Back

ⓘ Art marcial



                                               

Tony Manero (pel·lícula)

Tony Manero és un film xilè de lany 2008 del director Pablo Larraín. Compta amb la participació dels actors Alfredo Castro, Amparo Noguera, Héctor Morales, Paola Lattus i Elsa Poblete, entre altres. Va ser lentrada oficial de Xile com Oscar la millor pel lícula de parla no anglesa per la 81a cerimònia de lliurament dels Premis de lAcadèmia, però no va aconseguir ser part de la llista curta.

                                     

ⓘ Art marcial

Una art marcial és un estil de combat, amb freqüència orientat la defensa personal. En lús comú, el terme es refereix a sistemes de combat desenvolupats arreu del món.

El concepte "dart marcial" va aparèixer per primera vegada en langlès a ledició de 1920 del Takenobus Japanese-English Dictionary com una traducció del terme bu-gei o bu-jutsu que significa art o resolució dels assumptes militars".

Les arts marcials, anomenades també sistemes de lluita, consisteixen en pràctiques i tradicions codificades té com a objectiu sotmetre o defensar-se mitjançant la tècnica. Hi ha diversos estils i escoles darts marcials que habitualment exclouen lús darmes de foc i qualsevol altre armament modern. El que diferencia a les arts marcials de la simple bel licositat amb violència física baralles de carrer és lorganització de les seves tècniques en un sistema coherent i la codificació de mètodes efectius. En lactualitat les arts marcials es practiquen per diferents raons, que inclouen lesport, la salut, la protecció personal, el desenvolupament personal, la disciplina mental, la forja del caràcter i lautoconfiança. A més, com que el significat estricte és el de "arts militars", per extensió saplica a tota mena de forma de lluita cos a cos i a les arts militars històriques. Per aquesta associació amb la lluita i amb les armes, inclou coneixements relatius a sistemes que tradicionalment shan considerat modalitats esportives.

                                     

1. Introducció

En paraules simples, les arts marcials són sistemes de combat. Hi ha moltes escoles i estils darts marcials, però totes comparteixen un objectiu: la defensa personal. Algunes arts marcials, com el tai txi txuan també poden ser emprades per a millorar la salut i la manera com flueix el txi.

No totes les arts marcials van néixer a Àsia. El savate, per exemple, va sorgir a França i els moviments atlètics de la capoeira vénen del Brasil.

Moltes arts marcials inclouen cops de puny boxa, karate, puntades de peu, agafades, armes o alguna combinació dels elements abans esmentats diversos estils de jujutsu.

Les arts marcials es divideixen en dos grans grups: les anomenades arts marcials dures - com el karate i el kickboxing, que emfatitzen latac per derrotar el contrincant - i les arts marcials suaus - com el judo i laikido, que aborden loponent de manera menys agressiva, valent-se fins i tot de la força daquest últim per sotmetrel.

És difícil de comparar lefectivitat de les diverses arts existents. Darrerament, es desenvolupen competències com Ultimate Fighting Champions als Estats Units o Pancrase al Japó, que també són conegudes com a arts marcials mixtes o tornejos darts marcials mixtes. Si bé encara està per veure lèxit o fracàs comercial daquests esdeveniments, és interessant de notar que certs sistemes tendeixen a imposar-se en aquestes competències sense regles. Els que donen suport a aquests sistemes justament es valen daixò com a argument de la veritable efectivitat del seu estil.

Les arts marcials es defineixen més o menys així: a través de la història, al soldat en el camp de batalla lúnica cosa que li importa és derrotar el contrincant que se li enfronta. Que un estil sigui suau o dur o quants punts saconsegueixen amb un cop són detalls i temes de discussió que sorgeixen en temps de pau, quan es tracta dun combat cos a cos.

Les arts marcials són les arts de la guerra. Si lobjectiu principal en una competència consisteix a anotar punts a favor dalgú, llavors no estem enfront duna art marcial sinó dun esport.

La història de les arts marcials és extensa. El desenvolupament dels sistemes de combat data de quan lhome va ser capaç de transmetre el coneixement, juntament amb les estratègies de guerra. Part del material escrit més antic sobre el tema data del segle xv a Europa i lautoria correspon a mestres notables, com Hans Talhoffer i George Silver. També han arribat als nostres dies transcripcions de textos encara més antics, un dels quals és un manuscrit denominat I.33, que data de la fi del segle xiii.

Els artistes marcials difereixen respecte a lassumpte de les competències. Certes arts, com la boxa o el muay Thai, posem lèmfasi en els enfrontaments de pràctica i la participació en competicions, mentre que les formes més freqüents daikido i krav maga rebutgen les competències. Les raons que sustenten aquests punts de vista són diverses. Moltes de les arts competitives argumenten que les competències donen lloc a tècniques millors i més eficients. No obstant això, certs estils no competitius sostenen que les regles amb les quals es desenvolupen aquestes competències afecten lart i no són representatives del que pot ocórrer en una situació real.

En els últims anys, shan portat a terme intents per reviure certes arts marcials considerades històriques. Exemples daquesta reconstrucció històrica de les arts marcials són el pankration i lescola Shao Lin, que no posseeix una tradició contínua.

                                     

2. Arts marcials asiàtiques

  • Borneo
  • bersilat
  • Birmània
  • bando
  • taekwondo
  • hapkido
  • Corea
  • taekyun
  • Kung jung mu sool
  • Filipines
  • eskrima
  • kali
  • arnis
  • pencak silat
  • Indonèsia
  • kuntao
  • tarung derajat
  • Varzesh-e Pahlavani
  • Iran
  • karate
  • tantojutsu
  • bojutsu
  • kyusho jitsu
  • shintaido
  • ninpo
  • iaido
  • aikijutsu
  • ninjutsu
  • kyudo
  • kendo
  • shooto
  • Japó
  • sumo
  • aikido
  • kusarigamajutsu
  • kempo
  • taijutsu
  • kobudo
  • kyokushinkai
  • judo
  • bujutsu
  • tegumi
  • jodo
  • jujutsu
  • naginatado
  • shorinji Kempo
  • taido
  • kenjutsu
  • Okinawa
  • Karate
  • Boxa tailandesa o Muay Thai o Thai boxing
  • Tailàndia
  • Việt Võ Đạo
  • Vietnam
  • La Xina - totes les arts marcials xineses denominades kung-fu, wushu, Txuan fa o kuntao.
  • ba gua
  • tai txi txuan
  • Estils interns: vegeu neijia.
  • hsing yi hsing I
  • pakua txuan
                                     

3. Arts marcials daltres països

  • Alemanya
  • Musado
  • Nindokai
  • jujutsu brasiler
  • capoeira
  • Brasil
  • tahtib o esgrima de pals egípcia
  • Egipte
  • lluita lleonesa
  • joc del pal canari
  • Esgrima despasa i daga
  • lluita canària
  • Espanya
  • kempo karate
  • Estats Units
  • full contact
  • Jeet Kune Do
  • savate
  • França
  • Francombat
  • pancraci o pankration
  • Grècia
  • lluita grecoromana
  • Israel
  • krav magà
  • Rússia
  • sambo
                                     

4. Mètodes

Un procediment comú dentrenament consisteix en la pràctica dun grup de tècniques encadenades en una sèrie. Es coneix com a estructura o més popularment forma La pràctica de formes és un mètode daprenentatge i entrenament de tècniques amb una aplicació específica.

Un altre sistema dentrenament és el de lluita simulada amb un company o exercicis per parelles en el qual es entrenen tècniques de lluita amb un company i amb lobjectiu daprendre, a diferència del combat o la competició en els quals lobjectiu és la victòria.

                                     

4.1. Mètodes Egipte, Grècia, Àfrica i Roma

No existeixen documents que ajudin a ubicar amb exactitud quan les arts marcials es van originar, a causa que aquesta empresa comporta un llarg procés de desenvolupament, però es pot dir que el mètode de combat més antic del qual es té coneixement en diferents civilitzacions és la lluita. Les tombes de Beni-Hassan a Egipte, es troben pintures que daten de 2000 aC En aquestes hi ha lluitadors practicant tota una sèrie de moviments com llançaments i submissió. Els lluitadors de Núbia Àfrica eren tinguts en alta estima per la seva habilitat. En les tombes egípcies d Amarna, que daten de 1350 aC apareixen pintures que mostren lluitadors egipcis practicant la baralla amb bastons curts, lús de proteccions als avantbraços, a més de lluita. En murals de lart de Mesopotàmia apareixen imatges de persones practicant la lluita.

Els guerrers Zulu edel sud del continent africà, van desenvolupar tàctiques i tècniques per la baralla amb armes com el garrot, la llança i lescut. El guerrer Shaka Zulu 1787-1828 qui va revolucionar les tècniques de guerra en massa amb laddició el Assagai llança per apunyala amb un mànec més curt, així com la forma en què entrenament al seu exèrcit i les tàctiques utilitzades contra altres tribus africanes i posteriorment contra els anglesos.

A Grècia es practiquen tres tipus de sistemes de combat dels quals no només eren part dels jocs dOlímpia sinó també servien com a mètodes per mantenir lestat físic dels seus ciutadans i preparar per la guerra. La Boxa, la lluita i el Pankration. Tots aquests eren mètodes de combat. En diferents expressions artístiques gregues sobserven tota mena de tècniques de baralla, inclòs lús de tècniques "brutes" com atacs als ulls i mossegades. A Esparta semfatitza la pràctica marcial des duna edat primerenca. Els grecs han dhaver desenvolupat tècniques amb lús darmes, Lús de la falange, una formació de combat que li va servir a lexèrcit grec per a lexpansió del seu imperi. Algunes persones han suggerit que durant locupació de lÍndia 326 a 321 aC per lemperador Alexandre 356 a 323 aC, les tècniques de lluita grega van ser absorbides en les tècniques hindús i aquestes al seu torn van ser introduïdes la Xina pel monjo Bodhidharma. Tanmateix aquestes teories no tenen fins la data cap suport històric seriós.

A lantiga Roma existia la lluita, la pràctica amb armes, en espectacles tan cruels com els combats de gladiadors al coliseu romà dentre daltres. Lexèrcit romà emfatitzava la baralla en grups, els gladiadors eren entrenats la baralla individual. Aquests guerrers eren esclaus els qui han de ser proficient en lús dun gran nombre darmes així com en combat a mà buida. Dos tipus de gladiadors famosos són: El Tracio i el Retarius. El primer sels armaven amb una Cimitarra un escut petit com lutilitzat en els temps medievals i el Renaixement, del qual es van publicar manuals dentrenament. El Retarius sl va armar amb un trident o arpó, una xarxa i una daga. Els gladiadors també van ser experts en boxa usant el Cestus i lluita com es veu en frescos del període.



                                     

4.2. Mètodes Xina, Corea i Japó

Referències a les arts marcials de la Xina apareixen en fonts tan antigues com lany 2100 aC Lobjectiu primordial de les arts marcials ha estat el desenvolupament de mètodes dauto preservació en enfrontaments de tipus físic, amb la seva màxima expressió en els conflictes bèl lics. Lassociació amb mètodes i filosofies religioses en països com la Xina soriginen a final de la Dinastia Ming, a causa de laparició de les armes de foc, el que va causar que les tècniques de lús darmes blanques, així com la baralla amb armes, començaran a perdre la seva importància en el teatre de la guerra. És durant la fi de la dinastia Ming i durant la dinastia Qin quan les arts marcials xineses es comencen a veure com a mètodes per millorar la salut, es combinen amb les pràctiques taoistes Daoyin així com la creença de mètodes per assolir la il luminació. Mencions del Shoubo tècniques de baralla, Wujiaba tècniques de Guerra, Ji habilitat de baralla, ja són usades abans de la construcció del Monestir Shaolin i la suposada visita de Bodhidharma la Xina. La primera menció de monjos budistes participant en la guerra prové dels tretze monjos que van ajudar a capturar el nebot de Wang Shichong. Per aquesta raó Li Shimin primer emperador de la dinastia Tang, 618-907 DC va recompensar al monestir. No hi ha, però, cap referència que esmenti un estil particular practicat pels monjos.

La participació de monjos budistes en activitats de guerra fa pensar que aquests no eren monjos en el sentit estricte de la paraula. Els ensenyaments budistes consideren el matar un altre ésser humà com lofensa més seriosa i amb el pitjor Karma. La novel la Els Bandits del Pantà o el Marge de lAigua Shuǐhǔ Zhuan esmenta a un personatge anomenatm Dll Zhishen, també conegut com a Lu el Sagaç o el Monjo boig, que va ser un oficial a lexèrcit però a causa del fet que va assassinar un home es va veure obligat a amagar-se al monestir de la muntanya Wutai. No obstant això, aquest "monjo" que beu vi, menja carn i al qual li agrada lluitar, és enviat a un altre monestir a causa del seu mal comportament. Aquest tipus de "monjos" apareixen en altres obres literàries amb el sobrenom del Boig Ji Dian, al segle xvii sesmenta que molts "monjos" que viuen als voltants del monestir Shaolin, violen les regles i doctrines budistes. Això podria explicar la raó per la qual alguns "monjos" no tenien cap inconvenient a prendre una vida o comportar-se duna manera oposada la dun monjo budista. Durant les campanyes en contra els pirates japonesos en la dinastia Ming, es fa la primera menció dun sistema de combat originat al monestir Shaolin. Les tècniques de bastó van ser considerades pel general Qi Jiguang. No obstant això, aquestes mateixes tècniques van ser criticades pel general Yu Dayou company darmes del general Qi, que va reclutar a un petit grup de monjos i els va ensenyar les seves pròpies tècniques de combat amb el bastó perquè al seu torn aquests les ensenyessin als seus col legues.

Durant la dinastia Ming, el general Qi, en el seu llibre Ji Xiao Xin Shu 纪 效新书 Llibre de Disciplina Efectiva, esmenta que les tècniques de combat a mà nua són una preparació per al que es considera més important, que són les tècniques de combat amb armes. En aquest llibre Qi dedica seccions la lluita amb bastó i espasa a dues mans, que van ser copiades de les armes usades pels pirates japonesos, que les van usar amb mortal efectivitat. Altres seccions inclouen la lluita amb llança, trident, sabre i escut, armes de foc, etc. Qi va crear la primera rutina de tècniques de mà nua que existeix en forma escrita. Aquesta rutina va combinar tècniques duna dotzena daltres sistemes coneguts en el seu temps. Qi també va idear la Formació de Combat Ànec Mandarí, que consistia en un líder, dos soldats armats amb sabres i escuts, dos soldats armats amb llances de bambú amb moltes puntes Langxian, quatre soldats armats amb llances llargues, dos soldats armats amb tridents o sabres de dues mans i un cuiner. Si el líder de la unitat moria, els soldats de tota la unitat eren executats.

Durant la dinastia Qin, es comencen a difondre històries que assignen a Bodhidharma, el temple Shaolin, Zhang Zanfeng, general Yue Fei, etc., com els fundadors de molts estils marcials. En aquest període pràctiques esotèriques i encanteris susen amb la creença que aquests farien als membres de les sectes pseudo religioses/marcials el poder de resistir les armes de foc. La revolució dels boxejadors va augmentar encara més aquest tipus dideologies com a inspiració davant la intervenció estrangera la Xina. Durant el període republicà de 1912 a 1947, es busca apartar daquest tipus de mites i es comença a utilitzar un mètode més científic. Historiadors com Tang Hao, escriuen sobre lorigen de les arts de combat xinès, refutant les creences en que fins ara es basaven aquests sistemes. La pràctica marcial daquest període també es caracteritza en el rebuig daquells elements dexhibició i senfoca en laplicació pràctica en combat. La inauguració de lAcadèmia Central dArts Marcials de Nanquín, Zhongyang Guoshuguan el 1928 la qual té com a objectiu el denfortir la nació mitjançant la pràctica de les arts marcials. En aquest període els sistemes de combat xinès sanomenen Guoshu habilitat nacional. El règim comunista de lany 1947 canvia tot això i, lobjectiu és la pràctica marcial a lexhibició donant començament al Wushu modern.

La història de levolució marcial del Japó és escassa, els registres més antics de les activitats dels pobladors de lilla provenen de fonts xineses. la Història de Wei Weizhi de lany 297 aC sesmenta centenars de poblacions que viuen en pau a les illes japoneses. En la història de Han, Hou Hanshu, es llegeix sobre un període de gran inestabilitat i guerra. La referència més antiga sobre la pràctica de Sumo, es troba lany 23 aC però es va registrar a 720 dC al Nihon Soki, però utilitza la paraula xinesa Jueli. En el mateix llibre amb data 682 utilitza la paraula Sumo Xiangpu en xinès. Durant la dinastia Tang, Japó té el major contacte cultural amb la Xina. Durant la meitat del segle xvi pirates japonesos ataquen les costes de lest de la Xina, les tècniques de sabre a dues mans i lhabilitat del tir amb arc demostren el seu alt desenvolupament tècnic. Durant la dinastia Ming els pirates japonesos ataquen les costes de lest de la Xina, els mètodes dús del sabre sembren el terror a les files Xineses. Els mètodes dissenyats per Qi Jiguang són introduïts al Japó aquests apareixen publicats en el Heihe Hidensho Okugisho, un llibre destratègia escrit per Yamamoto Kanasuke al segle xvi. Durant la conquesta de la Xina per part dels Manxú, molts emigrants viatgen al Japó; un daquests és Chen Yuanyun 1587-1671, Chen Gempin en japonès. Dacord amb lestela Kempo Kito-ryu 1779 localitzada en els precintes de la capella Atago de Tòquio, es llegeix "La instrucció a Kempo va començar amb lemigrant Chen Yuanyun ". al segle xix sistemes de Jiu Jitsu són modificats donant lloc al judo de Jigoro Kano 1860-1938, l Aikido de Morihei Ueshiba 1883 al 1969, les tècniques dOkinawa són organitzades donant pas la creació del Karate per Gichin Funakoshi 1868 a 1957.

Els mètodes de combat amb baioneta dels japonesos són estudiats pels membres de lAcadèmia de Guoshu de Nanquín i inclosos com a part de lentrenament tant militar com civil en els anys trenta la Xina. Al Japó la casta Samurai barreja la pràctica del Budisme zen amb la de les arts de guerra, una tendència que ha continuat fins als nostres dies. Durant la Restauració del Període Meiji, el Codi del Bushido, el Budisme zen i les arts marcials japoneses van servir de suport en inspiració en el naixement del moviment Nacionalista que comporta linici de lexpansionisme agressiu japonès i la Segona Guerra Mundial.

la península coreana levidència més antiga de pràctica marcial apareix en tombes prop de la frontera nord-est de la Xina sota el regne de Koguryo 37 aC a 668 dC, la qual va ser colonitzada i sota el control militar xinès de 108 aC a 313 dC En aquests frescos es veuen escenes de lluita Jueli en xinès o Kajko en coreà. El rei Sunja 1567-1608 ordena als seus oficials lestudi del llibre escrit pel general xinès Qi Jiguang, i la preparació dun llibre similar copiant els mètodes dels soldats de la dinastia Ming. El rei Jungjo 1776-1800 ordena expandir el manual usat per lexèrcit, per incloure les tècniques de combat dels japonesos, aquest llibre de titularitat Muye Dobo Tongji Manual Il lustrat dArts Marcials. En la introducció daquest llibre el rei Jungjo escriu que lúnic sistema de combat oficial des del regnat del rei Kwanhaekun 1608-1623 era la pràctica del tir amb arc. Els sistemes de combat coreà com el Taekwondo, Tang Soo Do Mà de la Dinastia Tang, Hwa rang do, Taekkyon, Neikung, Kumdo, Kuk Sool Won etc. Reclamen ser totalment coreans i amb centenars danys dantiguitat. No obstant això el Muye Dobo Tongji contradiu aquestes afirmacions.



                                     

4.3. Mètodes Altres països

El Varzesh-e Pahlavani és un sistema dentrenament de guerrers que es remunta a lantiga Pèrsia i que es manté com a competició tradicional de lluita en lactualitat a lIran i països adjacents. La seva pràctica, molt ritualitzada, es realitza als zoorkanes o gimnasos tradicionals. Altres sistemes de combat que també van ajudar en la formació dimperis és el Bökh de la nació mongol. Els exèrcits mongols van utilitzar la pràctica de la lluita, els jocs a cavall i les competicions del tir amb arc per mantenir les seves tropes en perfecta forma física. En lactualitat encara es practiquen aquestes habilitats durant la celebració del festival destiu conegut com a Naadam.

A ledat mitjana a Europa es van publicar manuals de combat com el Flos Duellatorum La Flor de Batalla 1410, en la qual es demostren tècniques amb armes i sense. A les sagues vikingues es discuteixen tàctiques de combat més destratègia. A Alemanya es publica el manual més antic del qual es té coneixement, que demostra tècniques per al combat amb espasa i escut amb una data de publicació aproximada de lany 1295, entre molts altres manuals daquest tipus publicats en el continent europeu

A Tailàndia sorigina el que avui en dia es coneix com a Muay Tailandès o Boxa Tailandesa. No obstant això no hi ha fonts fiables que narren els orígens daquest mètode de baralla. El Terme Muay que es fa servir per descriure aquest sistema de lluita és recent. Un altre mètode de combat dorigen tailandès és el Krabi Krabong el qual senfoca en lús darmes com el bastó, lescut, sabres dobles entre daltres.

A lÍndia dues tradicions marcials són considerades com les més importants. La tradició Tàmil Dravidiana i la tradició Sànscrita Veda Dhanur. En la tradició Tàmil, poemes escrits de 400 aC a 600 dC posseeixen mencions de conflictes bèl lics predominants al sud del país. Aquests guerrers es diu que shan entrenat en lús de la llança Vel, espasa Val, escut Kedaham. En la tradició sànscrita, lús de larc i la fletxa es consideren com les més importants, com es llegeix en els clàssics indis del Mahabharata i el Ramayana. En els capítols del Dhanur Veda sexposen temes com organització de divisions militars amb carruatges de guerra, elefants i cavalls, infanteria i lluita. També es descriuen cinc tipus darmes. Algunes tradicions que han sobreviscut fins la data són: Varma Ati atac a punts vitals i el Silamban baralla amb bastó de la tradició Tamil Nadu, el Kalarippayattu de la província de Kerala aquesta pràctica en lactualitat no inclou el combat lliure, en el seu lloc es donen puntades de peu a un blanc penjat.

El Mushti lluita, Dandi baralla amb bastó del nord dÍndia, etc. Altres sistemes de baralla del continent indi són els practicats pels Sikh el qual es diu Gatka. Hi ha altres sistemes de combat a països com Filipines, Orient Mitjà, etc. Però poques han estat estudiades de manera seriosa.

                                     

4.4. Mètodes Arts marcials al segle xxi

Al segle xx diferent sistemes de combat com el Savate francès, el Krav Magà, el Jujutsu brasiler, les Arts Marcials Mixtes, etc. són part de làmplia gamma de sistemes nascuts recentment basats en sistemes originals de baralla dels quals han estat adaptats a les realitats del món modern. Molts dels sistemes esmentats han estat desenvolupats com a esport, però daltres han estat desenvolupats per al seu ús en lexèrcit i altres forces armades. El Savate va començar a ser popular al segle xix a França com un mètode menys sagnant en duels. Aquest es va fer popular a París i el nord de França i en especial al port de Marsella. Dues persones són considerades com aquelles que van transformar lantic sistema de baralla de carrer la versió esportiva. Michel Casseux 1794-1869 i Charles Lecour 1808-1894. El Savate té una versió esportiva i una altra que sensenya a les forces especials. El Krav Maga és un sistema que va ser desenvolupat durant la segona guerra mundial utilitzant tècniques de lluita, esgrima, boxa, Jiu Jitsu entre altres pel senyor Imi Sde Or qui va començar a ensenyar el seu mètode a les forces israelianes el 1944. per la baralla amb armes blanques).

                                     

5. Enllaços externs

En català

  • Pàgina sobre tècniques i conceptes de les Arts Marcials Arxivat 2018-12-31 a Wayback Machine.
  • Federació dArts Marcials de Catalunya

En altres llengües

  • Pàgina sobre Arts Marcials, amb una selecció darticles
Taiji
                                               

Taiji

"Taiji" té aquests significats: Taiji Sawada 1966 – 2011 músic japonès de hard rock i heavy metal Taiji Japó, ciutat del Japó Taijiquan, art marcial xinesa. Taijí, principi cosmològic de lantic pensament xinès

Luis Peña
                                               

Luis Peña

"Luis Peña" té aquests significats: Luis Peña Sanhueza 1979-, futbolista xilè. Luis Peña Guzmán 1921-1995, entomòleg xilè. Luis Peña Ganchegui 1926-2009, arquitecte espanyol; o Luis Peña Illescas 1918-1977, actor espanyol, fill de lanterior; Luis Peña 1968-, ciclista colombià; Luis Peña lluitador 1993-, lluitador darts marcials mixtes. Luis Peña Sánchez 1886-1959, actor espanyol;

Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →