Back

ⓘ Religió



                                               

Panteó

"Panteó" té aquests significats: Panteó familiar, edifici, generalment en cementiris, on es deixen les restes mortals dalgunes persones Arquitectura Panteó arquitectura, edifici de culte dedicat a tots els déus Panteó de Londres també del segle xviii Panteó de París, del segle xviii Panteó de Roma, construït per lemperador Adrià en substitució del que havia fet aixecar Marc Vipsani Agripa el 27 aC i que ha donat nom a tots els altres Panteons Religió Panteó egipci Panteó mitologia, conjunt de les divinitats duna determinada religió politeista. Societat: El panteó, catàleg dherois i homes i ...

Religió
                                     

ⓘ Religió

Una religió és el conjunt de creences i pràctiques comunes dun grup de persones, sovint relacionades amb llur concepció del món i codificada en loració, els rituals i les lleis morals. La religió pot incloure també tradicions culturals ancestrals, escriptures, història i mitologia, així com la fe personal i lexperiència mística. El terme "religió" es refereix tant a les pràctiques personals relacionades la fe comunitària com als rituals i la comunicació grupal que emana de la convicció que comparteixen els membres.

La religió sovint es descriu com el sistema comunitari que envolta la creença en un pensament, un ésser, objecte o persona invisible que es considera sobrenatural, sagrat, diví o que conté la màxima veritat. Els codis morals, les pràctiques, els valors, les institucions, les tradicions, els rituals i les escriptures sassocien de manera tradicional amb la creença bàsica i sovint coincideix amb alguns conceptes seculars de la filosofia.

El desenvolupament de la religió ha pres diverses formes segons les diverses cultures. La "religió organitzada" es refereix a lorganització de persones que practiquen una religió segons un conjunt prescrit de creences. Altres religions creuen en la revelació i en la responsabilitat personal. Sovint, la paraula "religió" es fa servir de manera intercanviable amb "fe" o "sistema de creences".

                                     

1. Etimologia

La paraula "religió" prové del llatí religio, que al seu torn sha definit com a "reverència per Déu o els déus, una meditació curosa de les coses i de la pietat".

Històricament van ser proposades diverses etimologies per lorigen del terme llatí de religio. Ciceró, en la seva obra De natura deorum 45 aC, afirma que el terme es refereix a relegere, "rellegir", ja que era característic que les persones religioses prestessin molta atenció a tot el que es relacionava amb els déus, rellegint les escriptures. Aquesta postura etimològica subratlla el caràcter repetitiu del fenomen religiós, sobretot com a aspecte intel lectual. Més tard, Lactanci segle iii dC rebutja la interpretació de Ciceró i afirma que el terme prové de religarè, "relligar", argumentant la religió és un lligam de pietat que serveix per relligar els homes amb Déu.

En el seu llibre La Ciutat de Déu, Sant Agustí segle IV, afirma que religio es deriva de religere, "reelegir"; per mitjà de la religió, la humanitat reelegia una altra vegada Déu, ja que se nhavia separat. Més tard, en la seva obra De vera religione, Agustí reprèn la interpretació de Lactanci i el seu concepte de "relligar". Finalment, Macrobi segle IV considera que religió es deriva de relinquere, quelcom que ens ha estat deixat pels avantpassats.

La paraula "religió" va ser usada durant molts segles en el context cultural dEuropa, marcat per la presència del cristianisme que sapropià del terme llatí de religio. En altres cultures no existeix cap paraula equivalent. Lhinduisme antic feia ús de la paraula rita que feia referència a un ordre còsmic del món, dins el qual tots els éssers humans havien destar harmonitzats i la correcta execució dels ritus dels bramans. Més tard, el terme va ser substituït pel de dharma, que actualment també és usat pel budisme i que expressa la idea duna llei divina i eterna.

                                     

2.1. Definició Definició general

La religió sha definit de diverses maneres. La majoria dexplicacions proven de trobar un equilibri entre el màxim de precisió i les ambigüitats generals. Algunes fonts han provat dusar definicions formals o doctrinals, mentre que daltres emfasitzen els factors experiencials, emotius, intuïtius, morals i ètics. La majoria de les definicions, tanmateix, inclouen:

  • una noció de la transcendència o de la divinitat, sovint, però no sempre, en forma de teisme.
  • un aspecte cultural i de comportament del ritual, la litúrgia i ladoració organitzada que sovint inclou un sistema de sacerdoci i normes de moral.
  • un conjunt de mites o de veritats sagrades reverenciades pels creients.

Tant el Diccionari de lInstitut dEstudis Catalans com el Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineixen religió com el conjunt de creences i conviccions, dactituds i sentiments i de maneres de comportament, o pràctiques que vinculen una persona o un grup humà amb allò que hom reconeix com a sacre, misteriós o transcendent, i sovint identificat amb un o més déus o el diví ".

Les definicions anteriors, tanmateix, requereixen que hom defineixi altres conceptes com ara "sacre". Una cosa "sagrada" o "sacra", sovint es defineix com quelcom relacionat, dalguna manera, amb la divinitat, la religió i els seus misteris, i que suscita una actitud complexa de reverència, dadmiració, datracció i sovint de terror. Per evitar una definició circular –en què la paraula "religió" es troba en la definició de "sacre"– altres definicions sobre el que és sacre prefereixen presentar-la com una manifestació misteriosa de poder i presència que sexperimenta de manera primordial i transformadora, inspirant sorpresa i atenció total ".

En general, les definicions sobre religió han de ser àmplies, per poder incloure totes les pràctiques o filosofies que en lactualitat es consideren religions. Per exemple, les definicions que inclouen com a condició indispensable la creença en un déu, una deessa o més dun déu que siguin responsables de la creació de lUnivers i la seva operació, exclouen automàticament les religions no teistes com ara el budisme. Alhora, una definició massa àmplia, que inclogui qualsevol concepció del món i les pràctiques humanes en relació amb ell inclourien disciplines com ara la cosmologia i fins i tot lecologia; de fet, definicions àmplies sobre la concepció del món i lorigen de lUnivers han estat usades pels defensors del creacionisme per argumentar que levolució, com a teoria sobre la concepció del món, és una religió.

Ja que les religions han evolucionat socioculturalment de manera distinta en les diverses civilitzacions del món, és clar que el concepte tradicional de la religió, a lOccident, sha derivat de la noció cristiana. Des de la Il lustració, i sobretot en lèpoca anomenada "postcristiana" del segle xx, es distingeix entre la religió pública - aquella oficial i institucional - i la religió privada - o religiositat, lapreciació o apropiació personal de la fe o creença. Digual manera, i a partir de la Modernitat, hom distingeix entre la religió natural - definida segons la raó humana - i les religions historicopositives - les configuracions històriques de la religió natural. Les religions històriques són objecte destudi en una investigació comparativa per la història de les religions.

                                     

2.2. Definició Definició acadèmica o científica

Els sociòlegs i antropòlegs veuen la religió com un conjunt abstracte didees, valors o experiències desenvolupades a partir duna matriu cultural. Per exemple, en la Naturalesa de la Doctrina, de Lindbeck, la religió no es refereix la creença en "Déu" o en un Absolut transcendental: Lindbeck la defineix com una estructura o mitjà cultural i/o lingüístic que estructura completament la vida i el pensament i que, com si fos un idioma, permet la descripció de les realitats, la formulació de les creences i lexperimentació de sensacions i sentiments íntims. Segons aquesta definició, la religió és una visió essencial que es té del món que regeix els pensaments i les accions personals.

Altres estudiosos proposen una definició que evita el reduccionisme de les diverses disciplines sociològiques i psicològiques, que redueixen la religió als seus factors integrants. La religió pot ser definida com la creença en allò que es reconeix com a sacre o sant. Per exemple, en el llibre The Idea of the Holy "La idea de la Santedat" de Rudolf Otto, escrit el 1917, es defineix lessència de la consciència religiosa com una combinació específica entre por i fascinació davant del diví. Friedrich Shleiermacher, a finals del segle xix, va definir la religió com un sentiment de dependència absoluta ".

Des del punt de vista científic, definir la religió és encara més complicat, ja que els processos psicològics no sempre corresponen la realitat observable; és a dir, el científic ha dentendre el comportament religiós no com a mite ans ha destudiar per què els éssers humans fan i pensen duna manera determinada. Des del punt de vista econòmic, la religió és un comportament racional –malgrat que lhome es relacioni amb actors i/o processos no observables–, ja que hom experimenta recompenses socials i materials en la seva participació de les activitats religioses. Des del punt de vista psicològic, la religió sexplica com una manera de resoldre la necessitat de proveir consol, una figura paternal i dexplicar les coses difícils dentendre, entre elles la mort.



                                     

2.3. Definició Definició en clau antropològica

Segons Anthony F. C. Wallace i Olivier Herrenschmidt, la religió és una activitat social que posa de manifest lexistència de creences en éssers o realitats sobrenaturals, aquesta activitat es declara mitjançant pràctiques rituals que tenen com a objectiu establir relacions entre els participants i aquelles forces sagrades. Les creences tenen com objecte de la seva fe potències o éssers divins i transcendents, i les pràctiques rituals que substantiven aquesta relació són radicalment diferents daltres comportaments socials: són estrictament formals estilitzades, repetitives i estereotipades, i a diferència duna representació, els participants sho prenen amb la plena serietat de tenir la creença destar fent quelcom performatiu.

Bronislaw Malinowski adverteix que cal no confondre la religió amb la màgia. Des de la cultura de lhome primitiu, religió i màgia ja tenien funcions diferents: la màgia és pràctica, tècnica, de creença senzilla, primordial, mitjà per un fi, en mans despecialistes amb obscures iniciacions i amb resultats immediats, mentre que la religió no mostra una utilitat directe ni saprehèn amb conjurs, el món sobrenatural a què fa referència és complex i integra la vida futura en una cosmogonia teleològica, és un fi moral en si, és un assumpte de tots i es concelebra en comunitat i la seva funció última apunta a establir, fixar i intensificar actituds que cohesionin la societat. Igualment proposen de fugir de certs paranys que una visió euro o cristiano–cèntrica pot parar, renunciant a assignar la religió idees com ara: només els homes, i no els animals, tenen ànima; existeix una separació absoluta entre el profà i el sagrat; el monoteisme és el model o meta, sent el politeisme residual; i allunyar-se, finalment, duna certa fenomenologia de la religió, que pretén que les religions no són sinó el fenomen duna essència incognoscible.

Donada la universalitat de la seva expressió, no es pot parlar de religió, sinó de religions, amb una concreció històrica definida. Aquesta existència històricament definida permet parlar de diferents rols de la religió: des daquell que va permetre a lhome primitiu adaptar-se a lesfereïdora realitat reflexiva que li enfrontà la seva pròpia mort fins al de ser eina de control social o de creació de comunitat social, o el dactuar com una eina decologia, en tant que adaptació cultural a un entorn rude o canviant, o un instrument de canvi social, tant si és de progrés com si és de regressió.

Cadascuna daquestes funcions ve emmarcada en un discurs religiós; un discurs que estableix una relació entre el coneixement incorporat al discurs i el poder de la seva possessió. Aquest discurs té una dependència amb lorganització social on es desenvolupa, de tal manera que determinats tipus de societat tendiran a generar un tipus de religió, el discurs de la qual, en el seu sentit axiològic i pedagògic, voldrà instaurar intencionadament un determinat sentit de lexistència i de la realitat.

Finalment sha de tenir en compte lexistència de dues formes dentendre la relació religiosa amb lobjecte de culte: la mediata i la immediata. La relació immediata, menys atractiva per lantropòleg, està basada en la unió mística del creient amb la divinitat. La relació mediata, que és la base de la pràctica col lectiva i ordinària, està basada en lexistència dun intermediari.

                                     

2.4. Definició Definicions de les religions mateixes

Les definicions sobre religió que provenen de les religions mateixes també són variades. El cristianisme, en el Nou Testament defineix la religió com a activitat: "tenir cura dels orfes i de les viudes en llurs necessitats, i guardar-se de la contaminació mundana." Segons lAlcorà, la religió és lislam mateix, és a dir, la submissió de lindividu a Déu Al là.

                                     

3. Classificació

Vegeu també: Història de les religions Vegeu també: Llista de religions i tradicions espirituals

Les religions se solen classificar en aquests quatre grups principals,

  • Politeisme
  • Animisme
  • Dualisme
  • Monoteisme

Conceptual i històricament, la primera religió és lanimisme, que és la noció consubstancial a lànima humana segons la qual tota la resta dobjectes de la natura tenen igualment una ànima homologable a aquesta. La creença en les "forces de la natura", pròpia de lanimisme, cristal litza en la divinització daquestes, és a dir en el teisme, que utilitza el concepte de Déu, bé sigui en plural politeisme o bé sigui en singular monoteisme. Daltra banda el conjunt de teoria i pràctica de lanimisme ha evolucionat fins a donar lloc a creences molt més ben estructurades, com és el cas del xintoisme japonès, o a les religions-filosofies, de les quals destaquen lhinduisme i el budisme. Finalment, un altre pensament religiós, present des de lAntiguitat grega, és justament la negació de la possibilitat de demostrar tant lexistència duna realitat sobrenatural com la seva inexistència: lagnosticisme; o bé la seva negació absoluta: lateisme.



                                     

4. Demografia

Des de finals del segle xix i en especial des de la segona meitat del segle xx, el paper de la religió, així com el seu nombre relatiu dadherents, sha alterat profundament. Alguns països, la tradició religiosa dels quals estava lligada amb el cristianisme, en especial els països dEuropa, han experimentat un declivi significatiu en el sentiment i la pràctica religiosa així com en el nombre de persones que escullen abraçar una vida monàstica o sacerdotal.

Per contra, als Estats Units, lAmèrica Llatina i en lÀfrica subsahariana, la religió encara té un paper important en la vida social, tot i que el nombre de persones sense cap religió també hi ha crescut. A lAmèrica Llatina sha observat que si bé el catolicisme encara és la religió majoritària, el protestantisme té un creixement accelerat, mentre que els catòlics creixen a taxes inferiors a les del creixement poblacional.

                                     

4.1. Demografia Religions per nombre dadherents

Les tradicions religioses es poden classificar segons la religió comparativa dacord amb llur origen històric i llur influència mútua:

  • Les religions abrahàmiques són el grup més nombrós, integrat pel cristianisme, lislam i el judaisme i de vegades shi inclou el bahaisme. El nom del grup prové del patriarca Abraham, personatge fonamental de les tres religions, i el tret comú és llur monoteisme estricte. En lactualitat al món hi ha 3.400 milions de persones que sadscriuen a alguna religió abrahàmica.
  • Les religions iràniques, que inclouen el zoroastrianisme, el yazdanisme, i les tradicions històriques del gnosticisme.
  • Les religions de la diàspora africana, practicades a Amèrica, importades com a resultat del comerç desclaus dels segles XVI al XVIII, combinant les diverses tradicions del sud, centre i oest dÀfrica.
  • Les altres religions asiàtiques que fan ús del concepte del dao del xinès do en japonès o coreà. Aquest grup inclou el taoisme, el confucianisme, el xintoisme, el chondogyo, el caodaisme, el yiguandao i altres versions del budisme.
  • Les religions indígenes o tribals de tots els continents, com ara les religions tradicionals africanes, el xamanisme africà i les religions indoamericanes i australianes.
  • Les religions índies, que comparteixen diversos conceptes com ara el dharma i el karma. Llurs seguidors són localitzats principalment al subcontinent indi, a lest i al sud dÀsia i en algunes regions aïllades de Rússia. Les religions principals daquest grup són lhinduisme, el budisme, el sikhisme i el jainisme. Les religions índies sinfluenciaren força luna a laltra.
  • Els nous moviments religiosos, un grup heterogeni que va emergir des del segle xix, sovint a partir del sincretisme i la reinterpretació de les tradicions antigues com ara la Fe bahàí, layyavazhi i altres.
                                     

4.2. Demografia Distribució geogràfica de les religions

Les religions, i més concretament les diverses confessions religioses, enteses com a part intrínseca de les cultures i civilitzacions, en particular com a concepció social i grupal, presenten una geografia i fronteres clares. Tanmateix, a causa dels processos històrics dels últims dos segles, de la globalització i el fenomen migratori mundial –primerament dEuropa cap al Nou Món i en lactualitat dels països en vies de desenvolupament als països desenvolupats–, la majoria dels Estats contemporanis, amb lexcepció de la majoria dels Estats islàmics, presenten una varietat multicultural i alhora multireligiosa en llur composició demogràfica amb la presència de nombroses religions minoritàries. Tot i així, sovint la religió històrica del país segueixi essent majoritària.

De manera general, el cristianisme és la religió majoritària dels Estats europeus i americans –el protestantisme en les regions septentrionals dambdós continents, i el catolicisme en les regions meridionals, llevat de lEuropa oriental on el cristianisme ortodox és majoritari, i de Surinam on les religions índies són majoritàries. A lÀfrica del Nord, lOrient Pròxim i Indonèsia, lislam és la religió majoritària i sovint la religió dEstat, llevat del cas dIsrael, on el judaisme és la religió dEstat i majoritària. A lÀfrica subsahariana el cristianisme hi és majoritari, tot i que la presència de religions tribals és considerable. El budisme, el xintoisme, el confucianisme, així com daltres religions xineses, són majoritàries en els diversos estats de lest de lÀsia, mentre que a lÍndia, hi ha nombroses religions autòctones.

                                     

5. El fet religiós

Definim fet religiós com el conjunt de la pràctica de totes les religions més tot allò que envolta aquesta pràctica. Per exemple, un fet religiós seria una catedral arquitectura religiosa o determinat tipus de bibliografia o de música.

                                     

5.1. El fet religiós Característiques

El fet religiós requereix pluralitat de disciplines:

  • És un fet universal, atès que és present en qualsevol indret.
  • És un fet viu, atès que en lactualitat encara continua manifestant-se i, fins i tot, creen nous grups.
  • És un fet plural: Existeixen fenòmens antics i nous fenòmens com les sectes. Fins i tot, hi ha diferències notables dins duna mateixa religió
  • És un fet complex que incideix en aspectes personals, culturals i històrics.
  • És un fet dinàmic que va evolucionant en el temps. Per exemple, fins fa unes dècades cap papa no havia sortit de la seva seu mentre que en Joan Pau II qui fou papa fins al 2005 va fer més de 200 sortides.

A partir daquestes cinc característiques es dóna una conseqüència: el fet religiós és tan ampli i complex que calen diverses disciplines per encabir-lo

                                     

6. Els mestres de la sospita

Certs pensadors del segle xix i principis del xx, influïts per lhumanisme dels segles anteriors, van reaccionar críticament davant el fet religiós i han influït i influeixen en la societat contemporània.

Sels coneix com a mestres de la sospita perquè amb els seus escrits van crear un clima de sospita i dubte envers tot el que es refereix a Déu i la religió. Quan critiquen la religió en realitat critiquen el cristianisme, per dos motius:

  • Pensen que és la que més enganya la humanitat i que desemmascarar el cristianisme desemmascararà la resta de religions.
  • Era allò que coneixien
                                     

6.1. Els mestres de la sospita Feuerbach

Ludwig Andreas Feuerbach 1804 - 1872 fou un filòsof alemany, que tingué gran influència en Karl Marx i altres filòsofs. Feuerbach, qui va estudiar teologia, fa la crítica de la religió des duna visió filosòfica, antropològica i psicològica, coneixent-se com el pare de lateisme.

Lhome religiós creu que no sha de preocupar de res perquè en laltra vida serà il limitat. Daquesta manera, deixa que un ésser superior Déu li solucioni tot, confiant en Ell sense avançar. Si es nega Déu lhome ha davançar per si mateix per intentar aconseguir les seves fites. Si afirmem Déu neguem lhome.

                                     

6.2. Els mestres de la sospita Marx

Karl Heinrich Marx 1818 - 1883 va ser un filòsof, economista polític, sociòleg i revolucionari alemany. Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la història en termes de lluita de classes, resumida en lencapçalament del Manifest Comunista: "La història de totes les societats és la història de la lluita de classes".

Marx va ser el pare teòric del Socialisme marxista i del Comunisme i junt amb Friedrich Engels, és considerat una figura històrica clau per entendre la societat i la política contemporània.

Marx critica la religió des duna visió socio-polític. En la seva cita: "La religió és lopi del poble" compara la droga amb la religió per dos motius:

  • Perquè considera que ambdues distorsionen la realitat.
  • Perquè ambdues fan perdre la capacitat per a transformar la realitat.
                                     

6.3. Els mestres de la sospita Nietzsche

Friedrich Wilhelm Nietzsche 1844 - 1900 fou un filòsof alemany, considerat actualment com un dels més influents en el pensament del segle xx.

Nietzsche va fer una crítica exhaustiva de la cultura, la religió i la filosofia occidental, mitjançant la desconstrucció dels conceptes que els integren, basant-se en lanàlisi de les actituds morals positives i negatives cap la vida. Daquesta manera, fent crítica des duna visió filosòfica, Nietzsche defensa que ser persona significa gaudir de la vida i que el cristianisme va en contra daquest fet, ja que nega la vida. Una religió on el model de vida sigui la mort no et pot deixar gaudir de lexistència, ja que suposa donar-te als altres mentre tu et buides i mors.

                                     

6.4. Els mestres de la sospita Freud

Sigmund Freud 1856 - 1939 fou un neuròleg austríac considerat el pare de la psicoanàlisi. Diu que la religiositat està relacionada biològicament amb el prolongat desemparament i la contínua necessitat dassistència que pateixen els infants. Quan aquests nens i nenes ja són adults, perceben la seva feblesa davant les forces de la vida i busquen en la religió la protecció que en la infància van rebre dels pares. La persona no creient ha denfrontar-se sola a aquesta tasca.

                                     

7. Llibertat religiosa

La llibertat religiosa o llibertat de culte és la que permet que els individus practiquin la religió de llur elecció sense témer cap repressió. Aquesta idea es va adoptar el 10 de desembre del 1948 en la Declaració dels Drets Humans, pels 58 Estats que aleshores eren membres de lAssemblea General de les Nacions Unides. Larticle 18 daquesta declaració especifica que Tota persona té dret la llibertat de pensament, de consciència i de religió; aquest dret inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat, individualment o col lectivament, en públic o en privat, de manifestar la seva religió o creença per mitjà de lensenyament, la pràctica, el culte i lobservança.

Segons aquesta declaració, la llibertat religiosa ha de ser una garantia del govern dels Estats. Si un país té una religió dEstat, la llibertat religiosa sentén com aquella que atorga el govern per practicar qualsevol altra religió o culte que no sigui loficial. La llibertat religiosa està relacionada, però no és el mateix que la tolerància religiosa, la separació de lEsglésia i lEstat i la laïcitat. La llibertat religiosa, en la majoria dels Estats del món, és un concepte relativament nou. Fins fa poques dècades, la intolerància religiosa va produir genocidis i massacres massives de grups o pobles amb religions minoritàries. En lactualitat, la intolerància religiosa encara està present, en diversos graus, en alguns estats islàmics o comunistes.

En làmbit individual, la tolerància religiosa es defineix com una actitud dacceptació de les religions dels altres individus. Aquesta tolerància no implica que la persona consideri que les altres religions són vàlides o igualment vàlides sinó que cada ciutadà atorgarà als altres el dret de tenir i practicar llur religió o creença de preferència.



                                     

8. Filosofia de les religions

El coneixement de la religió, segons els seus propis practicants, sobté a partir dels líders religiosos, dels texts sagrats o per mitjà de la revelació personal. Algunes religions consideren que el coneixement religiós és il limitat i capaç de resoldre qualsevol pregunta, mentre que daltres li atorguen un paper més restringit que ha de ser acompanyat per lobservació dels fenòmens físics. El llenguatge religiós per transmetre aquest coneixement no està exempt de polèmica.

En les religions, sovint shan desenvolupat estudis filosòfics per tal daclarir o conciliar les aparents contradiccions entre la doctrina religiosa i la percepció del món fornida per la raó humana. En les religions teistes aquest desenvolupament sanomena teologia, o la disciplina dedicada a lestudi de Déu. A Orient, la filosofia i la religió estan molt entrellaçades. De fet, sovint la filosofia no existeix com a disciplina separada de la religió mateixa. Aquests desenvolupaments filosòfics recullen els diversos aspectes de la doctrina religiosa, de la veritat o de la deïtat que presenten.

  • El gnosticisme afirma la dualitat inherent de la manifestació del sagrat. La matèria i lesperit, el bé i el mal i altres conceptes apareixen com a oposats que han de ser resolts dins lindividu, donant primacia a una via de coneixement molt experiencial. El gnosticisme va tenir una influència destacada en els primers desenvolupaments del cristianisme, restant present en les branques cristianes orientals.
  • El monisme és un punt de vista filosòfic que subratlla la unitat de tot el que existeix, afirmant lleis subjacents en la realitat que en neguen qualsevol divisió. Els orígens del monisme remunten als filòsofs grecs com ara Tales de Milet, Pitàgores, Parmènides o Empèdocles. També es tracta duna visió força comuna de tot el pensament oriental.
  • El panteisme és el punt de vista filosòfic en què tota la realitat té una naturalesa divina: és la creença que el món i Déu són el mateix; per tant, es rebutja la idea duna entitat sagrada o un déu personal. Filòsofs com Spinoza sadheriren al panteisme, identificant Déu amb la naturalesa. Les religions orientals, com ara el xintoisme japonès o el daoisme xinès són, en gran manera, panteistes.
  • El fonamentalisme, com a concepte filosòfic, afirma el caràcter literal de les escriptures o daltres escrits sagrats rebutjant els significats simbòlics o psicològics. Per exemple el creacionisme bíblic, expressat durant lúltim segle en oposició la teoria de levolució, es presenta de dues maneres: la negació total de la teoria de levolució i lacceptació de la doctrina de la creació en set dies; o lequiparació dels set dies de la creació com a etapes de levolució.
  • El determinisme és una doctrina filosòfica que afirma que tots els esdeveniments, incloent-hi el pensament humà i les accions, són predeterminats per una cadena de causa i conseqüència. En les religions, aquesta postura filosòfica semmarca dins de la doctrina de la predestinació. Aquest punt de vista suposa que una deïtat omnipotent o una llei absoluta no deixa res a latzar. En lhinduisme o el budisme la creença en la reencarnació pot ser vista com a expressió daquesta doctrina.
  • Lateisme afirma la inexistència de deïtats, o bé les admet però els nega un paper directament actiu amb la persona. Lateisme existeix en el budisme i el daoisme. En algunes variants del budisme existeix el culte a les deïtats tot i que tenen un paper psicològic, ritual o simbòlic, però sempre provisional. El daoisme observa dues variants unides però diferenciades: la filosòfica i la religiosa anomenada daojiao. En aquesta última les deïtats tradicionals xineses han estat absorbides com a elements simbòlics en les pràctiques de caràcter psicofísic.
  • El sincretisme és una filosofia que concilia els punts de vista distints o oposats, o que prova dincorporar o adoptar els elements de dues o més religions. El sincretisme ritual ha estat present en levolució de les religions a través de llur història quan han estat en contacte les unes amb les altres. Actualment es consideren religions sincrètiques diversos cultes caribenys i americans que mesclen el catolicisme amb les pràctiques ancestrals de les religions tribals. A lOrient sha fet un sincretisme en làmbit popular unint el daoisme o el budisme amb les pràctiques de culte als avantpassats.
                                     

9. Religió i ciència

Vegeu larticle principal Relació entre ciència i religió

De manera conceptual, la religió i la ciència assagen de trobar respostes sobre lhome i lUnivers –com ara els seus orígens. Des del Renaixement, època que produiria una allau de coneixements científics basats en el mètode científic, hom ha tendit a separar aquestes dues àrees, però no sempre de manera excloent. Isaac Newton, en el seu llibre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica va dir, Aquest molt bell sistema del sol, els planetes i els cometes, només pot procedir del consell i el domini dun ésser intel ligent i poderós ". Altres científics també professaven llur fe sense detriment ni aparent contradicció amb els seus coneixements i descobriments, com ara Nicolau Copèrnic, Francis Bacon, Johannes Kepler, René Descartes, Robert Boyle, Michael Faraday, Gregor Mendel, Max Planck i Albert Einstein. Einstein, de fet, ponderava en les limitacions del mètode científic que no pot ensenyar-nos res més que no sigui com és que els fets es relacionen i es condicionen els uns als altres. no vull minimitzar els assoliments dels esforços heroics de lhome en aquest àmbit. Tanmateix, és igualment clar que el coneixement del que és no obre pas la porta directament al que hauria de ser. El coneixement objectiu ens proveeix dinstruments poderosos per lassoliment dalguns fins, però lúltima meta mateixa i el desig per aconseguir-la han de venir duna altra font.

No obstant això, segons un article de la revista Nature dels Estats Units, el nombre de científics teistes sha reduït considerablement des de principis del segle xx, data en què el 40% deia creure en Déu. En una enquesta realitzada el 1998, només 7% va respondre que creu en un "Déu personal", el 72.2% va dir que no hi creu i el 20.8% va dir que dubtava o que era agnòstic.

Existeix un conflicte entre els punts de vista religiosos teistes i la ciència, sobretot en àrees molt específiques com ara levolució i lacció i la participació divina en el món, en especial en el pensament cristià. A lextrem del conflicte es troben les persones que defensen el relat bíblic de la creació com a explicació literal de lorigen de lUnivers i de laltra banda, els defensors de la teoria de levolució com a fet comprovable. No obstant això, hi ha daltres que assagen de trobar un equilibri entre les dues posicions, com ara els proposants de la ciència de la creació, que consideren el relat bíblic del Gènesi com una explicació simbòlica i no pas literal, en què els set dies de la creació corresponen als processos evolutius. El bahaisme, per altra banda, proposa que la ciència i la religió han destar en harmonia. El seu fundador va declarar que la religió i la ciència no poden oposar-se i que per tant els ensenyaments religiosos que són contradits per la ciència no han dacceptar-se, ja que Déu va atorgar la capacitat de raonar la humanitat perquè aquesta trobés la veritat.

Altres científics adopten a una filosofia naturalista. El naturalisme proposa que la naturalesa és tot el que hi ha, que no hi ha cap ésser "sobrenatural". Aquesta posició, però, requereix definir allò que és la naturalesa i què són els éssers "sobrenaturals", una tasca filosòficament complicada, ja que, per exemple, a partir de la descoberta de la mecànica quàntica, distingir el que és orgànic dinorgànic ha esdevingut una tasca difícil. En un sentit encara més estricte, el naturalisme científic rebutja lexistència de qualsevol entitat que no hagi estat coneguda per la ciència contemporània.

Segons la tesi del secularisme, la ciència i la tecnologia per una banda, i la religió per laltra, es relacionen de manera inversa; és a dir que en augmentar la primera, la segona disminueix. Tot i així, Alving Plantinga, del Departament de Filosofia de la Universitat de Notre Dame, posa en dubte aquesta tesi, ja que durant el segle xx, segle en què la ciència i la tecnologia han crescut ràpidament, també sha constatat laugment del sentiment religiós en diverses parts del món. Aquest fenomen, tanmateix, podria ser explicat per altres causes.

                                     

10. Religió i política

La religió, com a element present en totes les societats, ha jugat històricament un paper rellevant en lestructura i lorganització política dels diversos països i imperis. El terme teocràcia designa el govern exercit directament per una divinitat, o per una persona lautoritat de la qual se li atribueix per una condició de divinitat o de relació especial amb aquesta. La primera referència la paraula teocràcia sembla que prové de Josep personatge del Gènesi, que hauria explicat i contrastat la forma de govern històrica jueva amb la resta de formes de govern de lèpoca: la monarquia, loligarquia i la república. La teocràcia es va presentar en moltes civilitzacions de lAntiguitat; lantic Egipte nés un exemple, on satribuïa als faraons la condició de divinitat o semidivinitat. En altres cultures, com ara la civilització asteca, la classe sacerdotal tenia un paper important en la presa de decisions i en leducació, tot i que lemperador asteca no nera membre.

A Europa, durant ledat mitjana i fins al segle xix, la religió va tenir un paper important en la política, tenint en molts Estats un caràcter doficialitat i protecció on, per exemple, els codis morals religiosos –així com algunes obligacions per lEslgésia com ara el pagament del delme– feien part de les lleis civils o constitucionals. Els Estats Units van ser la primera nació que va formular una separació explícita entre Església i Estat, en la primera esmena la constitució. Aquesta denominació és atribuïda a Thomas Jefferson, que en una carta dirigida a un grup de baptistes, i en la qual parlava de la primera esmena, va dir:

En creure amb vosaltres que la religió és un afer exclusiu entre lHome i el seu Déu, que no ha de retre comptes a cap altra persona per la seva fe o la seva adoració, que els poders legítims del govern assoleixen només accions i no pas opinions, jo contemplo amb suprema reverència lacte de tot el poble americà que va declarar que el seu congrés no ha de fer mai una llei amb respecte lestabliment duna religió ni la prohibició de practicar-ne una, així doncs construint un mur de separació entre lEsglésia i lEstat ".

Aquest concepte de separació entre Església i Estat varia segons els països, amb diversos graus de llibertat i tolerància religiosa en conjunció amb cada cultura política específica. Al Regne Unit hi ha una religió constitucionalment oficial, però es permet la pràctica de qualsevol religió dins del territori. A Noruega, el rei és també el líder de lEsglésia de lEstat i larticle 12 de la seva constitució estableix que més de la meitat dels membres del Consell Noruec dEstat nhan de ser membres, tot i que el segon article garanteix la llibertat de religió. Hi ha alguns països on un membre de lEsglésia és cap dEstat o de govern. Dos exemples en són la Ciutat del Vaticà, en què el cap dEstat i de govern és el líder de lEsglésia Catòlica i Andorra, en què un dels caps dEstat és el bisbe de la Seu dUrgell, un poble localitzat a Catalunya; com a copríncep dAndorra, el bisbe gaudeix de poder polític –majoritàriament simbòlic– per ratificar lleis. Per contra, tres exemples de separació activa dEsglésia i Estat són França, Mèxic i Turquia. El model francès es basa en el concepte de la "laïcitat", un model secular que protegeix algunes institucions religioses de la intervenció de lEstat i alhora limita lexpressió religiosa pública. A Mèxic, arran de la Revolució Mexicana i per evitar la influència de lEsglésia en les decisions del poble, cap ministre de culte no pot exercir un càrrec públic i no es permet la pràctica dactivitats religioses com ara la celebració duna missa en llocs públics. Fins i tot, durant força temps, els ministres de culte i sacerdots no tenien el dret al vot i les propietats de lEsglésia eren propietats de la nació. Turquia, amb una població majoritàriament islàmica, té una tradició de laïcitat des del 1923, i lexèrcit té un paper tradicional de defensa de la secularitat de lEstat.

Malgrat les prediccions de certs polítics i intel lectuals de principis del segle xx, la religió encara té un paper important en la vida pública i política, fins i tot pel que fa als afers internacionals. Si als anys 60 John F. Kennedy demanava als americans que consideressin el catolicisme com a irrellevant, uns anys més tard, el president George W. Bush afirmava ésser un cristià "nascut de nou"; a Turquia i a lÍndia, partits amb forta connotació religiosa arribaven al poder; molts dels nens dIsrael i Palestina estudiaven que Déu els va atorgar la Terra Santa; i la Xina pot convertir-se en la nació cristiana i musulmana més gran del món. Igualment, moltes de les guerres de finals dels s. XX i principis del XXI, així com diversos actes terroristes, han estat perpetrats "en nom de Déu".

                                     

11. Religió als països de llengua catalana

En el procés de formació de la societat dels Països Catalans, hi va intervenir el cristianisme com a factor de cohesió social. Això saccentuà al segle xiv amb el procés de depuració de la religió Vicent Ferrer, i amb la represàlia i expulsió de les minories jueva segle xv i musulmana segle xvi. Amb la Reforma-Contrareforma, la Corona dAragó quedà alineada en el bàndol catòlic, del qual les monarquies hispànica i francesa foren el referent secular. Tanmateix, el procés de modernització, amb la consegüent secularització, trigà molt a arribar, com mostra el cas del mestre solsoní Gaietà Ripoll, que fou executat per la Inquisició valenciana ben entrat el segle xix. Al segle xx, el monopoli religiós catòlic sha trencat, bàsicament per un augment de la indiferència religiosa.

                                               

Orde

"Orde" té aquests significats: Ordre biologia, la unitat sistemàtica entre la classe i la família. Orde militar, associació de caràcter cristià format per personal de caràcter religiós lobjectiu dels quals era la defensa armada dels interessos de la cristiandat, combinant alhora, mètodes militars i religiosos. Orde religió, institut de vida consagrada, religiós, on tots els seus membres emeten vots solemnes

Islamisme
                                               

Islamisme

"Islamisme" té aquests significats: Islamisme polític, conjunt dideologies que mantenen que lislam és alhora una religió i el fonament dun sistema polític. Islam: és una religió abrahàmica i monoteista que representa el conjunt de creences dels musulmans. Fonamentalisme islàmic: és una ideologia política i religiosa, que està basada en una interpretació fonamentalista de lislam.

Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →