Back

ⓘ Geografia física



Geografia física
                                     

ⓘ Geografia física

La geografia física és la branca de la geografia que aborda lestudi de les característiques naturals existents la superfície de la Terra, és a dir, lestudi de les condicions de la natura o el paisatge natural.

La superfície terrestre no és homogènia i varia dun lloc a un altre a causa de la dinàmica interrelacionada dels diferents factors geogràfics entre si, i a causa daltres factors. La manifestació local, producte daquesta dinàmica, es coneix amb el nom de paisatge, que en geografia és un fenomen despecial interès i que molts consideren lobjecte destudi de la geografia.

Levolució del paisatge, producte de la dinàmica de la superfície terrestre, és explicada pel cicle geogràfic. El cicle comença amb laixecament del relleu per processos geològics. Els rius i lescorriment superficial comencen a crear les valls de forma de V entre les muntanyes letapa anomenada joventut. Durant aquesta primera etapa, el relleu més escarpat i més irregular. En un cert termini, els corrents poden tallar valls més amples maduresa i després començar a serpentejar, i a sobresortir-ne només suaus turons senectut. Finalment, tot arriba a ser una planícia, un pla en lelevació més baixa possible anomenat nivell de base. Llavors, hi ha un altre aixecament de muntanyes i el cicle torna a començar.

                                     

1. Factors

Els factors involucrats en la dinàmica evolutiva del paisatge es poden classificar en quatre grups:

Factors geogràfics El relleu es veu afectat tant per factors biòtics com abiòtics, dels quals es consideren pròpiament geogràfics aquells dabiòtics dorigen exogen, com ara el relleu, el sòl, el clima i els cossos daigua. El clima es compon delements com ara la pressió, la temperatura i els vents. Laigua superficial comprèn lacció del vessament, lacció fluvial i marina. Els gels, el modelat glacial, entre daltres. Tots són factors que najuden la modelització, i afavoreixen els processos erosius. Factors biòtics Lefecte dels factors biòtics sobre el relleu sol oposar-se als processos de modelatge, especialment considerant-hi la vegetació, però hi ha molts animals que col laboren en el procés erosiu, com ara els caprins. Factors geològics Per exemple, la tectònica, el diastrofisme, lorogènesi i el vulcanisme, són processos constructius i dorigen endogen que soposen la modelització i interrompen el cicle geogràfic. Factors antròpics Lacció humana sobre el relleu és molt variable, depenent de lactivitat que shi realitzi; en aquest sentit i com comunament passa amb lésser humà, és molt difícil generalitzar, i pot incidir a favor o en contra dels processos erosius.

Encara que els diferents factors que influeixen en la superfície terrestre es veuen inclosos en la dinàmica del cicle geogràfic, només els factors geogràfics contribueixen sempre en direcció al desenvolupament del cicle i al seu fi últim, el peneplà. Mentre que la resta dels factors biològics, geològics i antròpics interrompen o pertorben el desenvolupament normal del cicle.

                                     

2. Disciplines

Cada branca de la geografia física estudia un component específic del paisatge o les interrelacions entre factors geogràfics. Nombroses branques constitueixen la geografia física i, entre aquestes, destaquen:

  • Lestudi dels riscos naturals, ja que, malgrat que el nombre de desastres naturals no ha augmentat en els darrers anys, sí que ha augmentat el nombre de persones a qui afecten. És un tema del qual també socupa la geografia humana.
  • La geocriologia, que es dedica a lestudi del pergelisòl.
  • La glaciologia, a diferència de la hidrografia, es preocupa pels cossos daigua en estat sòlid, com ara la glacera, els casquets, els icebergs, les plataformes de gel, etc.
  • La climatologia, que emfasitza lestudi del clima. Un antic i valuós manual daquesta ciència és el dAustin Miller. El desenvolupament i divulgació de programes daccés lliure amb imatges via satèl lit de la superfície terrestre, que inclouen els patrons i processos atmosfèrics centres dacció, com ara els anticiclons i depressions han fet créixer ràpidament aquesta ciència i la seva interpretació, tot i que els resultats de les noves tecnologies encara estan per veures duna manera més completa i coherent.
  • Oceanografia. Estudi dels oceans: característiques hidrològiques, físiques, biològiques, econòmiques, moviments de les aigües oceàniques, com ara les ones, marees, corrents oceànics, etc.
  • Hidrografia i hidrologia. Són les ciències que estudien les aigües continentals: els rius i les seves conques.
  • Biogeografia, amb les seves branques, la fitogeografia o geografia de les plantes, zoogeografia o geografia dels animals i lecologia del paisatge.
  • Pedologia, que estudia els sòls des del punt de vista geogràfic.
  • La geomorfologia, que és lestudi i comprensió de les formes del relleu de la superfície terrestre. Inclou també els processos que van originar aquestes formes del relleu i els processos geomorfològics actuals: meteorització, erosió, sedimentació, esllavissades en massa, etc. Fou una branca fundada a principis del segle XX pel geògraf nord-americà William Morris Davis, i actualment nombrosos geògrafs de moltes nacionalitats han desenvolupat aquesta disciplina, com per exemple, els francesos Jean Tricart, Emmanuel de Martonne, Max Derruau, Roland Paskoff i daltres.
  • La paleogeografia, branca encarregada dinvestigar i reconstruir la geografia dèpoques passades i la seva evolució, de gran importància per la resta de la geografia física, ja que serveix per a comprendre millor la dinàmica actual de la geografia del nostre planeta.
  • Orografia. Part de la geografia física que tracta sobre la descripció i estudi de les muntanyes.
  • Geografia litoral. Es dedica a lestudi de les dinàmiques dels paisatges costaners.
                                     

3. Història de la geografia física

A partir del naixement de la geografia com a ciència durant lèpoca clàssica grega i fins a finals del segle XIX amb el naixement de lantropogeografia o geografia humana, la geografia va ser gairebé exclusivament una ciència natural: lestudi descriptiu de localització i la toponímia de tots els llocs del món conegut. Diverses obres, entre les més conegudes durant aquest llarg període, podrien citar-sen com a exemple, des de les dEstrabó Geografia, Eratòstenes Geografia o Dionís Periegeta Periegesis Oiceumene a ledat antiga, fins a les dAlexander Von Humboldt Cosmos en el segle xix, en les quals es considerava la geografia com una ciència fisiconatural, per descomptat, passant per lobra Summa de Geografia, de Martín Fernández de Enciso, de començaments del segle xvi, en què apareix assenyalat per primera vegada el Nou Món.

Entre els segles xviii i xix, una polèmica presa de la geologia, entre els partidaris de James Hutton tesi de luniformisme i Georges Cuvier catastrofisme, va influir poderosament en el camp de la geografia.

Dos processos desenvolupats durant el segle xix van tenir una gran importància en el desenvolupament posterior de la geografia física: el primer es refereix a limperialisme colonial europeu a Àsia, Àfrica, Austràlia i fins i tot a Amèrica, la recerca de les matèries primeres exigides per la Revolució Industrial, que va contribuir al fet que es creessin i sinvertís en els departaments de geografia de les universitats de les potències colonials, i al naixement i desenvolupament de les societats geogràfiques nacionals, i que donà origen, així, al procés identificat per Horaci Capel com la institucionalització de la geografia. Un dels imperis més prolífics en aquest sentit va ser el rus. A mitjan segle xviii, nombrosos geògrafs són enviats per lalmirallat rus en diferents ocasions per realitzar aixecaments geogràfics la zona de lÀrtic siberià. Entre aquests, es troba qui és considerat el patriarca de la geografia russa: Mikhaïl Lomonóssov, qui, a mitjan decenni de 1750, comença a treballar en el departament de geografia de lAcadèmia de Ciències per a realitzar investigacions a Sibèria; les seves aportacions en aquest sentit són notables: demostra lorigen orgànic del sòl, desenvolupa una llei general sobre el moviment dels gels que encara és vigent, i funda així una nova branca geogràfica: la glaciologia. En 1755, per iniciativa seva, es funda la Universitat de Moscou, on promou lestudi de la geografia i la formació de geògrafs. El 1758, és nomenat director del departament de geografia de lAcadèmia de Ciències, lloc des del qual elaboraria una metodologia de treball per a laixecament geogràfic, que guiaria per molt de temps les més importants expedicions i estudis geogràfics a Rússia. Daquesta manera, la línia de Lomonóssov va continuar, i les aportacions de lescola russa es van anar multiplicant mitjançant els seus deixebles, ja en el segle XIX tenim grans geògrafs com ara Vassili Dokutxaiev, qui va realitzar obres de gran rellevància, com el Principi de lanàlisi integral del territori, i els C hernozem russos, aquesta última la més important, on introdueix el concepte geogràfic de sòl, distingint-lo dun simple estrat geològic, i fundant daquesta manera una nova àrea destudi geogràfic: la Podologia o edafologia. La climatologia rebria també un fort impuls des de lescola russa mitjançant Wladimir Peter Köppen, la principal aportació del qual, la seva classificació climàtica, segueix vigent avui en dia, encara que amb algunes modificacions i millores. No obstant això, aquest gran geògraf físic també va contribuir la paleogeografia mitjançant el seu treball Els climes del passat geològic, pel qual sel considera el pare de la paleoclimatologia. Altres geògrafs russos que van realitzar grans aportacions la disciplina en aquest període van ser N. M. Sibirtsev, Piotr Semionov, K. D. Glinka, Neustrayev, entre daltres.

El segon procés important en va ser la teoria de levolució formulada per Charles Robert Darwin a mitjan segle XIX que va influir decisivament en lobra de Ratzel, que posseïa una formació acadèmica com a zoòleg i era seguidor de les idees de Darwin, la qual cosa va significar un important impuls en el desenvolupament de la biogeografia.

Un altre esdeveniment important la fi del segle xix i principis del XX donarà un gran impuls al desenvolupament de la geografia i tindrà lloc als Estats Units. Es tracta del treball del famós geògraf William Morris Davis, que no només va realitzar importants aportacions en lestabliment de la disciplina al seu país, sinó que va revolucionar-ne el camp en desenvolupar la teoria del cicle geogràfic, la qual va proposar com a paradigma per la geografia en general, encara que, en realitat, va servir com a paradigma per la geografia física. La seva teoria explicava que les muntanyes i altres accidents geogràfics estan modelats per la influència duna sèrie de factors que es manifesten en el cicle geogràfic. Encara que la teoria de Davis no és enterament exacta, era absolutament revolucionària i excepcional en el seu temps i ajudava a modernitzar la geografia i a crear el subcamp de la geomorfologia. Les seves implicacions impulsaren una infinitat dinvestigacions en diferents branques de la geografia física. Pel que fa la paleogeografia, aquesta teoria va aportar un model per a comprendre levolució del paisatge. Per la hidrologia, la glaciologia i la climatologia, va ser un impuls en la investigació dels factors geogràfics que estudien, modelen el paisatge i ninflueixen en el cicle. El gruix dels treballs de William Morris Davis van conduir al desenvolupament duna nova branca de la geografia física: la geomorfologia, els continguts fins aleshores no es diferenciaven de la resta de la geografia. Al cap de poc, aquesta branca presenta un gran desenvolupament. Alguns dels seus deixebles van realitzar importants aportacions en diferents branques de la geografia física i humana, com ara Curtis Marbut amb el seu preat llegat per la pedologia, i Mark Jefferson, Isaiah Bowman, entre daltres.



                                     

4. Geògrafs físics notables

  • Muhammad al-Idrisi 1100-1165 dC, qui va realitzar la Rogeriana Tabula, el mapa del món més precís en ledat mitjana.
  • Piri Reis 1465-1554, un dels seus mapes és el mapa del món més antic conservat que inclou Amèrica i lAntàrtida.
  • Louis Agassiz 1807-1873, autor duna teoria glacial que discuteix la noció duna Terra estacionària de refredament.
  • Alexander Von Humboldt 1769-1859, va publicar el seu llibre Kosmos i va fundar lestudi de la biogeografia.
  • J. Harlen Bretz 1882-1981, pioner en la recerca de la formació de paisatges per inundacions catastròfiques, especialment per les inundacions del Bretz Missoula.
  • Richard Chorley 1927-2002, un element clau per la revolució quantitativa i lús de la teoria de sistemes en la geografia.
  • Arnold Henry Guyot 1807-1884, que va destacar lestructura de les glaceres i ha permès conèixer més profundament el moviment de les glaceres, sobretot en el flux de gel fix.
  • Gerardus Mercator 1512-1594, va innovar en el camp de la cartografia i va ser el creador de la projecció de Mercator.
  • Alfred Russel Wallace 1823-1913, fundador de la biogeografia moderna i de la línia de Wallace.
  • Mikhaïl Lomonóssov 1711-1765, pare de la geografia russa i fundador de la glaciologia.
  • Vassili Dokutxaiev 1840-1903, patriarca de la geografia russa i fundador de la podologia.
  • Robert E. Horton 1875-1945, fundador de la hidrologia moderna i creador de conceptes hidrològics bàsics, com la capacitat dinfiltració i lescorrentia.
  • Sir Nicholas Shackleton 1937-2006, qui va demostrar que les oscil lacions en el clima durant els últims milions danys podrien estar relacionades amb variacions en la relació orbital i de posició entre la Terra i el Sol.
  • Sir Ernest Shackleton 1874-1922, explorador de lAntàrtida durant ledat heroica de lexploració antàrtica.
  • Eratòstenes 276-194 aC, qui va fer la primera estimació fiable de la coneguda grandària de la Terra, a més de ser considerat el pare de la geografia.
  • Abu Rayhān Biruni 973-1048 dC, considerat el pare de la geodèsia.
  • Stefan Rahmstorf nascut el 1960, professor dels canvis climàtics abruptes i autor de les teories de la dinàmica termohalina.
  • Ptolemeu c.90-c.168, qui va compilar coneixement grec i romà per produir el llibre Geographia.
  • Willi Dansgaard nascut el 1922, paleoclimatòleg i quaternarista, va jugar un paper decisiu en lús disòtops doxigen per la datació i va ser coidentificador dels esdeveniments Dansgaard-Oeschger.
  • Hans Oeschger 1927-1998, paleoclimatòleg i pioner en la investigació de nuclis de gel, coidentificador dels esdeveniments Dansgaard-Orschger.
  • Ibn Sina Avicenna, 980-1037, qui va formular la llei de superposició i el concepte de luniformisme en el Llibre de la curació.
  • Bernhardus Varenius 1622-1650, va escriure el seu important treball Geografia General 1650, primera visió general de la geografia, que va significar la fundació de la geografia moderna.
  • Wladimir Peter Köppen 1846-1940, creador de la classificació climàtica més important i fundador de paleoclimatologia.
  • William Morris Davis 1850-1934, pare de la geografia nord-americana, fundador de lAssociació Americana de Geògrafs, cofundador de la National Geographic Society, fundador de la geomorfologia i desenvolupador de la teoria del cicle geogràfic.
Karakol
                                               

Karakol

Kara-Köl llac la part occidental del riu Zarafshan a lUzbekistan entre Bukharà i Charjuy, la conca anomenada Samdjan. Karakol, riu del Kirguizistan, unit a lUchkosha forma el riu Talas; alimenta lIssik Kul Kara Kol, llac de la part oriental del Kirguizistan Karakul és un llac del Tadjikistan.

Free and no ads
no need to download or install

Pino - logical board game which is based on tactics and strategy. In general this is a remix of chess, checkers and corners. The game develops imagination, concentration, teaches how to solve tasks, plan their own actions and of course to think logically. It does not matter how much pieces you have, the main thing is how they are placement!

online intellectual game →