Back

ⓘ Revolució Cultural



                                               

Ivan Petrovsky

Ivan Petrovsky – Moscou, 15 de gener de 1973) va ser un matemàtic soviètic, rector de la universitat de Moscou.

                                               

El atentado

El atentado és una pel lícula mexicana dirigida per Jorge Fons Pérez, basada en la novel la El expediente del atentado, de lescriptor mexicà Álvaro Uribe,sobre latemptat contra la vida de Porfirio Díaz que va tenir lloc el 16 de setembre de 1897, el dia que es complien 87 anys de linici de la guerra dIndependència. Estrenada a Mèxic el divendres 27 dagost de 2010 el primer dels films que es van estrenar durant aquest any en relació amb el centenari de la Revolució Mexicana o amb el Bicentenari de la Independència Mexicana, hi actuen José María Yazpik en el paper de lassassí frustrat, Arnul ...

Revolució Cultural
                                     

ⓘ Revolució Cultural

La Gran Revolució Cultural Proletària va ser una campanya de masses en la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de la Xina Mao Zedong a partir de 1966, i dirigida contra alts càrrecs del partit i intel lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.

Segons la interpretació més habitual, en el fons la Revolució Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual laspiració de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions daltres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de lexèrcit Lin Biao. Lobjectiu era apartar del poder polític a Liu Shaoqi, cap de lestat, i a Deng Xiaobing, secretari general del Partit.

Si bé la Revolució Cultural en si va finalitzar amb el IX Congrés del Partit Comunista de la Xina labril de 1969, és freqüent estendre el període històric designat amb aquesta expressió a tota letapa de lluites pel poder en la República Popular de la Xina, que es va estendre des de 1966 fins a 1976, any que va morir Mao i es va arrestar la Banda dels Quatre, la facció encapçalada per Jiang Qing.

La Revolució Cultural va permetre a Mao recuperar el poder polític, del que havia estat apartat després del fracàs del Gran Salt Endavant. Aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situació de caos i commoció política que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violència, en la seva majoria protagonitzats pels guàrdies rojos, grups de joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comitès revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i la figura i el pensament de Mao Zedong. Gairebé cap família amb un historial problemàtic en contra del sistema va poder escapar de lagitació. La qüestió de com una lluita pel poder va arribar nivells tan alts de violència i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en psicologia de masses, i han estat nombrosos els estudis acadèmics publicats la Xina i a lestranger sobre aquest període de la història recent xinesa, que han intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.

                                     

1. Orígens

El fracàs del Gran Salt Endavant havia forçat la sortida del poder de Mao Zedong. Aquest, encara que conservant els seus càrrecs com a president del partit i com a president de la Comissió Militar Central, deixava les tasques de govern en mans del nou president de la República Popular Liu Shaoqi i del secretari general del Partit Deng Xiaobing. A pesar daixò, Mao no es resignaria a perdre la seva influència i la seva autoritat. Conscient de com Nikita Khrusxov havia repudiat la figura del seu antecessor Stalin la Unió Soviètica, i veient que Liu i Deng semblaven buscar una millora en les relacions amb Moscou, Mao veia levolució política de la Xina a principis dels anys 1960 com una traïció als ideals revolucionaris. De manera sorprenent, donada la seva edat avançada i la seva falta de suports entre els membres importants del Buró Polític, les ambicions de Mao donarien lloc a una aferrissada lluita pel poder que acabaria retornant-li lautoritat absoluta i encastellaria de nou la seva imatge pública com líder indiscutible del règim. Aquesta tornada al poder es va produir a través duna enorme campanya de reafirmació ideològica, la Gran Revolució Cultural Proletària, en la qual es va encoratjar lexèrcit i els joves a condemnar a tots aquells els actes dels quals sapartaven de lortodòxia de lesperit revolucionari.

La violència extrema de la campanya condemnaria a lostracisme la major part de dirigents del partit i als intel lectuals, qui, acusats de dretans i contrarrevolucionaris, desapareixerien de la vida pública durant molts anys. Molts dells, com el mateix Liu Shaoqi, moririen com a conseqüència dels maltractaments soferts.

La posada en marxa de la Revolució Cultural i la tornada al poder de Mao no haurien estat possibles sense el suport de dues figures fonamentals en aquest moment històric: Lin Biao, militar fidel a Mao que shavia convertit en ministre de defensa en substitució de Peng Dehuai, i la mateixa esposa de Mao, Jiang Qing, que anys més tard encapçalaria la Banda dels Quatre. Tant Lin Biao com Jiang Qing se servirien del prestigi de Mao para atacar als altres dirigents del partit, i promoure així les seves pròpies aspiracions la successió en el poder. Així, la Revolució Cultural seria el fruit de la combinació de, duna banda, els desitjos de Mao de recuperar el seu protagonisme polític i, per una altra, de les ambicions de poder de persones que ocupaven càrrecs poc rellevants en la jerarquia del partit.

Lascens de Lin Biao en la jerarquia de poder havia començat després de la defenestració de Peng Dehuai en la Conferència de Lushan dagost de 1959. En aquella reunió dels membres del Comitè Permanent del Buró Polític, Peng va criticar obertament Mao pel fracàs del Gran Salt Endavant i aquest, que encara que apartat de la prefectura destat conservava els seus càrrecs com líder del partit i de lexèrcit, va forçar la seva destitució. Va ser Lin Biao, com un dels militars de més prestigi de lExèrcit Popular dAlliberament i lleial a Mao, qui va reemplaçar a Peng com a ministre de defensa i com líder màxim de lexèrcit. Des daquesta posició de poder en lexèrcit, Lin va iniciar una sèrie de mesures per a reforçar la fidelitat ideològica dels soldats al Partit i, molt especialment, al mateix Mao.

Amb aquesta finalitat, el 1963, Lin Biao recopilava un petit llibre titulat Cites del President Mao en al lusió al rang de Mao com a president del Partit Comunista. Aquest llibre contenia una recopilació dels discursos més importants pronunciats per Mao Zedong i seria conegut popularment com el llibre roig de Mao. Un altre llibre que es convertiria en obra de referència obligada dels joves soldats de lexèrcit seria el Diari de Lei Feng. Lei Feng havia estat un jove militar mort del que es va dir que havia escrit un diari descobert després de la seva mort. En el diari, Lei Feng descrivia el seu esforç constant per servir al poble i al partit, sempre seguint els ensenyaments del president Mao. Encara que avui dia sabem que el Diari de Lei Feng havia estat escrit pels serveis de propaganda de lexèrcit, en aquell moment lexemple de Lei Feng tindria una enorme influència sobre la joventut xinesa. El Diari de Lei Feng i el llenguatge revolucionari de les cites de Mao es van convertir en els instruments dadoctrinament polític dels joves integrats en lExèrcit Popular dAlliberament, sotmès a lautoritat de Lin Biao i la fidelitat ideològica a Mao.

                                     

2. Llançament de la Revolució Cultural

Mentre Lin Biao encoratjava el culte la personalitat cap la figura de Mao, la seva esposa Jiang Qing, antiga actriu implicada en la vida cultural del país, promovia la defensa dels ideals revolucionaris en la producció artística. Precisament a través dun atac a una obra literària es desencadenaria la Revolució Cultural. El 1961, Wu Han, escriptor de prestigi i vicealcalde de Pequín, havia publicat una obra de teatre, Hai Rui cessat del seu càrrec, en la qual sutilitzaven personatges de lèpoca de la dinastia Ming per a al ludir al conflicte entre Mao Zedong i Peng Dehuai. Tot i que inicialment Mao havia rebut positivament lobra, es considera que les critiques a Hai Rui són linici de la Revolució Cultural. Altres dos membres del govern municipal de Pequín, Deng Te i Liao Mosha, recorrerien també la ficció històrica per a criticar Mao.

En aquell moment, el govern municipal de Pequín, amb el seu alcalde Peng Zhen al capdavant, albergava a molts dels partidaris de Liu Shaoqi i Deng Xiaobing, i contra ells es dirigirien les primeres crítiques dels maoistes. Conscient de lhostilitat cap la seva persona a Pequín, Mao va viatjar a Xangai en lestiu de 1965. En aquesta ciutat, durant una reunió del Comitè Central en el mes de setembre, Mao va fer una crida la resistència davant la ideologia burgesa reaccionària. La contraofensiva havia començat i Mao, des de Xanghai, preparava la seva tornada. Mitjançant la influència de Jiang Qing i gràcies al suport de lexèrcit, leditorialista de ledició de Shanghai del Diari de lExèrcit dAlliberament Yao Wenyuan, estret col laborador de Jiang Qing, escrivia un agressiu editorial en aquest diari en el qual atacava a Wu Han per la deslleialtat de largument de Hai Rui cessat del seu càrrec.

Així, lestratègia de Mao i els seus seguidors eludia latac directe a Liu Shaoqi i Deng Xiaobing i sencebava en qui els donaven suport. Això posava en una situació difícil als líders del partit, ja que, malgrat tot, Mao seguia tenint el reconeixement com a màxim ideòleg del règim i les crítiques a lequip del govern municipal de Pequín es fonamentaven en lobediència estricta la ideologia de Mao, pel que resultaven difícils de contrarestar davant lopinió dels quadres del partit. Els atacs van tenir lèxit esperat i, el 30 de desembre de 1965, Wu Han reconeixia públicament el seu error. Això va animar als seguidors de Mao a augmentar la pressió. El 26 de març de 1966, aprofitant labsència de Liu Shaoqi en visita oficial al Pakistan i Afganistan, els partidaris de Mao segrestaven a lalcalde de Pequín i membre destacat del Buró Polític Peng Zhen. Al suport de Yao Wenyuan en Shanghai se li unia el control de la capital per part de lexèrcit, lleial a Lin Biao i a Mao. A partir daquest moment, ledició nacional del Diari de lExèrcit dAlliberament passava a estar controlada pels seguidors de Mao i, el 18 dabril, un històric editorial en aquest diari proclamava aixequem la gran ensenya roja del pensament de Mao Zedong i participem de forma activa en la Gran Revolució Cultural Socialista. Leditorial donava ja nom al moviment i confirmava el suport de lexèrcit al mateix. L1 de juny, el Diari del Poble, principal òrgan dexpressió del Partit Comunista, queia també sota el control dels maoistes.

                                     

3. Tornada de Mao al poder

Amb el control de tots els mitjans de comunicació, el suport de lexèrcit i el silenci forçat dels intel lectuals, la posició de Liu Shaoqi i Deng Xiaobing es feia ja insostenible. Duna manera sorprenent, que ningú hauria pogut preveure després del fracàs del Gran Salt Endavant, quan tota la cúpula del partit shavia posat en la seva contra, Mao tornava a ser el líder indiscutible. El 18 de juliol de 1966, tornava a Pequín i durant lOnzena Sessió Plenària del Comitè Central del Buró Polític del Partit Comunista de la Xina, imposava diverses resolucions, amb lobjectiu de desallotjar dels llocs dautoritat a qui haurien pres la senda capitalista. En aquesta sessió plenària es va anunciar també la creació dels guàrdies rojos, moviment juvenil que arraconava la Lliga de les Joventuts del Partit, lleial a Liu Shaoqi. Les activitats de propaganda es van estendre i els atacs a Liu Shaoqi, amb el malnom del Khrusxov de la Xina, i a Deng Xiaobing es van fer cada vegada més intensos. Liu Shaoqi havia estat ja apartat del poder, encara que el seu abandó dels càrrecs que ocupava no es faria públic fins a novembre de 1968.

Un dels pocs alts càrrecs del partit que es lliuraria de les purgues seria el primer ministre Zhou Enlai. La seva habilitat negociadora li va permetre intervenir entre els guàrdies rojos, els excessos dels quals va criticar, i lexèrcit. La protecció de Zhou Enlai salvaria molts alts càrrecs del partit i, especialment, de lexèrcit dels atacs dels guàrdies rojos, mentre que el seu suport a Mao el va mantenir al marge de les crítiques.

Amb Liu Shaoqi i Deng Xiaobing apartats ja del poder, la lluita pel control del Partit i lEstat havia estat guanyada per Mao i els seus seguidors. Per a ratificar la nova situació es va convocar un nou congrés del Partit, el novè de la seva història.



                                     

4. El IX Congrés

El IX Congrés del Partit Comunista de la Xina, inaugurat labril de 1969, confirmava el poder de Mao, reelegit per unanimitat com a president del partit i com a president de la Comissió Militar Central. A més, adoptava el pensament de Mao Zedong com ideologia oficial del Partit i de lEstat. Lin Biao, per la seva banda, era nomenat vicepresident del partit i successor de Mao.

El Congrés donava per conclosa la Gran Revolució Cultural Proletària, presentada com un gran èxit del poble xinès que, gràcies al lideratge de Mao, havia vençut als revisionistes i contrarevolucionaris que havien posat en perill la puresa ideològica del sistema. Encara que amb el IX Congrés posava fi de manera oficial la Revolució Cultural, les estructures de la societat, del Partit i de lEstat havien quedat greument danyades per les purgues de membres del partit i dintel lectuals. Les conseqüències de la Revolució Cultural es deixarien sentir durant molt temps, i les lluites pel poder continuarien en els anys següents.

                                     

5. La caiguda en desgràcia de Lin Biao

Després del IX Congrés, Lin Biao emergia com el nou gran líder futur de la República Popular. Nomenat oficialment successor de Mao i vicepresident del partit, el seu ascens vertiginós en la jerarquia del poder semblava haver-lo col locat en una posició immillorable per a ser el nou home fort del règim.

Després daquests èxits aparents, no obstant això, la realitat era més complexa. Ladulació extrema de Lin Biao havia dut a Mao a desconfiar de les autèntiques intencions del que semblava ser el seu lleial col laborador. Durant el IX Congrés, es va produir un enfrontament fort entre ambdós a causa de la insistència de Lin Biao que Mao havia de ser proclamat nou president de la República Popular, per a ocupar així la prefectura dEstat que havia perdut Liu Shaoqi. Mao, no obstant això, es negava a ocupar la presidència i defensava labolició del càrrec. Pot semblar paradoxal que fos Lin Biao qui pressionés Mao per a assumir la presidència però, en el fons, Mao sabia que acceptar el càrrec de president podia justificar als membres del partit que veien la Revolució Cultural com un estratagema seua per a prendre el poder polític. Al rebutjar el càrrec, Mao es presentava com a líder preocupat només per la ideologia i el partit, i no per ambicions personals. Però hi ha una raó àdhuc més important per la negativa de Mao a restaurar la prefectura de lEstat: després de nomenar a Lin Biao successor i vicepresident del partit, Mao sabia que en cas de restaurar la presidència, el càrrec de vicepresident hauria de correspondre a Lin Biao, la qual cosa hauria assegurat a aquest el seu paper com a successor. Per contra, la suspensió de la prefectura de lEstat eliminava tant el càrrec de president com el de vicepresident, i deixava al primer ministre Zhou Enlai com a màxim dirigent de laparell de lEstat, la qual cosa limitava de manera considerable el poder de Lin Biao. Donada la desconfiança creixent que sentia cap a Lin, Mao hauria preferit no donar a aquest una parcel la més de poder, deixant a Zhou Enlai com a home fort dels aspectes polítics i de gestió del Govern.

A partir daquest moment, encara que en públic ambdós eren enaltits com els triomfadors de la Revolució Cultural, les relacions entre els dos havien entrat en una fase de desconfiança cada vegada més gran. Després que el març de 1970 Mao hagués abolit la prefectura de lEstat, en la II Sessió Plenària del IX Congrés Nacional del Partit, celebrada a Lushan lagost daquest any, Lin Biao, amb el suport dalguns col laboradors propers, va intentar aconseguir la presidència de la República Popular. Aquest intent de cop dEstat, que seria revelat tres anys més tard per Zhou Enlai, suposaria lenfrontament total entre Mao i Lin. En una situació anàloga la qual shavia donat al començament de la Revolució Cultural amb Liu Shaoqi, Mao va començar el seu atac a Lin Biao de manera indirecta, criticant als seus col laboradors. Sabent els suports que Lin Biao tenia a linterior de lexèrcit, Mao va criticar primer a un dels seus seguidors principals en lexèrcit, Chen Boda, al que va acusar de "ultraesquerrà", i va exigir als comandaments de lexèrcit que sunissin a les crítiques. Els militars van acceptar, i Lin Biao es va adonar que shavia quedat totalment aïllat enfront de latac de Mao i Zhou Enlai.

Davant aquesta situació daïllament, Lin Biao va decidir passar a latac i engegar un nou intent de cop dEstat, que organitzaria al costat del seu fill Lin Liguo durant lhivern de 1970 i la primavera de 1971. És possible que lintent de cop dEstat comptés amb el suport de la Unió Soviètica, encara que això mai sha pogut confirmar. La pèrdua de suports de Lin Biao, no obstant això, va dur al fracàs de lintent colpista. Sembla que va ser un dels conspiradors, Li Weixin, qui hauria delatat Lin. Segons les afirmacions de Zhou Enlai en el X Congrés Nacional del Partit celebrat el 1973, aquest hauria estat el segon intent per part de Lin Biao, després del de Lushan, de dur a terme un cop destat i fins i tot dassassinar Mao.

La mort de Lin Biao després que fossin descoberts els seus plans colpistes ha estat envoltada del misteri i lespeculació. La versió oficial afirma que Lin Biao, al costat de dos dels seus fills i sis homes més, va intentar escapar cap la Unió Soviètica després que els seus plans fossin descoberts. Lescassesa de combustible de lavió en el qual el grup de conspiradors va fugir de manera precipitada va fer que lavió sestavellés en el desert de Mongòlia Exterior, morint tots els seus ocupants. La poca versemblança de la història i labsència de proves constatables de laccident han mantingut fins a lactualitat els dubtes sobre la veracitat daquesta versió oficial.

                                     

6. La Banda dels Quatre

La mort de Lin Biao deixava de nou buits de poder en el Partit, la qual cosa va dur la convocatòria dun nou congrés: el X Congrés Nacional del Partit Comunista de la Xina. Durant aquest congrés, celebrat del 24 al 28 dagost de 1973, es va condemnar la traïció de Lin Biao i es va produir lascens en la jerarquia de qui protagonitzara la següent lluita pel poder: lesposa de Mao, Jiang Qing, i els seus col laboradors més propers: Yao Wenyuan i Zhang Chunqiao, que havien dirigit la Revolució Cultural des de Shanghai, i un jove gairebé desconegut, Wang Hongwen, que passava a ocupar una de les vicepresidències del partit, després de Mao i Zhou Enlai. Aquests quatre dirigents, encapçalats per Jiang Qing, serien més endavant coneguts despectivament com la Banda dels Quatre.

Malgrat el poder que els quatre havien acumulat, la mort de Mao el 9 de setembre de 1976 deixava lautoritat màxima en les mans de Hua Guofeng, el successor nomenat per Mao poc abans de morir. Conscient que una lluita pel poder amb Jiang Qing i els seus seguidors fóra inevitable, Hua Guofeng va aprofitar la seva autoritat per a ordenar larrest dels quatre. Jutjats i condemnats, i convertits en el boc expiatori de tots els mals de la Revolució Cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre marcava el final duna dècada de fervor revolucionari i de lluites pel poder que van afectar profundament la societat xinesa del moment.

El retorn a una certa normalitat no li serviria, no obstant això, a Hua Guofeng per a afermar la seva autoritat. Després duna nova lluita pel poder, Deng Xiaobing, una de les víctimes principals de la Revolució Cultural, acabaria convertint-se, a partir de desembre de 1978, en el nou líder màxim del país. Els esdeveniments dels anys de la Revolució Cultural serien reevaluats el 1981. La memòria de Liu Shaoqi va ser rehabilitada de manera pòstuma i la Revolució Cultural va ser considerada pel partit com la "dècada catastròfica".



                                     

7. Conseqüències de la Revolució Cultural

A diferència de lanterior gran campanya maoista, el Gran Salt Endavant, que havia tingut com víctimes els sectors més desfavorits del medi rural, la Revolució Cultural va tenir com víctimes la classe intel lectual i dirigent del país. Les acusacions generalitzades d"activitats contrarevolucionàries" a tècnics qualificats i a professors universitaris van dur a una paralització del desenvolupament tecnològic i educatiu del país. Els exàmens daccés la universitat van ser abolits en 1966 i els programes destudis van ser redefinits per a fer prevaler lensenyament de valors ideològics sobre aquelles matèries purament intel lectuals i científiques considerades "burgeses". Una generació sencera de joves es va veure així privada de la possibilitat duna educació superior més enllà de la repetició de lemes revolucionaris. Davant daquesta crisi de lensenyament superior, lesperit maoísta digualtat va tenir una conseqüència positiva en laugment de lescolarització primària i de lalfabetització durant aquesta època.

La idea maoista que la nova Xina havia de trencar amb els hàbits feudals del passat va tenir també conseqüències nefastes per la cultura tradicional xinesa. Jiang Qing i els seus col laboradors van instar els joves a posar fi a els "quatre antics" 四旧 / 四舊 / sì jiù, de vegades traduït com "els quatre vells": els usos antics, els costums antics, la cultura antiga i el pensament antic. La interpretació de quins elements de la societat mereixien la consideració dantics o burgesos va quedar, no obstant això, en mans dels propis guàrdies rojos, qui, àvids de demostrar el seu esperit revolucionari, es van embarcar en una campanya de destrucció dobres dart, llibres, temples i edificis antics, alhora que sotmetien a humiliants sessions dautocrítica a intel lectuals i alts càrrecs del Partit als qui acusaven de reaccionaris.

Atès que qualsevol que hagués expressat en la seva vida pública un interès cultural o artístic cap a qualsevol afer que no fos lexaltació de la figura de Mao podia ser acusat de reaccionari, no és destranyar que la immensa majoria dels escriptors i artistes sofrissin persecucions durant la Revolució Cultural, i van ser molts els qui van resultar ferits i fins i tot morts per la violència dels guàrdies rojos. Molts altres van acabar suïcidant-se, com el famós escriptor Lao She. Sestima que van ser milers les víctimes mortals de la violència dels guàrdies rojos i més de tres milions de membres del Partit van ser víctimes de les purgues en la cúpula del poder.

En làmbit de la cultura, a més de la destrucció de nombroses obres dart, la Gran Revolució Cultural Proletaria va afectar també la religió tradicional xinesa i al sistema descriptura. Pel que fa la religió, la major part dels temples budistes i daoistes van ser tancats i molts monjos van ser obligats a seguir programes de reeducació. Un altre dels blancs de les ires dels guàrdies rojos va ser el pensament confucià, al que sidentificava amb la societat feudal antiga. A causa daixò, la ciutat natal de Confuci, Qufu, la província de Shandong, va sofrir els atacs de grups de guàrdies rojos que van destruir gran part del seu patrimoni artístic, que seria restaurat en anys recents. Quant a lescriptura xinesa, el procés de simplificació dels caràcters, encara que havia començat amb anterioritat, amb les llistes de caràcters reformats publicades el 1956 i 1964, aquest es va consolidar gràcies a lesperit de ruptura amb el passat impulsat per la Revolució Cultural. En aquest sentit, moltes de les diferències culturals que es perceben en lactualitat entre la Xina continental i les societats xineses de Taiwan, Hong Kong i Macau tenen les arrels en la Revolució Cultural, els efectes de la qual shan perllongat fins avui dia.

La reacció a nivell mundial va ser variada, inevitablement lligada al tipus de moviments polítics predominants a cada país. Un nova visió dels esdeveniments succeïts durant la Revolució Cultural es va produir a les files dels partits desquerra occidentals una vegada es conegué amb més detalls el veritable abast de la destrucció causada per la repressió, fet que va agreujar la imatge que des de lOccident es tenia de la Xina. A Hong Kong es va iniciar un conflicte comparable als aldarulls de 1967 com a conseqüència queda malmesa la credibilitat dels activistes pro-comunistes als ulls dels residents de Hong Kong, credibilitat que perdurà durant més duna generació. la República de la Xina, Chiang Kai-shek va iniciar el Moviment pel Renaixement de la Cultura xinès per contrarestar el que ell considerà la destrucció per part dels comunistes del continent dels valors tradicionals xinesos.

                                     

8. Bibliografia

Referències
  • Hsü, Immanuel C. Y. The Rise of Modern China, 6ta edición, Oxford University Press, Oxford, 1999 ISBN 0-19-512504-5.
Bibliografia addicional
  • Gray, Jack; Cavendish, Patrick. La Revolución Cultural y la crisis china. Barcelona: Ariel, 1970 ISBN 84-344-0686-1.
  • Isidre Ambrós. Amnèsia forçosa la Xina. Article del diari La Vanguardia. Secció Internacional. 15 de maig 2016. Pàgs. 16-17
  • Spence, Jonathan D. The Search for Modern China, W. W. Norton and Company, Nueva York, 1999 ISBN 0-393-30780-8.
  • Fairbank, John King. China, una nueva historia, Editorial Andrés Bello, Barcelona, 1997 ISBN 84-89691-05-3.
                                     

9. Enllaços externs

  • Memorial per les víctimes de la Revolució Cultural. en anglès
  • Història de la Revolució Cultural. en anglès
  • Història del sistema educatiu la Xina. Arxivat 2006-02-06 a Wayback Machine. en anglès
  • Encyclopedia Britannica. "The Cultural Revolution". en anglès
Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →