Back

ⓘ Història



                                               

Història de lanimació tradicional

La història de lanimació va començar molt abans que la cinematografia es desenvolupés com a tal. Els éssers humans probablement ja havien intentat representar el moviment en el paleolític. Molt més tard, els jocs dombres i la llanterna màgica oferien espectacles populars amb imatges projectades en una pantalla, que es movien com a resultat de la manipulació manual o de petits mecanismes. El 1833, el disc estroboscòpic, més conegut com fenaquistoscopi, va introduir els principis estroboscòpics de lanimació moderna, que, dècades més tard, també servirien de base per la cinematografia. Entre ...

Història
                                     

ⓘ Història

La història és la ciència que narra el passat de les societats humanes dacord amb els testimonis materials, orals, escrits i visuals. Es contraposa la prehistòria, que és la disciplina que estudia el passat humà previ a laparició de lescriptura. També sanomena història el passat humà mateix narrat per la disciplina històrica.

En un sentit més general, el terme història també es pot utilitzar per designar la informació sobre el passat. La història, com a disciplina intel lectual, no forma part de les ciències exactes sinó de les ciències socials i humanes, així com de les ciències literàries. La història es diferència de larqueologia per la seva referència essencial a lescriptura. 2018

Així, lhistoriador Ciceró explicava que el coneixement de la història era "mestra de vida" perquè es podien aprendre lliçons del passat. Cláudio Fernandes, al portal educatiu Mundo Educação, explica que la importància daprendre la història no resideix en un aspecte utilitari, sinó pragmàtic. Serveix per entendre les diferències entre les cultures, entendre de manera crítica esdeveniments polítics i comprendre les cultures.

La història és una disciplina de les ciències humanes que soposa per definició la prehistòria en tant que proposa una narració ordenada i verídica sobre el conjunt dels fets memorables del passat humà des que lhome sap escriure.

En tant que ciència humana, la història sinteressa per un aspecte concret de la realitat social humana. Si leconomia sinteressa per la manera en com lindividu sorganitza per satisfer les seves necessitats, la història, en canvi, sinteressa per lorganització, lestructura i els esdeveniments que afecten la societat. Concretament, mira dexplicar allò que ha ocorregut de molt rellevant la vida social dels humans, de manera a poder explicar el present.

La rellevància ve donada per la capacitat que tingué una sèrie de fenòmens dun període donat per condicionar lestructura, lorganització i els esdeveniments que afectaren una societat concreta en un moment concret i com aquests mateixos acabaren afectant la societat més recent.

                                     

1.1. La història com a disciplina científica El debat científic

La història com a disciplina és una ciència continguda a les anomenades "ciències i lletres" o "humanitats", és a dir, exclosa de les ciències dites "exactes" o "dures", per tant, "socials" o "humanes" al mateix nivell que la sociologia, letnologia, la psicologia, etc. Hi ha costum a classificar la història dins les disciplines humanístiques juntament amb altres ciències socials també anomenades ciències humanes; se la considera fins i tot un pont entre tots dos camps en incorporar la metodologia de les darreres. Sentén com a social o humana en tant que estudia lhome en societat sense excloure això no obstant el principi dimparcialitat.

Lambigüitat daquesta divisió del coneixement humà i el qüestionament de la seva conveniència ha portat al debat de les dues cultures C. P. Snow. És a dir, un debat existeix sobre lobjectivitat de la història. Debat que aparïx després de lelaboració de les lleis físiques dIsaac Newton on shi establix que alguns esdeveniments naturals poden preveures cosa que planteja una nova perspectiva als historiadors: el de la cientificitat de la història.

La història mira danalitzat de forma racional els esdeveniments i procura ser verídica. Per això, no tots els historiadors accepten la identificació de la història com una ciència social perquè consideren aquest fet una reducció dels seus mètodes i objectius, comparables amb els de lart, si es basen en la imaginació.

  • Aquesta defensa la trasllada particularment el matemàtic francès Pierre-Simon de Laplace que veu la disciplina història com una ciència dura. Pensa que si no posseïx lleis comparables a les ciències físiques és perquè simplement encara no ha conegut a Newton. Al seu Assaig filosòfic sobre les probabilitats, Laplace escriu "tots els esdeveniments, aquells que fins i tot per la seva mida xica parixen no tenir grans lleis de la natura, són de fet una continuació necessària de les revolucions del sol". Aquesta postura la sosté també lhistoriador Fustel de Coulanges qui pensa que "la història no és un art; és una ciència pura, com la física o la geologia".

Els partidaris de la seua condició com a ciència són majoritàriament historiadors de la segona meitat del segle xx i del segle XXI. Són quasi tots historiadors acostumats a treballar multidisciplinàriament, la qual cosa desmenteix o rebat els arguments de C. P. Snow.

Els historiadors menys proclius a considerar la història com a ciència defensen un relativisme estricte que impossibilita de forma total el coneixement de la història i la seua transmissió; i, de fet, duna manera general accepten i se sotmeten als mecanismes institucionals, acadèmics i de la pràctica científica existents la història i comparables als de les altres ciències.

  • El matemàtic Antoine-Augustin Cournot és dels qui no defensa la història com a ciència dura malgrat que la hi cedix el grau de ciència tova. Per a ell la història no pot considerar-se com a ciència dura en tenir component datzar. Sosté que la història és un seguit de sèries casualístiques que sentrecreuen produint esdeveniments. Així, segons el seu argumentari, la mort de Pierro, casuada per la caiguda duna teula, és lentrecreuament de dues sèries casualístiques: la sèrie casual de la teula, que caigué en un moment precís, sobre un lloc donat i, daltra banda, la sèrie casual de Pirros, present al lloc necessari i al moment precís. Lavantatge de largumentari dit casualístic és la conciliació amb atzar i determinisme.
                                     

1.2. La història com a disciplina científica La metodologia històrica

Vegeu també: Mètode històric

La metodologia històrica o mètode històric és en epistemologia i en història el conjunt de reflexions sobre els processos, els mitjans, les normes seguides i els texts de treball de lhistoriador. Tendix a explicar com els historiadors produïxen les interpretacions històriques, com definixen els mètodes considerats deontològics. Aquest procés dautocrítica, comprèn quatre operacions:

  • Crítica; des don es fa lavaluació de la validesa no de les versions contradictòries
  • Hermenèutica; operació per la qual es procedix a interpretar dos documents amb la fi de saber si responen als qüestionaments plantejats
  • Heurística; operació mitjançant la qual sobtenen les fonts dinformació necessàries a lanàlisi històric
                                     

1.3. La història com a disciplina científica La matèria històrica

En tant que ciència humana ciències humanes, la història sinteressa per un aspecte concret de la realitat social humana. Si leconomia sinteressa per la manera en com lindividu sorganitza per a satisfer les seues necessitats, la història, en canvi, sinteressa per lorganització, lestructura i els esdeveniments que afecten la societat en el seu conjunt, és a dir, de forma global, sense entrar en detalls.

Amb el terme societat es vol parlar duna manera concreta dorganització que hom opta per tal darranjar la vida col lectiva dun grup. Precisament, la història mira dexplicar-ne la seua" experiència històrica”. Sentén per" experiència històrica” allò que ha ocorregut la vida social dels humans, és a dir, el conjunt de factors pels quals els individus que integren la societat sorganitzen, actuen, es desenvolupen i canvien duna manera o duna altra.

Pot ser del tot habitual trobar-se al quiosc reportatges en què shi garantix que sha tornat a plantejar un període concret daquesta experiència històrica i que se nhan tret conclusions noves, fet que posa tots els dubtes la llarga, si més no de cara al públic qui no entén obligatòriament el mètode de treball de lhistoriador. Fet que en plusvàlua pot contribuir al debat sobre si considerar-la una ciència o no. La història és verificable i en cap moment pot permetre’s doncs de mentir o inventar-se esdeveniments. Els esdeveniments no són el fruit dun mite o de cap relat bíblic i per això la història ha dexplicar l experiència històrica de forma verídica. Lexperiència històricament mateix no és qüestionable i lhistoriador no pot inventar-se-la.

Fet diferencial és la distinció que existix entre" experiència històrica” i" coneixement històric”. Lexperiència històrica constituïx la matèria amb la qual treballa lhistoriador. Nés el contingut. Que lany 1789 hi hagué revoltes importants a París i que sestengueren a tot Europa fins a canviar lexperiència històrica daquella societat, és un fet i és verídic, no és qüestionable. Això és la matèria. Lhistoriador procura a partir daquesta matèria explicar els esdeveniments perquè siguen comprensibles. És el que sanomena" coneixement històric” o" treball històric”.

El coneixement històric és doncs subjectiu perquè es tracta dun anàlisi i duna explicació de la matèria. El fet dexplicar-la comporta seleccionar-ne alguns elements, disposar-los en un ordre concret, eliminar-ne algunes parts i posar èmfasi sobre daltres. Això és el que podem qualificar de subjectiu. Lexplicació és subjectiva perquè lexplica lésser humà mentre que la matèria objectiva. Dit duna altra manera, lhistoriador pot recolzar-se sobre una sèrie de documents duna època per tal dexplicar la matèria, tanmateix, no deixa de ser verídic que lhistoriador procedirà a fer una interpretació dels documents. Els documents mateixos són objectius, el que és subjectiu és la seua interpretació.

Ara bé, el coneixement històric ha de ser verificable perquè, duna altra manera, la història perdria el grau de ciència. És a dir, la matèria històrica, per tal de ser explicada, ha de ser interrogada, problematitzada, sistematitzada i, sobretot, demostrada. Això vol dir que lhistoriador podrà explicar-la, no inventar-se-la. Haurà de recolzar lexplicació, és a dir, demostra-la.



                                     

1.4. La història com a disciplina científica Les fonts històriques

La ciència història fa ús de material físic o oral per tal de produir explicacions sobre el passat. El material és força divers, tant divers com les societats que han existit, les tècniques que han existit o la forma mateixa en com es pot registrar. Qualsevol forma oral ha de ser, no obstant això, posada per escrit per a tenir valor de prova o evidència. Així sentén que lhistoriador fa ús exclusiu de material escrit.

Lescriptura ha estat considerada per període intermedis com un mitjà únic de valor en ésser lúnica forma perdurable en el temps. Això fa que després de la Revolució Francesa es triés lescrita i la redacció duna Constitució dins de làmbit jurídic per a donar seguretat i alhora abolir la pràctica dels usos i costums que per bé que poden passar-se de boca en boca i de generacions a generacions no constituïx un material palpable i verificable.

Per això mateix la major part del recolzament de lhistoriador prové de lescriptura. El material sota el qual ens ha pogut arribat levidència o la prova pot variar considerablement. Sen llisten els més abundants tot seguit:

  • fonts dimatges
  • fonts audiovisuals
  • fonts cartogràfiques
  • fonts escrites o textuals
  • fonts gràfiques i estadístiques
  • fonts materials
  • fonts orals

Paral lelament, la ciència històrica necessita altres fonts que no poden ser de cap manera escrites. Són les restes materials i que saconsegueixen la major part dels casos mitjançant altres disciplines com podria ser larqueologia. Aquesta podria considerar-se una disciplina auxiliar de la història o fins i tot de les ciències dures en necessitar un treball de camp sobre material físic no escrit per tal daprendre sobre el passat.

                                     

1.5. La història com a disciplina científica Disciplines auxiliars de la història

Vegeu també: Categoria:Disciplines auxiliars de la història

Lexpressió "ciències auxiliars de la història" designa el conjunt de disciplines científiques, socials, literàries i filològiques que poden permetre lexplotació o la crítica de les fonts útils al treball històric. Al segle xix un profund aïllament separava la història ensenyada i la recerca històrica. Aquesta separació, criticada des de 1891 per Ferdinand Lot, és atacada al primer número dels Annals lany 1929, de forma que saconseguí el seu qüestionament a partir del segle XX. La història aparix dençà com una assistència o auxili a altres disciplines. Esdevé un instrument de recerca amb una perspectiva interdisciplinària.

Tot seguit es presenten algunes de les disciplines dites auxiliars de la història:

  • Vexil lologia; és la ciència de les banderes i emblemes
  • Genealogia; procura reconstruir cronologies
  • Arqueologia; certa reconstruir el passat recolzant-se sobre els vestigis materials que subsistixen
  • Paleografia; estudi dels texts manuscrits
  • Heràldica; pretén cercar els orígens simbòlics destats i/o entitats
  • Ceramologia; estudi de les ceràmiques antigues
  • Diplomàtica; sataca als texts oficials
  • Sigil lografia; estudi dels segells i la seva simbologia
  • Lingüística; es concentra en lestudi de les llengües i el llenguatge
  • Cronologia; cerca data els esdeveniments i reconstruir genealogies
  • Numismàtica; procura lestudi de les monedes
  • Papirologia; estudi dels papirs
  • Biografia; pretén aprofundir sobre causes desdeveniments passats mitjançant lestudi acurat de la vida dalgun actor cabdal
  • Epigrafia; disciplina fundada sobre lestudi de les fonts escrites sobre materials imputrefactes
  • Arxivisme; ciència dels arxius
  • Geografia; procura lestudi geogràfic de la història mitjançant mapes i representacions espacials
  • Historiografia; procura la crítica dallò que sescriu en història

La història com a part de la formació de les persones és segons Ciceró "mestra de la vida" perquè sen poden extraure lliçons. Al portal educatiu Mundo Educação, Cláudio Fernandes explica que la utilitat dels coneixements sobre la història de la humanitat no són utilitaris, sinó pragmàtics.

                                     

2. La història dins la societat

Lhistoriador sempre sha vist tradicionalment interrogat o confrontat a allò que anomena "missió social de la història". Donat que la història és una ciència que mira dexplicar sota criteris dordre majors lestructura social present mitjançant el passat, es fa evident que és una disciplina condicionada per la societat mateixa. Per això els historiadors shan preguntat recurrentment sobre les possibles finalitats culturals, intel lectuals o morals de la seua disciplina. La pregunta col loca la història al vell mig de la sociologia, de la ciència política, de la filosofia mateixa i fins i tot fa nàixer la historiografia.

La història té un pes considerable a les societats contemporànies sorgides després de la Segona Guerra Mundial. És una assignatura obligatòria que seguïx tot el currículum escolar dun alumne. Existixen abundants revistes especialitzades als quioscs sobre història. Són font dinspiració per la creació literària escrita o audiovisual. Existixen abundants canals de televisió temàtics especialitzats en divulgació històrica. És dús recorrent entre la premsa qui pot mirar dexplicar mitjançant reportatges esdeveniments presents que tenen una clara connexió amb esdeveniments ja passats.

Així i tot, la seua existència no és sempre percebuda com a útil o lés massa útil. La instrumentalització de la història pot justificar que la societat la veja molt o poc útil o que mire docultar, reinterpretar o prestar poca atenció a uns esdeveniments més que daltres.



                                     

2.1. La història dins la societat Història i política

La història no sempre ha estat percebuda com a necessària malgrat que el poder mateix la utilitza com a font per legitimar-se. El bronze llevantí deixa testimoniatge duns monarques preocupats perquè se sàpiguen les seues gestes. Es redactaven llistes de reis, sescenifica el poder amb històries dites històriques en què el monarca és presentat a voltes com a heroi a voltes com a garantia de lordre en front del caos, etc. A Roma lemperador August fou el primer qui volgué deixar constància de les seues gestes per a legitimar-se i alhora per a perpetuar-se en el temps físic i virtual. A ledat mitjana les tribus germàniques franques tingueren les seues pròpies cròniques que es redactaren per a legitimar-se després que el cristianisme, del qual es reivindicaren els francs, fos acusat dhaver provocat la caiguda de Roma. Així doncs es pot veure com de forma recurrent la història és utilitzada tot al llarg del temps per a legitimar un règim, unes polítiques, uns poders, en definitiva, un estat de la situació.

Això és així pel valor que té lescrit en traspassar generacions. Allò que shi conta queda permanentment la memòria. El poder sempre se nha fet ús de forma que la història ha arribat a percebres més com una mitjà per al poder que com una ciència. Això explicaria que la utilitat de la història siga qüestionada en fer els programes escolars, en favor de consacrar més temps a matèries considerades com més utilitàries. Diversos estudis com el realitzat lany 2004 sobre una mostra de 22 alumnes de secundària dun col legi de Badalona afirmen que la població percep la història amb una utilitat mitjana-baixa. Les xiquetes tenen més interès que els xiquets sobre lassignatura. La matèria és considerada de forma general més interessant que útil, destacant que serveix per entendre el present a partir del passat.

En aquest sentit es pot parlar de la deixalleria de la història. Amb aquesta expressió es fa referència la visita de lescriptor toscà Petrarca al segle xiv a Roma. Allà diu haver vist "el dipòsit de la història", és a dir, "la deixalleria de la història". Daquesta manera es feia referència a una ciutat que pareix que havia deixat de tenir lloc als manuals dhistòria fins al punt que el seu oblit lha transformat en ciutat fantasma.

La metàfora fou represa per Leon Trostski lany 1917 per a designar els menxevics: "aneu-vos-en, representeu la deixalleria de la història". El dictador comunista es referia doncs a una oposició que ell mateix no donava crèdit i, per tant, legitimitat désser als manuals dhistòria. Dit duna altra manera, legitimitat de tenir memòria, així com Roma no semblava tenir legitimitat de tenir renom fins al punt dhaver-se desgastat i tornat una "deixalleria".

La cita posa de manifest com la memòria pareix ser el punt clau que justifica lexistència de la història malgrat que siga utilitzada amb finalitats polítiques moltes voltes poc ètiques. Així i tot, la història no sembla tenir importància substancial, en tot cas, la seua rellevància pot ser reglada des daquest punt de vista la de lart. Seria una pràctica estèril.

La memòria i el seu ús als discursos polítics pot induir a lestabliment de règims. És en lòptica de voler-los mantenir que neix la necessitat de redactar història per tal que el poble mantinga vives les bases sobre les quals sassenta un estat. És així com la política sapropia de la història i formula el culte a herois nacionals, mítics o fundadors. Herois que han de representar lideal sobre el qual es vol mantenir un règim donat. És el cas dels règims totalitaris com es pogué apreciar la Unió Soviètica i la seua exaltació al nou "home soviètic" que no era burgès sinó treballador.

Saprecia igualment en règims lliures però amb formes és subtils. És el cas de la sobre-dimensionalitat que adquirix la Segona Guerra Mundial a les societats contemporànies capitalistes sorgides després daquesta data. Lexposició constant a les desgràcies de la Segona Guerra Mundial permet oblidar-se les desgràcies actuals com els genocidis o guerres perpetrades contra altres pobles per raons etnocèntriques o petrolíferes amb la fi de posar el valor sobre unes fronteres contestades però legitimades pels guanyadors de la guerra, creadors del Consell de Seguretat de lONU.

                                     

2.2. La història dins la societat Història i nacionalisme

Vegeu també: Nacionalisme

El nacionalisme és la ideologia que més ha fet un ús tergiversat de la història amb la finalitat de mantenir el règim dEstats-nació sobre el qual es recolza lexistència dEstats com França, Alemanya, els Estats Units o Corea, el Japó i fins i tot estats multinacionals com ara Espanya, el Regne Unit o la Xina. El nacionalisme necessita la història perquè el concepte mateix de nació necessita un passat per a legitimar-se.

La nació es construïx sobre la base de lexistència duna suposada història col lectiva dun poble que es reivindica com a nació. Aquesta història col lectiva es nodrix de referències a partir de les quals es construïx una "pàtria". Lexistència dhistòries dites "nacionals" és un què polític major: dominar el discurs del passat per part dels polítics permet posar els mitjans i facilitar alhora lestabliment dun règim o ordre concret.

Aquesta manipulació de la història sacompanya ben sovint del recurs la personificació dunes figures volgudes heroiques mitjançant les quals es vol establir el règim. Acostuma a ser el cas duna figura femenina guerrera i defensora dunes suposades llibertats pintades colors i diversitat. Durant el segle xix, moment en què les "nacions" europees forgen la seua "identitat", era freqüent exaltar líders militars dits "bàrbars" contra Roma els quals havien dencarnar metafòricament una nació coratjosa, forta i assumida. És el cas de la sobre-dimensió que a França es feia del guerrer gal Vercingetòrix, de la sobre-dimensió del lusità Viriat, dels relats sobre Carlemany a Andorra, del suposat naixement duna Bèlgica a partir duna "província romana", de lanomenada Hispània Visigòtica amb Pelai, de la voluntat de voler reconstruir la "gran" britània o de lús de valors com el "seny i la rauxa".

Es tracta de veure-hi la mare o pare de la pàtria amb una òptica guerrera com és el cas de Guillem i suposada independència de Suïssa. Sobserva en lanomenada Mriana francesa, helvètica, alemanya o britànica; els pares fundadors dels Estats Units, els herois de la llibertat i la independència llatinoamericana, etc. Dací sorgix la voluntat posterior derigir monuments i busts tal com practica Macedònia del Nord després de la proclamació de la seua independència.

Lús nacionalista de la història ha derivat molts casos en relats racistes amb una interpretació dhistòries nacionals que partixen del punt de vista determinista geogràfic. La història servix per a aquests casos com a metàfora de les teories evolucionistes darwinianes enteses des duna vessant racista. És el cas de la interpretació romàntica que feia Alemanya abans de la Gran Guerra. Aquests relats volen posar èmfasi sobre la suposada existència de societats emergents civilitzades i avançades que sorgixen arrel duna evolució natural.

Aquesta "evolució natural" és la mateixa que després justificà lexistència de suposades "excepcions culturals" Grècia per legitimar la seua independència que portaren tot seguit a les colonitzacions dÀsia o Àfrica. És també aquesta excepció la qui justifica el domini cultural i econòmic sobre altres pobles.

                                     

2.3. La història dins la societat Educació escolar i història

Des que la història sensenya a les escoles i que el nacionalisme ha substituït la ideologia precedent que la història ha estat objecte de polèmiques i controvèrsies degut la seua utilització com a eina ideològica. La més gran batalla intel lectual tingué lloc al Regne Unit la dècada del 1920 quan es mirà dintroduir la història a les universitats. A Òxford i Cambridge els detractors hi veieren una forma de menysvalorar lensenyament.

Tot plegat perquè la implantació descoles públiques es fe amb la intenció de voler nacionalitzar la població. Els estats europeus i nord-americans feren servir lescola com a mètode per a tenir una població dacord amb la ideologia nacionalista. Una mostra ben clara daixò és la seua aplicació a les escoles dAlsàcia i Lorena. Lestat francès hi distribuïa llibres en què shi veia clarament la intenció dobligar el jovent a esdevenir francès amb una reinterpretació de la història que veien en aquestes dues regions "fronteres naturals" seues. Això mateix també es visible als manuals descola dAlemanya o dEspanya. A Espanya els manuals escolars poden transmetre des de les regions de parla castellana un sentiment de menyspreu cap al nacionalisme basc o català en una òptica de construir un sentiment de nacionalisme únic de parla i concepcions castellanes. El mateix model es reproduïx a les escoles sèrbies o russes. A França, però, des de la dècada del 1960 que la història sestudia a les escoles des de les perspectives del tercer corrent historiogràfic de lEscola dels Annals. El model europeu sha acabat exportant a tot el planeta i per això els manuals escolars japonesos suprimixen la Massacre de Nanquín o shi explica la Segona Guerra Mundial com un passatge més de la història.

                                     

2.4. La història dins la societat Filosofia de la història

La filosofia de la història és una branca de la filosofia que tracta de leventual significat de la història humana. Especula sobre el seu possible i teòric desenvolupament i final. De les seues reflexions surten teories com la qui pretén que es pot dalguna manera anticipar racionalment el futur de la història humana sobre la base duns coneixements previs que la història mateixa forneix. Vist des daquest punt de vista, la història és interpretada com una successió de crisis i tragèdies que tenen moments estables i de tranquil litat combinats amb altres moments de certa ambient caòtic de destrucció i reconstrucció.

La filosofia de la història no sha de confondre amb la historiografia que és lestudi de la història mateixa com a disciplina acadèmica. La historiografia mira dentendre les pràctiques i mètodes de redacció de la història per a fer-ne una crítica de tipus positiva. En tot cas, lespeculació sobre la història i el seu significat és el que ha portat a lectures diverses com la que proposa el marxisme.



                                     

2.5. La història dins la societat Crítica marxista

Vegeu també: Materialisme històric

Karl Marx, fundador de lanomenat marxisme o socialisme entén que la diferència de classes és el motor de la història i que la dialèctica de la història és en realitat el resultat de la lluita de classes, és a dir, de la confrontació entre les forces de producció i les relacions socials de producció. Marx creu que la història com a ciència només plasma el conflicte permanent extret daquesta relació. La història explicada des de Marx ha de ser una forma per a alliberar lobrer de la repressió del capitalista. Sota la ploma socialista, la història esdevé doncs una eina ideològica i no pas una ciència.

                                     

3.1. Convencions dús en història La qüestió de lescriptura

La història universal sha concebut com la memòria passada d Homo Sapiens a través del món sempre per mitjans escrits. Per "prehistòria" els historiadors entenen el registre del coneixement passat que no té restes escrites. Sestudia la pintura, coves, artefactes o objectes que no són escrits. Des del segle xx que aquesta "pre" o "abans" de la història no és considerada com a història. Aquesta consideració posa el fet escrit a debat.

Convencionalment sha entès la història com la part de lexperiència humana escrita malgrat que lhome com a espècie viu al planta dençà força més temps. Així, el seu passat no escrit és reprès per altres disciplines que no tenen obligatòriament connexió amb la història malgrat que aquesta puga fer-ne ús per a una comprensió més àmplia desdeveniments posteriors.

Sentén doncs que existeix un període protohistòric en què shi cultiva lescriptura i que dona forma realment la història. Aquesta interpretació, però, és del tot contestada perquè exclou pobles que no han deixat rastres escrits com poden ser els indígenes dAustràlia, de Nova Zelanda o dAmèrica fins i tot dÀsia. Voler veure la història únicament com a conseqüència escrita és interpretat pels detractors com una forma detnocentrisme o dexclusió. En efecte no tenir escriptura no vol dir no tenir passat i oblidar que moltes de les societats que escrigueren tingueren un passat no escrit el qual explica el present o passat recent escrit.

                                     

3.2. Convencions dús en història La periodització i els períodes històrics

Vegeu també: Període històric

La psicòloga estatunidenca Elizabeth Loftus ha aconseguit provar que el cervell humà és elaboratiu i constructiu. Això explicaria les raons que porten els historiadors a voler esquematitzar la història, un procediment pel qual shi ha vessat molta tinta i que forma part dels mètodes de la història com a ciència.

La història de la humanitat sha dividit, convencionalment, en períodes històrics. Les dates poden variar depenent dels historiadors o de la regió que es vulga tractar. La tradició de concebre la història per lots de nació, país, regió, estat, etc, fa que la pràctica lesquematització varie segons on se situe lhistoriador. La historiografia xinesa no concep la periodització de la República Popular Xinesa de la mateixa manera que es manté des dOccident. La historiografia asiàtica en general procedix a perioditzacions del tot diferents a les occidentals. Alhora el continent americà i africà incorpora de forma parcial la periodització occidental.

En part, hi confluïxen diferents factors:

  • passats religiosos dispars
  • cultures diferents
  • aïllament geogràfic fins que els europeus no entraren en contacte amb el continent americà aquest es desenvolupà de forma diferent

El fet de repartir el temps segons el naixement de Crist ja és un bon exemple de principis dispars en el moment delaborar una periodització. El món musulmà no trobarà cap mena de sentit de partir-ho tot a partir de Crist quan els esdeveniments que els pertoquen no tenen connexions directes amb ladveniment de Jesucrist.

                                     

3.3. Convencions dús en història Classificació per període

Encara que la història de la Terra comença amb la formació geològica del globus terrestre i que la història de la humanitat comença amb laparició del gènere homo, sha limitat tradicionalment lús de la paraula història per referir-se als períodes que ens són coneguts per mitjà de les fonts escrites i els mitjans pels quals sobtenen aquestes fonts. Els períodes dels quals no en tenim cap, de registre escrit, són la prehistòria i la protohistòria.

La separació en períodes de la història més acceptada no està lliure de desacords. Aquesta classificació, basada en uns termes proposats per Christoph Cellarius edats antiga, mitjana i moderna, tenen com a punt de vista la civilització occidental i un fort caire eurocèntric. El principal problema es basa en el fet que la classificació per a una zona del món determinada no sajusta als períodes en què podria ser classificada la història en altres parts. Proposar una classificació única és difícil dobtenir. Així, canvis que es poden originar en un lloc concret, per exemple la zona dÀsia, poden ser, més o menys, propers a canvis succeïts a Europa occidental o Àfrica, però difícilment connectats amb processos similars succeïts a Amèrica o Oceania.

Tenint en compte aquestes discrepàncies, els períodes de la història més comunament acceptats, per convenció, són:

                                     

3.4. Convencions dús en història Abans de la Història

  • Prehistòria: des de laparició de lésser humà, cap als dos milions danys aC, fins a laparició de les primeres civilitzacions que empren lescriptura, cap al 4000 aC. Només en tenim dades arqueològiques.
  • Paleolític etimològicament antiga edat de pedra, per la pedra tallada. Els fets més decisius són els lligats a levolució humana, duna banda, i a levolució cultural primitiva per laltra utilització deines i del foc; desenvolupament de diferents tipus de col laboració i conducta social primitiva; i del llenguatge. Els grups socials serien petits, amb una densitat de població inferior a un habitant per quilòmetre quadrat. Leconomia es limitava a una relació depredadora amb el medi ambient caça, pesca i recol lecció, cosa que no impedia un impacte notable primera humanització del paisatge natural i extincions provocades per la pressió de lactivitat humana en els ecosistemes on sintrodueix.
  • Paleolític inferior. Primeres pedres tallades indústries olduvaiana o mode 1 i acheuliana o mode 2. Homínids com Australopitec, Homo habilis i Homo ergaster Àfrica sud-oriental, Homo erectus estès per Europa, Àsia i Àfrica; Homo antecessor i Homo heidelbergensis específics dEuropa. Des duns 2.5 milions danys fins a 130.000 anys.
  • Paleolític mitjà. Canvis en la cultura de la talla mosterià o mode 3 i aparició de noves espècies dhomínids: humà de Neanderthal a Europa, Homo sapiens arcaic a Àfrica -humà de Kibish-), des de 130.000 anys fins a 35.000 anys aproximadament.
  • Paleolític superior. Cultura de la pedra tallada lligada a l Homo sapiens modern, indústria mode 4 ; des de 35.000 a 10.000 anys aproximadament.
  • Calcolític, eneolític o edat del coure III mil lenni aC aproximadament a Europa occidental.
  • Edat del bronze II mil lenni aC aproximadament a Europa occidental.
  • Edat del ferro I mil lenni aC aproximadament a Europa occidental.
  • Neolític. Del VIII mil lenni aC al IV mil lenni aC, aproximadament. El seu inici en cada zona està lligat al desenvolupament de la denominada Revolució neolítica: substitució de leconomia depredadora caça, pesca i recol lecció per leconomia productora agricultura i ramaderia, fet que va intensificar extraordinàriament la densitat de població i limpacte en el medi ambient. Aparició de la ceràmica, substitució del nomadisme pel sedentarisme assentaments estables o llogarets. Començà al VIII mil lenni al Creixent fèrtil de lOrient Pròxim, don es va difondre cap al nord dÀfrica i Europa i Àsia. Laparició de lagricultura i la ramaderia es va produir de manera endògena en altres zones del món com Amèrica.
  • Mesolític / epipaleolític / protoneolític. Període de transició, lligat als canvis que va produir la fi de lúltima glaciació. Des del X mil lenni aC fins al VIII mil lenni aC, aproximadament. En les zones en què hi va haver una transició cap al neolític es denomina mesolític, mentre que en la resta, en què només existí una fase de continuació del paleolític, es denomina epipaleolític.
  • Edat dels metalls. Des del IV mil lenni aC o més tard, segons la zona. Al Pròxim Orient és una època que ja pertany la història, mentre que la resta de zones encara forma part de la prehistòria. Es produeixen grans innovacions tecnològiques. Alguns llogarets construeixen muralles i augmenten de grandària fins a transformar-se en ciutats. Leconomia i la societat es fa més complexa. El trànsit la història es donarà quan es completi la formació de les societats complexes civilitzacions amb estat i religió institucionalitzada, i laparició de lescriptura. Es divideix en diverses fases
  • Protohistòria: les civilitzacions que no tenen escriptura, però coincideixen amb daltres que sí que en tenen. A més de les arqueològiques, tenim dades escrites per altres pobles. Cronològicament, coincideix amb part de la història antiga.
                                     

3.5. Convencions dús en història La història

  • Antiguitat primerenca: marca el naixement de la civilització al Pròxim Orient. Es produeix laparició dels primers pobles, ciutats estat i imperis, principalment als marges dels grans rius. Aquests pobles aparegueren a Mesopotàmia, la vall del riu Nil antic Egipte, al Creixent fèrtil occidental Fenícia, Israel-Judà, a Anatòlia hitites, a lEgeu civilització minoica i civilització micènica, la vall de lIndus civilització de la vall de lIndus, i la vall del riu Groc Xina. També de manera endògena apareixen les primeres civilitzacions a lAmèrica precolombina i algunes cultures de lÀfrica subsahariana.
  • Edat antiga o antiguitat: des de les primeres civilitzacions fins la desaparició de lImperi Romà dOccident, el 476, tot i que de vegades es fa allargar fins a larribada de lislam a Europa i lèpoca de Carlemany segle VIII.
  • Antiguitat clàssica: entre el segle VIII aC i el segle II dC. Fa referència a les civilitzacions de lantiga Grècia, el període hel lenístic a tot el Pròxim Orient posterior a lImperi dAlexandre el Gran i a lImperi Romà. Simultàniament, es va desenvolupar lImperi persa, que ocupa lespai intermedi i posa en contacte les civilitzacions mediterrànies amb les civilitzacions asiàtiques, especialment la hindú, mentre que les civilitzacions dExtrem Orient, com la xinesa, es desenvolupen de manera pràcticament independent, i les americanes en total desconnexió. Són societats basades en el sistema de producció esclavista.
  • Antiguitat tardana: fa referència, principalment, a Occident, i marca el període de transició des de la crisi del segle III fins a lèpoca de Carlemany o larribada de lislam a Europa segle viii. Marca la decadència de lImperi Romà, limpacte de les invasions germàniques, i el desenvolupament de les noves religions monoteistes cristianisme i islam, que simposen com a religions dominants. Els sistema de producció esclavista és substituït pel sistema de producció feudal. A Orient sobreviu lImperi Romà dOrient, continuador de lImperi Romà.
  • edat mitjana: del 476 fins al descobriment dAmèrica, el 1492, o la caiguda de Constantinoble, el 1453. Fa referència, bàsicament, a lOccident europeu. Des de la caiguda de lImperi Romà dOccident segle v fins la caiguda de lImperi Romà dOrient segle xv. Fou un període molt perllongat, en què es van produir, per tant, dinàmiques molt complexes que poc tenen a veure amb els tòpics daïllament, immobilisme i obscurantisme amb què fou definit posteriorment, en comparació amb la mitificada edat antiga i el seu Renaixement a ledat moderna.
  • Alta edat mitjana: del segle v al segle x. És una època fosca per la manca de fonts escrites, a causa de la reculada de la vida urbana i de la descomposició del poder polític que caracteritza el feudalisme. LEsglésia es converteix en lúnica continuïtat de la tradició intel lectual. La noblesa i el clergat, vinculats familiarment, són els senyors que exerceixen el poder polític, social i econòmic sobre els camperols sotmesos a servitud. Castells i monestirs simposen en un paisatge de boscos, erms i petits llogarets gairebé incomunicats.
  • Baixa edat mitjana: del segle XI al segle xv. De vegades es refereix al segle xiv i al segle xv, com a "crisi de ledat mitjana" o "crisi del segle XIV"; denominant-se el període del segle xi al segle xiii com a "plenitud de ledat mitjana". Es produïx una revolució urbana i un augment de lactivitat comercial i artesanal duna incipient burgesia, mentre que de manera paral lela senforteix el poder de les monarquies feudals. Els poders universals pontificat i imperi senfronten i entren en crisi. Les croades demostren la capacitat dexpansió europea cap a lorient del Mediterrani. La universitat medieval reelaborà el saber antic amb lescolàstica renaixement del segle XII. la fi del peróde es conformen els trets que caracteritzaran de lantic règim: una economia en transició del feudalisme al capitalisme, una societat estamental i una monarquia autoritària en transició la monarquia absoluta.
  • Edat moderna: des del 1492 fins la Revolució francesa, el 1789. Diferents fites marquen linici daquesta època, com són linvent de la impremta, la captura de Constantinoble pels turcs o el descobriment dAmèrica. Com a punt final, se sol esmentar la Revolució francesa, la independència dels Estats Units dAmèrica o la Revolució industrial. És, per primera vegada, un període de validesa gairebé mundial, ja que per la major part del món amb lexcepció només parcial de la Xina o Japó -que després duns primers contactes opten per tancar-se la influència exterior en major o menor mesura- o despais recòndits dAmèrica, Àfrica i Oceania -colonitzats al segle xix - va significar la imposició de la civilització occidental i la denominada economia món. Es va iniciar amb lera dels descobriments i lexpansió de les nacions occidentals, mentre que el món de les idees experimentava les innovacions del Renaixement, la Reforma protestant i la revolució científica; contraposades per la Contrarreforma i el barroc. Mentre que en països com lEspanya dels Habsburg i la França de Lluís XIV triomfava labsolutisme, en altres parts dEuropa nord-occidental ho feien les primeres revolucions burgeses que desafiaven lantic règim Revolució holandesa, Revolució anglesa i al sud i est del continent sobservava un procés de refeudalització. Leix de la civilització es va desplaçar de la conca del Mediterrani a loceà Atlàntic. La crisi del segle XVII i la pau de Westfalia establiren un nou equilibri europeu que impossibilitava les hegemonies espanyola o francesa, i que es va mantenir durant el segle xviii, caracteritzat intel lectualment per la Il lustració. Durant tot aquest període van néixer els moderns conceptes de nació i estat.
  • Edat contemporània: des de 1789 fins avui en dia. Lera de les revolucions revolució industrial, revolució burgesa i revolució liberal va acabar amb lantic règim i va donar pas durant la segona meitat del segle xix al triomf del capitalisme que sestén amb limperialisme a tot el món, mentre de forma paral lela neix el moviment obrer. Les guerres napoleòniques van donar pas a un període dhegemonia britànica durant lera victoriana. El començament de la transició demogràfica primer a Anglaterra, poc després a tot el continent europeu i posteriorment la resta del món produeix una veritable explosió demogràfica que altera de manera radical lequilibri social i el de lésser humà amb la natura, sobretot a partir de la segona revolució industrial pas de lera del carbó i de la màquina de vapor a lera del petroli, el motor dexplosió i lera de lelectricitat. La primera meitat del segle xx està marcada per dues guerres mundials i el període dentreguerres, en el qual es produí la crisi de 1929, per leconomia capitalista. La segona meitat del segle xx es va caracteritzar per lanomenada guerra freda entre les dues superpotències Estats Units i la Unió Soviètica, i la descolonització del Tercer Món, enmig de conflictes regionals de gran violència com el conflicte araboisraelià. Es produeix també una acceleració de la innovació tecnològica tercera revolució industrial o revolució cientificotècnica. Des de 1989, la caiguda del mur de Berlín i la desaparició del bloc comunista van conduir al món actual del segle xxi, presidit per la globalització tant de leconomia com de la presència política, militar i ideològica de lúnica superpotència, i laparició de potències emergents, com Xina i lÍndia.
                                     

3.6. Convencions dús en història Classificació geogràfica

La classificació geogràfica és una visió de la història en un territori o regió determinats, des de la història dun continent la duna nació o una ciutat, entre daltres.

  • Història dEuropa
  • Història dAmèrica
  • Història dOceania
  • Història universal
  • Història dÀfrica
  • Història dÀsia
  • Història de lAntàrtida

Com a subcategories de la història dEuropa, en trobem, entre daltres, les següents: història de Catalunya, història dAndorra, història del País Valencià o història de les Illes Balears.

                                     

3.7. Convencions dús en història Classificació per àrea destudi

Són aproximacions de la història per àrees temàtiques o tenint en compte diversos aspectes destudi. Podem destacar:

  • Història natural: estudi del desenvolupament de lunivers, la Terra, la biologia i les seves interaccions.
  • Història de la tecnologia: història de la invenció deines i tècniques en el passat.
  • Història comparativa: comparativa entre diferents societats en un moment donat o que comparteixen condicions culturals similars.
  • Història de la ciència: estudi del conjunt davenços, invents i paradigmes teòrics que han tingut lloc en la història del coneixement.
  • Història contrafactual: també anomenada ucronia, és el resultat dun exercici mental que respon la pregunta "Què hagués passat si.?".
  • Cronologia: ciència consistent a localitzar moments històrics en el temps.
  • Història de les matemàtiques: estudia i investiga els diferents mètodes matemàtics en el passat.
  • Futurologia: estudi del futur.
  • Història de lesport: evolució dels diferents esports en el passat.
  • Història de la música: estudi de levolució que la música ha sofert al llarg dels temps.
  • Història de lart: estudi dels canvis de lart en el seu context social.
  • Història de la cultura: estudi de les cultures en el passat.
  • Història de les religions: estudi de lorigen i evolució de les diferents religions des dun vessant laic i comparatiu.
  • Història del cristianisme: història de la religió cristiana.
  • Història de la filosofia: estudi dels diferents corrents filosòfics del passat.
  • Història de lislam: història de la religió islàmica.
  • Història marítima: estudi del transport marítim i tots els temes que hi estan relacionats.
  • Història del dret: estudia levolució de la legislació en el temps.
  • Pseudohistòria: és un terme pejoratiu aplicat a texts que pretenen ser històrics però que no segueixen les convencions historiogràfiques i del mètode històric, i tenen la intenció de manipular les seves conclusions.
  • Història universal: estudi de la història des duna perspectiva global.
  • Història militar: estudi del maquinari de guerra i de les guerres en la història. Una branca en seria la història naval.
  • Psicohistòria: estudi de les motivacions psicològiques en els successos històrics.
  • Història social: estudi del procés de canvi social al llarg de la història.
  • Història econòmica: estudi de les economies del passat.
  • Història política: estudi de la política en el passat.
  • Paleografia: estudi dels texts antics.
                                     

4.1. Lestudi de la mateixa disciplina Historiografia

La historiografia, literalment, és l "escriptura de la història", nom derivat de lhistoriògraf, escriptor dhistòria. El nom designava originàriament un conjunt dobres històriques.

Existeixen nombrosos conjunts coherents dobres històriques –o historiografies– dun mateix període, que ofereixen generalment punts de vista diferents sobre la mateixa història. Fins la segona meitat del segle xx, una "historiografia" prenia un caràcter nacional, en el sentit que oferia un punt de vista polític dels esdeveniments. Per exemple, és possible citar la historiografia romana dOrient de ledat mitjana i la historiografia franca; lúltima presenta de manera molt diferent el problema sobre la querella de les imatges que va oposar lEsglésia romana i lEsglésia romana dOrient durant lèpoca de Carlemany.

Per extensió, la historiografia designa la història de lescriptura de la història. Havent sorgit com a especialitat de la disciplina històrica, la historiografia presenta, generalment, el punt de vista dun historiador sobre els seus predecessors i el seu treball: historiadors i historiografies. La majoria dels historiadors cèlebres del segle xx van publicar almenys una obra de caràcter historiogràfic, generalment durant la fi de les seves carreres.

La historiografia tracta els mateixos problemes que la metodologia però lenfocament daquestes qüestions és diferent: esquemàticament es pot dir que la metodologia té com a objecte destudi el treball que lhistoriador realitza més enllà descriure la història mentre que la historiografia senfoca en el treball final dels historiadors. També, la historiografia té, sovint, un caràcter més polèmic. Finalment, les conclusions dels estudis historiogràfics són, generalment, lorigen dels canvis metodològics.

                                     

4.2. Lestudi de la mateixa disciplina Antiguitat

Des dels pobles primitius, ja es troben formes orals i representacions per a transmetre els esdeveniments del passat. El doble procés de desenvolupament de lescriptura i de la cronologia féu possible el naixement duna forma de fixar i transmetre successions cronològiques de sobirans, en unió de fets rellevants per a les col lectivitats que regien. Aquesta forma inicial, analítica, es troba en una o altra modalitat des de lExtrem Orient a lAmèrica precolombina, passant per les velles cultures dEgipte i Mesopotàmia. El registre danals i cròniques fou en moltes civilitzacions un ofici lligat a un càrrec institucional, controlat per lestat. Sima Qian denominat pare de la historia la cultura xinesa inaugurà en aquesta civilització els registres històrics oficials burocratitzats al segle II aC.

la Grècia clàssica, aparegueren els primers relats que anaven més enllà dun pur recordatori de dates i fets, i procuraren donar una imatge més completa vers la vida dels pobles. Persones com ara Heròdot i Tucídides són clars exemples daquesta tradició.

La tradició grega continuà dins el món romà, en persones com ara Tit Livi o Tàcit. Amb laparició del cristianisme, aquesta tradició clàssica a Occident fou influenciada per la religió, donant pas als relats històrics que barrejaven les coses divines i les humanes, considerant la història del món com una manifestació de la voluntat divina, dins una tradició que va dsant Agustí a Bossuet. Gran part de la historiografia medieval es redueix a una transcripció bíblica, amb intents de cristianització de mites pagans, donant lloc a mites nacionals enllaçats amb annals històrics de temps més propers.

Paral lelament a aquestes grans síntesis que pretenen relatar la història del món des dels orígens, es desenvolupen altres gèneres, de pretensions més modestes, com la crònica, generalment personal o familiar, relació dels fets dun sobirà o duna dinastia, i el diari, en què sanoten els esdeveniments rellevants duna comunitat, duna ciutat o, simplement, les experiències viscudes i les notícies oïdes pel cronista, que explica tot allò que li sembla important.

Cap la fi de ledat mitjana, la història tornà a secularitzar-se, inicialment als grans centres de cultura de lactual Itàlia. Lestudi de la història es transforma en una reflexió sobre la societat, que cerca en els humans mateixos lexplicació del seu destí.

                                     

4.3. Lestudi de la mateixa disciplina Formació de la història científica

Al llarg del Renaixement, entre els segles xiv i xv, a les ciutats estat italianes, entre les quals cal destacar Florència, es revolucionaren les concepcions politicohistòriques, conduint-les vers una anàlisi més secular daquestes. Leonardo Bruni obre aquest corrent, i en són els dos representants més destacats Maquiavel i Guicciardini.

Maquiavel interpreta la història dins dunes coordenades estrictament humanes i amb una dimensió social. En Istorie fiorentine es proposa dexplicar la història de Florència atenent els conflictes socials que shi produïren per tal de comprendre els fracassos de la república. Guicciardini continuà aquesta renovació en la Storia dItalia, obra en què aportà una nova exigència de rigor en lús de les fonts.

Els diferents cismes religiosos del segle xvi fomentaren la crítica als mites que omplien els vells escrits històrics. Els atacs dels protestants a les llegendes pietoses del catolicisme tradicional obligaren a emprendre una depuració crítica des de dins i dugueren a lanomenada guerra dels diplomes entre els anomenats bol landistes jesuïtes, sobretot i els maurins en especial Mabillon que, per defensar-se dels excessos crítics dels seus adversaris, desenvoluparen una sèrie de disciplines paleografia, diplomàtica que permetien una anàlisi rigorosa dels documents.

Ja dins la Il lustració, cal destacar lobra Considération sur les causes de la grandeur des Romains et de leur décadence 1734, de Montesquieu, que pot ser considerada com a origen del pensament històric modern. En aquesta transcendent obra, Montesquieu expressava unes idees que són considerades com a pedra fundacional duna concepció científica de la història. A mans dels il lustrats, la crítica històrica va més enllà de la simple discussió vers la validesa dun document o la certesa duna dada, ans és emprada com a arma de combat per Bayle o Voltaire en la lluita contra el prejudici i la intolerància. Amb tot, en aquests manca encara lanàlisi dels mecanismes de levolució social.

Lelaboració de la història com a ciència que estudia levolució de les societats humanes fou feta a Anglaterra, a inicis de la revolució industrial. A mitjan segle xviii, dins lanomenada escola històrica escocesa, es concebé la teoria dels quatre estadis, segons la qual cada societat passa per quatre estadis consecutius de desenvolupament dins duna successió de causa i efecte. Cada estadi es correspon amb diferents concepcions vers la propietat i el govern, el factor essencial dels quals és el mode de subsistència, del qual en depenen les lleis i lorganització de les societats. Aquest quatre estadis són: caça, ramaderia, agricultura i comerç.

                                     

5. Bibliografia i mediateca

  • Durant, Will & Ariel; The Lessons of History ; MJF Books, 1997, ISBN 1-56731-024-9.
  • Tilly, Charles; Why and How History Matters, in Robert Goodin & Charles Tilly, eds., Oxford Handbook of Contextual Political Analysis 2006 Oxford: Oxford University Press, online.
  • Què és la història al programa de ràdio A les portes de Troia
  • Wells, H. G. 1921. The outline of history, being a plain history of life and mankind. ed., This is Book 1 of multi-volume set.
  • Tosh, John; The Pursuit of History ; Longman 2006, ISBN 1-4058-2351-8.
  • Carr, E.H. with a new introduction by Richard J. Evans; What is History? ; Basingstoke: Palgrave, 2001, ISBN 0-333-97701-7.
  • Asimov, Isaac; Asimovs Chronology of the World ; Harper Collins, 1991, ISBN 0-06-270036-7.
  • Williams, H. S. 1907. The historians history of the world. ed., This is Book 1 of 25 Volumes; PDF disponible.
  • Evans, Richard J.; In Defence of History ; W. W. Norton 2000, ISBN 0-393-31959-8.
                                     

6. Enllaços externs

  • En guàrdia Programa dhistòria de Catalunya ràdio
  • Ecrono.org, Biblioteca Cronològica de documentals dhistòria.
  • A les portes de Troia Programa dhistòria de diverses ràdios locals catalanes.

Viccionari

                                               

Història natural (desambiguació)

"Història natural" té aquests significats: Història natural, disciplina de la biologia que estudia els éssers vius a través de lobservació Història Natural o Naturalis Historia, obra de caràcter enciclopèdic, escrita per Plini el Vell segle I dC Història natural de la malaltia, procés evolutiu que segueix una malaltia des de linici de lexposició als factors determinants fins la seva resolució

Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →