimonial és subjectiu, es mira de determinar el capital simbòlic a través de lavaluació de la naturalesa, de la genialitat i la historicitat de cada be cultural. La valoració de tot be cultural serveix per protegir-lo en tant que necessitat de deure de memòria; fet que duu a divulgar-lo.

La valoració mira de determinar la potencialitat del be com a patrimoni cultural. Es fa un estudi de coneixement i comprensió del be potencial. Tot seguit se li confereix un capital simbòlic que és objecte de cura, transmissió i gaudi. És la darrera fase que sen deriven els usos, normalment culturals o econòmics. En efecte, tot be cultural és susceptible de generar economia, nou patrimoni i diàleg entre cultures.

En aquest camp existeixen dos punts de vista sobre el procés de valoració:

  • El patrimoni cultural no té valor tot sol, sinó que és la seva valoració que permet donar-hi mai millor dit, valor
  • El patrimoni cultural no té valor tot sol, però tampoc no cal valoritzar-lo, sinó que sha deducar sobre la memòria col lectiva perquè nadquireixi

Per tant, en el procés de valoració es mira davantsala preveure el seu ús, la seva utilitat després de la passassió. I, en aquest àmbit, dos punts de vista soposen. El primer que confereix valor abans i tot de qualsevol ús, i, el segon, que pensa més aviat que cal divulgar-ne el valor abans datorgar-lin. Dit altrament, entre luna i laltra tenim el patrimoni cultural com a instrument educatiu o com a recurs educatiu.

A fi devitar que es barregi patrimoni cultural amb lobjecte i subjecte, el filòsof Paul Ricœur proposa avaluar el patrimoni cultural en funció de dues preguntes:

  • qui ho recorda el be cultural?
  • què recorda el be cultural?

Aquesta aproximació permet desblocar lobjecte i, per tant, acabarem mesurant si, allò és un be cultural perquè encara recorda espontàniament o bé lés perquè hi ha una construcció cultural al seu entorn.



                                     

2.3. Protecció del patrimoni cultural Usatge del patrimoni cultural

El patrimoni cultural té en essència tres tipus usos:

  • Econòmic
  • Educatiu
  • Diàleg intercultural

En làmbit econòmic es pot fer esment del seu ús turístic. És el cas de la mateixa Torre Eiffel, de les piràmides dEgipte, de Machu Picchu o de la Ciutat Prohibida de Pequí i encara Ayutthaya. Són patrimoni cultural que en destinar-se la seva divulgació, són presentats al públic estranger. Aquí hi apareix igualment el segon ús, leducatiu.

Les grutes amb pintures rupestres de Dordonya en són un exemple ben il lustratiu. La seva reconstrucció artificial per tal dobrir-la al públic sense que això comporti la destrucció de les originals, permet la visita recurrent al jaciment descolars que poden aprendre del seu propi passat. En ultra, la seva divulgació a través de manuals, biografies, entre més, potencia el seu aprenentatge. Els museus són en aquest cas una eina per la transmissió educativa dels béns culturals.

En darrer lloc cal destacar el diàleg intercultural, tal com postula la mateixa UNESCO que reprèn aquesta noció dels treballs del sociòleg brasiler Michel Pollack. Laprenentatge de cultures ultra la nostra permet establir unes vertaderes bases de coneixement de laltre, tot evitant daquesta manera tota barrera que propiciï racisme i intents de genocidi.

Els treballs del brasiler Michel Pollack són dallò més importants en làmbit de la construcció social que es fa a lentorn de la valoració dels bens culturals. En efecte, remarca com existeix patrimoni cultural en societats que són excloses del discurs oficial. Podríem posar-hi com a exemples les comunitats frisones o samis a Europa. Alhora ha fet notar com la necessitat de valoració del patrimoni cultural apareix quan hi ha trencament de paradigma societari. És llavors quan el present pregunta al passat. Sestableix un diàleg entre cultures.

La sociòloga argentina Elizabeth Jelin, en aquest sentit, fa evident com a lhora davaluar un be cultural cal distingir el subjecte, el contingut a avaluar i el context en què savalua. La distinció parteix del constat que els trencaments de paradigma produeixen períodes doblit i silencis davant daltres períodes de record i deure de memòria.

                                     

2.4. Protecció del patrimoni cultural La conservació del patrimoni cultural

Les entitats que identifiquen i classifiquen determinats béns com a rellevants per la cultura dun poble, duna regió o de tota la humanitat, vetllen també per la protecció daquests béns, de manera que siguin preservats degudament per a les generacions futures i que puguin ser objecte destudi i font dexperiències emocionals per a tots aquells que els facin servir, gaudeixin o visitin.

La "Convenció per la protecció del Patrimoni Cultural i Natural del Món" va ser adoptada per la Conferència General de lOrganització de les Nacions Unides per a lEducació, la Ciència i la Cultura UNESCO, el 16 de novembre de 1972, amb lobjectiu de promoure la identificació, protecció i preservació del patrimoni cultural i natural de tot el món, el qual és considerat especialment valuós per la humanitat.

Com a complement daquest tractat va ser aprovada per la UNESCO el 17 doctubre de 2003, la "Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial", que va definir que:

Sentén per "patrimoni cultural immaterial" els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques -juntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais culturals que els són inherents- que les comunitats, els grups i en alguns casos, els individus reconeguin com a part integrant del seu patrimoni cultural. Aquest patrimoni cultural immaterial, que es transmet de generació en generació, és recreat constantment per les comunitats i grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la natura i la seva història, infonent un sentiment didentitat i continuïtat i contribuint així a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana.

A Catalunya, entre altres iniciatives, la llei de patrimoni cultural estableix que en els pressupostos dobres públiques shi destini una partida igual o superior a l% per la conservació, restauració, excavació i adquisició de béns patrimonials o pel foment de la creació artística contemporànea.

                                     

2.5. Protecció del patrimoni cultural Pobles indígenes

Atès que "tots els pobles contribueixen la diversitat i riquesa de les civilitzacions i cultures, que constitueixen el patrimoni comú de la humanitat" i que "el respecte dels coneixements, les cultures i les pràctiques tradicionals indígenes contribueix al desenvolupament sostenible i equitatiu ja lordenació adequada del medi ambient ", el 13 de setembre de 2007 va ser adoptada la Declaració de les Nacions Unides sobre els drets dels pobles indígenes, que estableix que "els pobles indígenes tenen dret a mantenir, controlar, protegir i desenvolupar el seu patrimoni cultural, els seus coneixements tradicionals, a practicar i revitalitzar les seves tradicions i costums culturals, a practicar i ensenyar els mateixos idiomes i les seves cerimònies espirituals, a mantenir i protegir els seus llocs religiosos i culturals i a accedir-hi, a mantenir la seva integritat com a pobles diferents, els seus valors culturals i identitat ètnica, així com la restitució dels béns culturals i espirituals dels quals hagin estat desposseïts."

Aquesta important Declaració va estar precedida, des de 1989, pel Conveni 169 de lOrganització Internacional del Treball sobre pobles indígenes i tribals, que determinava la protecció dels "valors i pràctiques socials, culturals, religiosos i espirituals propis" dels pobles indígenes, definint "la importància especial que per a les cultures i valors espirituals dels pobles interessats revesteix la seva relació amb les terres o territoris ", així com la importància de les activitats econòmiques tradicionals per la seva cultura.

                                     

3.1. Universalització del patrimoni cultural La internacionalització del patrimoni cultural

En participar la creació de la Comissió Internacional de Cooperació Intel lectual, ancestre de la UNESCO, el sociòleg estructuralista dHenri Bergson, posa la base perquè el concepte de patrimoni cultural sexpandeixi per tot el planeta. En tot cas, degut la guerra, es podria dir que la seva aplicació a nivell internacional haurà desperar-se la Segona Guerra Mundial.

La Declaració de lHaia de 1952 és el primer document de caràcter internacional que defineix el concepte de bé cultural mercès al jurista italià Massimo Giannini. la dècada dels 60 del segle xx, la UNESCO crea la Comissió Franceschini que es troba en lorigen de la reflexió sobre laplicació del concepte de patrimoni cultural la legislació internacional. En paral lel, neix el Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics, abreujat ICOMOS, que es constitueix com a associació civil no governamental. Situada a França, es connecta a lONU mitjançant la UNESCO. Fundada el 1965 és el resultat de la Carta de Venècia de 1964 i assumeix lencàrrec de proposar béns culturals a protegir.

És finalment la dècada dels 70, més concretament el 1972, amb ladopció del Conveni per la Protecció del patrimoni mundial, cultural i natural que sintrodueix el concepte a làmbit internacional. Aleshores hi tenim una noció que només contempla el patrimoni cultural la seva vessant material. La UNESCO elabora des del 1972 un inventari de llocs memorables al món. En ladopció final del conveni de 1972 shi acaba incorporant la noció dimmaterialitat.

La immaterialitat és objecte inicialment duna visió colonialista del patrimoni cultural. És a dir, hi ha inicialment una classificació gairebé de folklorisme del patrimoni cultural immaterial. El procés de descolonització ajuda a desfer-se de la visió colonial i la immaterialitat samplia. El patrimoni cultural inclou llavors lherència humana submergida, de cent anys ençà, als mars, els oceans o tot tipus de medi subaquàtic. Els saquejos fan que la UNESCO hagi de consensuar el Conveni per la protecció del patrimoni cultural subaquàtic.

Finalment, la descolonització permet desbloquejar loccidentalitat del concepte de patrimoni cultural. És en aquest punt que sintrodueix les restes orals del patrimoni cultural, fet que potencia tot un debat degut la perspectiva de conservació. El fet que el patrimoni cultural sigui generador deconomia duu igualment a una "guerra del patrimoni" en què països com ara França o organitzacions alienes com ara lOMC hi participen. La legislació sobre els llits marins són un potencial econòmic que porta justament a legislar per protegir els espais amb capital simbòlic. A més a més, països també fan ús de les convencions per declarar sistemes polítics com a patrimoni immaterial, és el que dAndorra.



                                     

3.2. Universalització del patrimoni cultural Nivell internacional

A nivell internacional el patrimoni cultural és regulat i protegit per la UNESCO Organització de les Nacions Unides per a lEducació, la Ciència i la Cultura de la seva nomenclatura en anglès. És un òrgan que depèn de lOrganització de les Nacions Unides ONU. Va ser creada lany 1946 i vetlla pel "manteniment de la pau i la seguretat mitjançant leducació, la ciència i la cultura, la col laboració entre nacions, amb la finalitat dassegurar el respecte universal la justícia, la llei, els drets de lHome i de les llibertats fonamentals de tots plegats, sense distinció de raça, sexe, llengua o religió".

Dos òrgans seus en depenen:

  • Consell Internacional dels Monuments i Llocs Històrics
  • Consell Internacional de Museus

La primera és un consell que agrupa a mode de federació a tots els museus del món mentre que el segon és lòrgan responsable davular el patrimoni mundial per tal de protegir-lo i divulgar-lo.

Tots dos contribuïxen la gestió patrimonial mundial. La pròpia ONU, daltra banda, contribuïx a establir un marc legislatiu internacional i aplicable a tots els països. A banda, cada país i regió gestiona el seu propi patrimoni seguint aquestes línies i les seves pròpies.

                                     

3.3. Universalització del patrimoni cultural Països Catalans i Andorra

El patrimoni cultural fa lobjecte de protecció per part de lestat andorrà en virtut de la seva pròpia constitució que en larticle 34 especifica que "lEstat ha de garantir la conservació, la promoció i la difusió del patrimoni històric, cultural i artístic dAndorra". Laplicació de larticle es regula deu anys més tard de la seva aprovació amb la Llei 9/2003, del 12 de juny, del patrimoni cultural dAndorra. Abans daixò, lestat andorrà regulava la protecció del patrimoni cultural a través de tres ordinacions 1964, 1988, 1988. Abans de laprovació de la Constitució de 1993, el parlament andorrà va aprovar la Llei del 1993 de protecció del patrimoni cultural-natural dAndorra.

Després de la seva aprovació, saprova finalment la Llei 9/2003 del patrimoni cultural dAndorra que desenvolupa larticle 34 de la pròpia Constitució. Lany 2014 es modifica la Llei el 24 de juliol per tal que els béns immobles siguin objecte de protecció a ritme adequat. El país ha signat diversos convenis de protecció del patrimoni cultural a nivell internacional però de forma general, no tots els convenis que el govern andorrà signa es ratifiquen en tornar al país.

Pel que fa els Països Catalans, la legislació en matèria de protecció cultural es troba en mans de les autonomies, que en tenen la competència. A Catalunya la legislació que regula la seva protecció són:

  • Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català.
  • Llei, 2/1993, del 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural.
  • Decret 78/2002, de 5 de març, del Reglament de protecció del patrimoni arqueològic i Paleontològic.

Totes aquestes lleis venen evolucionades de l’Article 9 de l’Estatut d’Autonomia 1979.

LInventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya el gestiona el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Direcció General del Patrimoni Cultural. Es va iniciar lany 1982 i des daleshores sha anat perfilant fins a assolir una visió força completa del patrimoni construït monumental darreu de Catalunya. Shi inclouen edificis i construccions dinterès artístic, arquitectònic o històric, sectors i elements dedificis, elements arquitectònics aïllats, petits conjunts i nuclis dinterès historicoartístic, tant de caràcter monumental com popular i tradicional.

Sempre dins els PPCC, el País Valencià també posseeix competències en matèria de protecció i declaració de patrimoni cultural. En aquest cas el marc legislatiu és:

  • Decret 208/2010, de 10 de desembre, del Consell, pel que sestablix el contingut mínim de la documentació necessària per a lelaboració dels informes els estudis dimpacte ambiental
  • Decret 23/1989: Exercici de competències en matèria de patrimoni
  • Decret 107/2017, de 28 de juliol, del Consell, pel qual saprova el Reglament de regulació de les actuacions arqueològiques en la Comunitat Valenciana
  • Llei de 1998 del patrimoni cultural valencià
  • Decret 62/2011, de 20 de maig, del consell, pel que es regula el procediment de declaració i el règim de protecció del béns de rellevància local.

A les Illes Balears, el govern també posseeix les competències en matèria de protecció i declaració de patrimoni cultural a partir de la legislació següent:

  • Llei 18/2019, de 8 dabril, de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears
  • Llei 15/2006, de 17 d’octubre, d’arxius i patrimoni documental de les Illes Balears
  • Decret 14/2011, de 25 de febrer, pel qual s’aprova el reglament d’intervencions arqueològiques i paleontològiques de les Illes Balears
  • Llei 12/1998, de 21 de desembre, del patrimoni històric de les Illes Balears
  • Llei 4/2003, de 26 de març, de museus de les Illes Balears
                                     

4.1. Divulgació del patrimoni cultural El concepte de museu

El patrimoni cultural és objecte de difusió perquè amb el concepte mateix shi dilucida un deure de transmissió patrimonial. La transmissió del patrimoni cultural ha variat enormement tot al llarg de la història. La societat ha passat de transmetre els béns culturals a través de relíquies dadoració a fer-ho en espais deducació tot passant per galeries de col lecció. La forma de transmetrels amb més eficàcia han estat els museus.

El terme museu apareix al segle xviii. Sha definit de diverses maneres però actualment es defineix tenint en compte quatre requisits:

  • la conservació ; té com a missió conservar el patrimoni cultural
  • l adquisició ; un museu té una política dadquisicions coherents
  • la transmissió ; ha de garantir-se que les adquisicions siguin divulgades
  • la recerca ; ha de fer recerca per complir la seva missió de divulgació del patrimoni que posseeix

Per tant, el museu és una institució permanent sense afany de lucre al servei de la societat que té com a missió conservar, cercar, transmetre i exposar el patrimoni cultural.

Els museus shan dotat de tota una construcció social al seu voltant. Els museus del segle XIX són diametralment oposats als actuals perquè la concepció mateixa de patrimoni cultural ha canviat. Avui, els museus no són, com dantuvi, sales dantiguitats exposades. Són mitjans de transmissió del patrimoni cultural i, per tant, emfasitzen sobre el receptor, no tant en lobjecte.

Per això mateix els museus són:

  • al servei de la societat
  • una socialització de la cultura i dels béns culturals
  • contribueixen la popularització del coneixement i patrimoni
  • un mitjà de transmissió i educació cultural

Això fa que la interpretació prengui un valor afegit. La interpretació com a concepte neix al segle XIX als Estats Units. La creació de parcs naturals protegits en territori estatunidenc torna necessari dotar-los dinterpretació, és a dir, socialitzar-los, transmetrels adequadament per tal que el patrimoni natural sigui conservat correctament. Durant tot el segle XX es desenvolupa doncs la interpretació dels espais museístics. La interpretació és una activitat educativa en tant que ha de permetre socialitzar o acostar el patrimoni cultural a les noves generacions, que pretén revelar significats i interrelacions mitjançant lús del mateix patrimoni cultural, material o immaterial, establint daquesta manera contacte amb el bé cultural i la societat que nha llegat.

No sha de confondre el terme interpretació amb la capacitat de donar significats dispars a un bé patrimonial. És a dir, interpretar, en aquest àmbit, no és sinònim de manipular, dir quelcom sobre un objecte. És fa doncs necessari comprendre el concepte dinterpretació com a hermenèutica, és a dir, capacitat de traduir el significat del bé cultural a les cosmovisions i llenguatge de les noves generacions. Dit duna altra manera, es tracta de traduir en llenguatge comprensible per a qui no hi entengui, tot allò que envolta el patrimoni cultural llegat.

                                     

4.2. Divulgació del patrimoni cultural Perspectiva històrica

Els museus tal com es percebem avui es construeixen al segle xviii però es pot trobar antecedents a lEdat mitjana. En un context de religió estesa i de societat teocràtica, lEsglésia potencia la circulació de relíquies entre esglésies. Són objectes percebuts de gran valor i als quals sels afegeix valor agregat nodrint-los de miracles i històries gairebé fantàstiques. Es tracta dexaltar els sentiments dels creients, tornar-los devots. El valor patrimonial és doncs diferent a allò que es defineix com a bé cultural. Moltes relíquies són robades durant les croades al Llevant.

A lEdat moderna les relíquies prenen un altre sentit. Es dispersen en col leccions profanes i no són obligatòriament de caire religiós. De fet, molts cops són restes arqueològiques danimals extingits. Hi trobarem ossos de dinosaures i altres restes. Són objectes que fascinen i que aixequen moltes preguntes. Societat encara teocràtica, per bé que amb lhumanisme se secularitza progressivament el seu pensament, les explicacions que shi aporta és dantigues restes del que va quedar del diluvi universal. A lÀsia, en canvi, sels atorga significats diferents, com ara restes de dracs mitològics. El col leccionisme és privat i en mans de gent acomodada. El sentit de bé cultural és altre cop diferent la contemporaneïtat però també a lEdat mitjana.

Durant el segle xviii, aquestes col leccions sobren progressivament al públic, de vegades amb entrada a pagar. El terme de museu apareix entre la literatura dèpoca. No hi tenim cap mena de museu, tal com el concebem avui. Són sales dantiguitats. Degut a un context de rococó a lalta societat, les sales de museu serveixen per al gaudi de lletrats i noblesa. Hi són per a ser contemplats. En aquest àmbit, destaquen grans col leccions com la de la família italiana Farnesio o lobertura del British Museum el 1759. Els Mèdici, a Itàlia, potencien la dinàmica amb la construcció de la Galleria degli Uffizia, concebuda per larquitecte Vasari.

És gràcies al pensament il lustrat que aquestes col leccions comencen a dur un valor diferent. Sobre el Museu del Louvre a París, concebut per exposar-hi obres percebudes ja com a patrimoni cultural. Els phylosophes Voltaire o Diderot en són partidaris i fan pressió perquè sobrin al públic. No és fins que passa la Revolució Francesa que el Louvre pren el paper deducador, és a dir, de divulgació del patrimoni cultural de la nació. Aleshores sestén el nacionalisme com a ideologia durant tot el segle xix.

El segle XIX permet institucionalitzar els museus i se nobren aquí i allà, com ara a Madrid o Polònia. Larqueologia ajuda enormement a això mateix. Les troballes a Herculà i Pompeia sacsegen el món del col leccionisme que simprovisa arqueòleg. Sassalta lÀsia i Àfrica. És mercès a aquests primers aventurers que hi haurà els primers estudis sobre el passat de pobles no europeus, com ara el xinès, lindi, el pakistanès o liraquià. Els museus segueixen sent, però, una vitrina dantiguitats.

Finalment, durant el segle xx, més concretament després de les dues guerres mundials, el museu pateix una vertadera mutació. Abans daixò shavia estès però no shavia modificat en essència. És a dir, seguien sent magatzems dantiguitats. Saprecien, però, algunes mutacions fins i tot abans dhora, com ara el primer museu naturalista obert a Andorra durant lentre-guerres o lOceanogràfic de Mònaco. Aquest segon és significatiu, no proposa cap mena dexperiència immersiva, però sí que proposa ja una experiència interpretativa. Sinspirava dels museus de ciències naturals londinencs. És justament sobre lexperiència immersiva i interpretativa que es vertebren els museus la segona meitat del segle XX. En aquest sentit destaquen espais museístics com ara els ecomuseus, estrenats al món a Suècia. Alemanya mira daportar monumentalitat mentre que als Estats Units shi trenca la dinàmica anterior amb leclosió del patrocini i el mecenatge.

Al segle XXI els museus són dinàmics i ja han aconseguit entrar en limaginari mundial de les poblacions. Una mostra daixò mateix és la pel lícula estatunidenca Night at the Museum estrenada el 2006. En aquest context els museus asiàtics tenen per costum recrear escenes històriques amb personatges de cera. Semblantment, a Europa shi veu aparèixer la teatralització amb grups de teatre als museus mateix, una manera lúdica i atractiva dinterpretar el patrimoni cultural. Els museus han deixat dadreçar-se al públic local, es presenten igualment al turista, surten a lexterior i dalguna manera es tornen més vius.

                                     

5. Bibliografia

  • César Carreras Monfort; Gloria Munilla Cabrillana. Patrimoni digital: un nou mitjà al servei de les institucions culturals. Editorial UOC, 2007. ISBN 9788497885737.
                                     

6. Enllaços externs

  • Cercador delements de patrimoni a Catalunya
  • Convenció per la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial
  • Conveni per la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural
  • Cercador dinventari de patrimoni cultural a Andorra
  • Direcció General del Patrimoni Cultural Valencià
Llista de monuments de Tivissa
                                               

Llista de monuments de Tivissa

Llista de monuments dAscó inclosos en lInventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya per al municipi de Tivissa. Inclou els inscrits en el Registre de Béns Culturals dInterès Nacional catalogats com a monuments històrics, els béns culturals dinterès local de caràcter immoble i la resta de béns arquitectònics integrants del patrimoni cultural català.

Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →